Seydou és un noi malià que va arribar a Espanya el 2020, quan només tenia quinze anys. Tan bon punt va posar un peu a terra, el van portar a un centre d’emergència d’adults, on va ser-hi un mes. 

Després, un cop les proves d’edat van verificar la seva edat, va ser traslladat a un centre de menors. Més de quatre anys després, encara no tenia cap documentació, sent la seva situació la d’un immigrant irregular. En complir la majoria d’edat, va ser expulsat del centre, just quan estava a punt de treure’s l’ESO. Aquest és un dels molts exemples de la situació en què es troben moltes de les persones que van arribar sent infants no acompanyats. Milers de menors creuen la frontera cercant un futur millor, alguns d’ells amb perfils especialment vulnerables: nens fugint de violacions de drets humans, nenes que han patit mutilació genital femenina, etc. Tot i això, quan arriben a Espanya es troben amb problemes excessius.

Al difícil camí que se’ls presenta, s’hi afegeix la discriminació que pateixen per part dels ciutadans del país d’acollida. És, doncs, necessari, desmuntar totes les mentides que envolten el concepte de MENA per avançar cap a una societat informada, tolerant i sensibilitzada amb la realitat dels infants que arriben.

Què significa MENA

MENA significa Menor Estranger No Acompanyat. És un terme administratiu oficial per a nens, nenes i adolescents menors de 18 anys, de nacionalitat no espanyola, que són a Espanya sense un adult responsable de la seva cura. Aquesta etiqueta sovint uniformitza realitats molts diverses i invisibilitza les trajectòries individuals dels menors. Sovint es vincula a discursos racistes i xenòfobs, sobretot contra infants d’origen magribí. Tot i això, aquests menors tenen dret, segons la Convenció sobre els drets de l’Infant, a una protecció integral, independentment del seu origen.

La primera mentida: els MENA no volen treballar

Molts adolescents i joves extutelats treballen o busquen incorporar-se al mercat laboral. De fet, el 2026, el 56% dels joves immigrants d’entre 16 i 23 anys amb residència legal estaven donats d’alta a la Seguretat Social. De totes maneres, cal ser conscient de dos obstacles notoris. En primer lloc, només poden treballar aquells que són majors de 16 anys, i si es troben sota tutela o guarda de l’administració i tenen autorització de residència. En segon lloc, acostumen a trobar-se amb molts entrebancs com dificultats administratives, accés desigual a la formació, barreres lingüístiques, manca de xarxes de suport, precarietat laboral i manca d’habitatge. Tenir dret a treballar no garanteix una vida autònoma: els cal formació, documentació, acompanyament, etc. Igual que no ho fem amb els menors espanyols, no se’ls pot demanar l'autonomia d’un adult. Són infants, i tenen dret a una protecció especial.

La segona mentida: els MENA reben ajudes i costen milers d’euros a l’Estat

És crucial no confondre el cost dels recursos del sistema de protecció amb els diners que rep directament el menor. Quan l’Administració assumeix la tutela d’un menor en desemparament, ha de garantir-ne l'atenció i el benestar. Això comporta un cost públic, com amb qualsevol infant del sistema, sigui nacional o estranger. Però el cost d’acollida no és una paga: el diner d’una plaça no es lliura al menor, sinó que finança els recursos necessaris perquè visqui i es desenvolupi dignament. Això inclou allotjament, alimentació, roba, educació, atenció sanitària, etc, així com la feina dels educadors, treballadors socials, mediadors i altres professionals. Alguns menors poden rebre petites assignacions per a despeses personals, però no són ajudes especials per ser estrangers, sinó part de l’acompanyament. Protegir un menor no és una opció o un privilegi, és una obligació de l’Estat.

La tercera mentida: els MENA menteixen sobre l’edat per passar per menors

No hi ha cap dada que permeti afirmar que, com a col·lectiu, els MENAs siguin adults que es fan passar per menors. A més, els procediments de determinació d’edat només procedeixen quan la minoria d’edat no es pot establir amb seguretat. El Tribunal Suprem ha establert que una persona amb un passaport vàlid o document equivalent que acrediti la minoria d’edat no pot ser considerada indocumentada i sotmetre-la a proves complementàries. Qüestionar aquesta documentació exigeix una justificació raonada i judici de proporcionalitat. En el cas que s’hagi de determinar l’edat, el procediment es basa en forquilles que no sempre reflecteixen la realitat biològica de la persona. Per això, en cas de dubte, ha de prevaldre la presumpció de minoria d’edat.

