Foto: Martin Bernetti /AFP
En el cor de Sud-amèrica, Xile es troba en una cruïlla històrica marcada per la constant lluita entre el passat i el futur. Imagineu una jove manifestant als carrers de Santiago, sostenint amb determinació un mocador i una mirada indestructible en els seus ulls. Mentrestant, la seva àvia recorda amb dolor els foscos dies de la dictadura de Pinochet.
Aquestes dues generacions, d'ahir i d'avui, representen el contrast de la història xilena: una va créixer en l'època de la repressió, l'altra va néixer en temps de democràcia. Les dues cares de Xile, un país que ha superat la dictadura però que encara lluita per definir la seva identitat i aconseguir la justícia social.
Per tenir un context més complet sobre l'origen del malestar social, és necessari retrocedir a l'11 de setembre de 1973, quan les Forces Armades de Xile van dur a terme el cop d'estat per enderrocar el president Salvador Allende i al govern de la Unitat Popular. Aquest cop militar va suposar l'establiment d'una junta i una dictadura militar que es va mantenir en el poder fins a 1990, sota el lideratge d'Augusto Pinochet. Durant el període de 1973 a 1990, es van cometre greus i sistemàtiques violacions de drets humans, que van incloure la tortura, detenció arbitrària i fins i tot la desaparició i execució extrajudicial de milers de persones per motivacions polítiques. A més, Pinochet va imposar una censura generalitzada als mitjans de comunicació i l'oposició política va ser perseguida. No va ser fins al 1990, amb la victòria en les eleccions parlamentàries d'una "Concertació de Partits per la Democràcia" i l'arribada de Patricio Aylwin al poder, que es va posar fi a 17 llargs anys de dictadura militar a Xile. No obstant això, Pinochet va mantenir un cert control sobre l'exèrcit fins a 1998 i va continuar sent una figura influent en la política xilena fins a la seva mort el 2006, tot i la causa que es va obrir al Regne Unit per a una possible extradició que obligués a la rendició de comptes pels seus crims.
Alguns aspectes de la dictadura continuen a dia d'avui tenint un impacte en el país, com és el cas de la Constitució, redactada el 1980, gairebé sis anys després que Augusto Pinochet assumís el poder. Aquesta carta magna va ampliar els poders del dictador, permetent al poder executiu suspendre les llibertats civils, restringir la llibertat de premsa i fomentar la desigualtat, entre altres mesures. La Constitució posa l'èmfasi en els drets de propietat privada, incloent-hi els recursos naturals com l'aigua, però no esmenta els pobles indígenes, que representen el 13% de la població de Xile. Avui dia, Xile travessa un període polític marcat per canvis significatius en l'àmbit social i polític, com a resultat de protestes i l'esclat social que va començar l'octubre de 2019. Aquestes protestes es van originar principalment per la frustració causada per l'alt cost de la vida, els salaris baixos i la percepció que el sistema polític no atén les necessitats dels xilens comuns. També van destacar un seguit d'altres problemes socials, com el nivell de desigualtat al país, un dels més alts de l'Amèrica Llatina.
"Estallido social" de 2019
Les protestes, considerades com “la pitjor violència a Xile des de l'era de Pinochet”, van donar com a resultat més de 30 persones mortes i milers de ferits. La resposta de les autoritats va ser una violenta repressió i criminalització de la protesta social, a través de l'ús excessiu de la força i la presó preventiva discriminatòria i desproporcionada. Els carabiners, la policia xilena, van cometre greus i generalitzades violacions de drets humans, especialment pel que fa al dret a la integritat personal i fins i tot possibles crims de dret internacional. Fins al moment, cap comandament de carabiners ha estat processat.
Amnistia Internacional advoca per una reforma àmplia i profunda de la institució de la policia xilena, en l'àmbit normatiu però també de cultura de la institució, per garantir que les forces de l'ordre públic segueixin estrictament les normes internacionals sobre l'ús de la força. Segons dades de 2021 de la Fiscalia i l'Institut Nacional de Drets Humans, s'han registrat més de 8.000 víctimes de violència estatal i més de 400 casos de trauma ocular. Les dades obtingudes per Amnistia assenyalen que només el 0,2% de les víctimes de violacions als drets humans, de les 1.056 denúncies totals presentades, han aconseguit justícia. No obstant això, fins al moment, cap comandament estratègic ha estat processat. El llavors president de Xile, Sebastián Piñera, i els carabiners es van esforçar a presentar les manifestacions com a accions vandàliques que justificaven així l'ús de la força, a causa de la “greu pertorbació de l'ordre públic”.
Els reptes són importants. Les dues generacions de què parlàvem a l'inici d'aquest article, la que va patir directament les conseqüencies del govern de Pinochet i la que protesta avui a Xile per desfer aquest llegat encara lesiu per als drets humans, miren el futur amb l'esperança d'aconseguir, ara sí, un canvi real, profund i permanent.
