Aquest any ha estat el 25è aniversari de l’atemptat de l’11-S a les Torres Bessones, un atac terrorista que va deixar gairebé 3.000 morts i que va desencadenar una de les crisis de seguretat més grans de la història dels EUA i del món sencer.
Davant d'aquest espantós succés, els Estats Units van decidir eixamplar el seu ja pèssim historial de drets humans en matèria d’emergències de seguretat i van apostar per la que es coneix com a Guerra contra el Terror. Tal com va declarar el jutge de la Cort Suprema William Brennan el 1987: “Després que finalitzés cada crisi de seguretat percebuda, els EUA s’adonaven amb remordiment que la derogació de les llibertats civils era innecessària. Però han demostrat ser incapaços d’evitar repetir l’error quan ha arribat la següent crisi”.
Així doncs, tres setmanes després de l’11-S, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar la Resolució 1373, que va obligar tots els Estats a adoptar mesures antiterroristes de gran avast. Semblava, però, que l’únic que es buscava era castigar arbitràriament i sense garanties, ja que l’absència d’una definició del que es considerava “terrorisme” va combinar-se amb la manca de suficient èmfasi en la protecció dels drets humans davant de qualsevol mesura antiterrorista. Aquesta resolució no només va tenir repercussions dins els EUA, sinó que va soscavar l’Estat de dret de tota la comunitat internacional de manera que, des del 2001, s’observa una proliferació de lleis, polítiques i pràctiques antiterroristes que debiliten els drets humans sota l’argument de la seguretat. Alguns exemples inclouen la prohibició d’organitzacions o l'aprovació de lleis que defineixen delictes de forma imprecisa.
Liderant aquesta dinàmica, els EUA, abanderant-se de ser l'il·lustre protector de la llibertat, no van dubtar ni un segon en emprar eines com detencions secretes, tortura, assassinats selectius, detencions indefinides sense càrrecs ni judici, judicis sense garanties davant comissions militars, i crims de guerra derivats de les invasions de l’Afganistan i l'Iraq. Tot això va ser permès pel Congrés, que va donar un xec en blanc quan va aprovar l’Autorització per l’Ús de la Força Militar.
Guantánamo es va convertir en el símbol d'aquesta guerra. Aquesta base nord-americana en territori cubà fou escollida deliberadament per la creença que allà els detinguts no estarien protegits per la constitució estatunidenca, proporcionant una llibertat extraterritorial per violar els drets humans sense miraments. Dels 800 homes que van ser-hi empresonats, encara en queden 15, tots d’ells amb més de dues dècades sota custòdia dels EUA. Tres presoners (Muieen Adeen Abd al Sattar, Ismael Ali Faraj al Bakush i Guled Hassan), no han estat acusats ni jutjats, i tot i que la seva transferència a un tercer país ha estat aprovada, segueixen reclosos. És per això que Amnistia Internacional demana a Trump que posi fi a aquest “capítol vergonyós” de la història estatunidenca i transfereixi urgentment aquests tres homes. Pel que fa a la resta de detinguts, AI exigeix que tots els homes accedeixin a un judici just o siguin posats en llibertat.
Impunitat institucional
Tot i haver passat 25 anys de l’inici de la Guerra contra el Terror, la impunitat institucional segueix regnant. Tots aquells que van autoritzar i perpetrar tortura i desaparicions forçades no han rendit comptes en cap de les administracions que van seguir la de Bush: ni en els dos mandats d’Obama, ni amb Trump ni Biden. De fet, el segon mandat de Trump ha posat més llenya al foc gràcies a les amenaces del president d’atacar el marc del dret internacional humanitari, els drets humans i l’ONU. Aquest desinterès cap al dret internacional i el consens col·lectiu no només s’han fet evidents en la pràctica sino que directament s’ha abandonat la retòrica sobre democràcia i drets humans. Trump simplement vol “fer Amèrica gran de nou”, bé sigui explotant l’energia del subsòl o liderant els avenços en intel·ligència artificial.
Una tendència internacional i actual
Tal com s’ha dit anteriorment, els EUA no han estat ni molt menys l’únic país que ha instrumentalitzat la “seguretat” per tenir carta blanca en matèria de drets humans. La resolució 1373 va obrir les portes a tots els Estats perquè interpretessin el que ells consideraven com a terrorisme i fessin els que consideressin oportú per combatre-ho. Aquesta dinàmica s’estén fins els nostres dies i, de fet, l’auge de l’extrema dreta arreu no ha fet més que contribuir a més vulneracions de drets humans. Aquest any, el Regne Unit ha condemnat per terrorisme quatre activistes de Palestine Action per protestar i atemptat contra la propietat privada. Mentrestant, Egipte ha detingut per terrorisme a una activista de drets humans. El 2025, Rússia va seguir atacant activistes a l’exili i va presentar càrrecs de terrorisme contra el Comité contra la Guerra i, el 2023, l’Índia va utilitzar recomanacions del Grup d’Acció Financera (organització internacional encarregada de combatre el finançament del terrorisme i el blanqueig de diners) per atacar grups i activistes de la societat civil.
Lluitem per allò que és important
Davant les flagrants vulneracions de drets humans comeses en nom de la seguretat, Amnistia Internacional defensa que no només és possible respectar ambdues, sinó que es un deure de tota la comunitat internacional. Evidentment AI condemna els actes de terrorisme i els atacs deliberats contra civils, i subratlla l’obligació que tenen tots els Estats de protegir les persones sota la seva jurisdicció. Però el fet de combatre la violència no vol dir, sota cap supòsit, tenir llibertat per obviar drets humans tan rellevants com el dret a la vida o el dret a un judici just. Avui en dia sembla que els valors mínims d’humanitat s’han convertit en màxims, que protegir el dret a la protesta és quelcom impensable, o que ser detingut i acusat de terrorisme és el pa de cada dia. És per això que Amnistia demana recuperar el seny, si es que alguna vegada s’ha tingut, i no defallir en allò que és important i essencial: la defensa dels drets humans.