La quarta mentida: els MENA fan créixer la delinqüència

Igual que en el cas anterior, no hi ha dades oficials que permetin afirmar que els MENAs augmentin la delinqüència. Les estadístiques reculen la nacionalitat, però no distingeixen si els menors van arribar sols o acompanyats. A més, les xifres d’infraccions mai han de servir per mesurar la conducta de tot un col·lectiu. Que alguns menors cometin delictes no justifica criminalitzar-los a tots. Presentar una infància vulnerable com una amenaça per conductes individuals genera estigmatització i discriminació.

Ens oblidem que tenen drets

Els infants migrants no acompanyats tenen exactament els mateixos drets que qualsevol altre menor a Espanya, sense discriminació. Aquests drets inclouen: protecció davant el desemparament, atenció bàsica, educació i formació, sanitat, informació i assistència legal, ser escoltats, protecció integral contra la violació dels seus drets, protecció internacional (inclòs el dret de sol·licitar asil o refugi) i documentació i transició a la vida adulta. Un cop compleixen 18 anys, surten del sistema de protecció autonòmic, però abans l’Administració hauria de proporcionar-los documentació, ajuda per trobar feina i suport social. És una fase crítica: tenir documentació en regla, feina i habitatge marca la frontera entre l’exclusió social i una vida autònoma.

Tot i que la llei atribueix a l’Administració pública l’obligació de respectar i fer complir aquests drets, la realitat se n’allunya. ACNUR i el Defensor del Poble assenyalen l’existència de barreres en la transmissió d’informació. En una missió a Canàries, l’ONG va documentar que el 69% dels menors entrevistats no havia rebut cap explicació sobre el dret a demanar asil, tot i que la meitat reunia els requisits. A més, tal com s’ha comentat anteriorment, els recursos d’acollida estan completament sobrepassats des de fa molt temps. L’any 2024, el govern canari tutelava més de 5.000 menors migrants, oscil·lant fins als 6.000. Davant d’aquesta situació es van obrir més centres de menors, però les places seguien sent insuficients. Actualment hi ha 82 centres, tots saturats i mancats de personal amb formació adequada per tractar menors. Algunes autoritats van admetre a Amnistia que a vegades contractaven porters de discoteca. El maltractament es troba també a l’ordre del dia: molts menors denuncien càstigs amb privació de menjar, retirada de l’abonament de transport, confiscació de telèfons o diners, o amenaces de trasllat a centres en condicions especialment dolentes. Quan arriben a la majoria d’edat la situació empitjora encara més. En paraules de Pierre, un jove del Camerun que va arribar amb 17 anys: “Estic estudiant un curs de cuina. Tinc al cap treballar per poder ajudar la meva mare. Quan fas 18 anys t'has d'espavilar, però com ho has de fer si no tens res? Molts nois han de marxar [del centre d'acollida] quan compleixen els 18 anys, però no tenen res. Tinc por que això també em passi a mi.”

Més enllà de barreres administratives per fer-se un lloc a Espanya, també sofreixen atacs racistes i xenòfobs per part de la societat d’acollida. El dia 28 de febrer de 2019, el centre Can Xatrac de Canet de Mar (Maresme), on vivien uns 50 menors estrangers no acompanyats, fou assetjat durant una protesta veïnal contra la seva presència al municipi. El dia 5 un home armat amb un matxet va entrar al mateix centre, tot i que no va ferir a ningú. Finalment, El 9 de març, un grup de joves va assaltar el centre Cal Ganxo de Castelldefels (Baix Llobregat) i van agredir menors i educadores i van destrossar mobiliari.

Aquest és un dels molts exemples de les discriminacions a les què han de fer front aquests infants. Això, sumat a les múltiples mentides que s’estenen arreu del país i a les barreres administratives, fa que els menors no puguin desenvolupar una vida plena i digna al nou país d’acollida.

Què demana Amnistia

• Mesures de caràcter legal, polític, social, educatiu i de sensibilització per posar fi a les mentides, estereotips i discriminació que envolta la figura dels menors no acompanyats, així com de qualsevol persona nouvinguda.

• Condemna pública de qualsevol acte racista.

• Reformar el Codi Penal perquè inclogui expressament delictes d’odi motivats per raça, color, idioma, nacionalitat i identitat de gènere.

• Assegurar en tot cas que el principi de no devolució és respectat, de manera que la repatriació dels menors es fa sempre tenint en compte l’interès superior de l’infant.

• Garantir una atenció i acolliment adequats segons els estàndards internacionals de drets humans i assegurar-ne la protecció jurídica.

• Un repartiment vinculant dels menors entre comunitats autònomes per afrontar les situacions de certs territoris com les canàries.

Totes aquestes mesures han de vetllar per a què, per sobre de tot, es respectin els drets de qualsevol infant, independentment de la seva procedència. La protecció integral del menor és un deure de qualsevol país, i ignorar-lo implica fortes repercussions per a l’adequada inserció dels nens i nenes en la societat on es trobin.