“A l'exili hi ha coses tan senzilles de la vida quotidiana com quina és la millor marca d’arròs? No en tinc ni idea, però he d’escollir-la perquè no tinc una altra opció”.

Amb aquesta frase Yendri Velásquez ens regala un exemple tan simple com exemplificador de la realitat que viu una persona exiliada. Una persona que no ha marxat del seu país per voluntat pròpia sinó que n’ha hagut de fugir per seguir en vida. Una persona que arriba a un lloc completament nou, lluny de tot el que li és comú, i que de sobte es troba en un supermercat i no sap quin arròs escollir.

Yendri Velásquez és un jove de 33 anys, nascut a Caracas (Veneçuela). El seu recorregut com a defensor dels drets humans va començar el 2016, quan va entrar a Amnistia Internacional per formar-se com a persona defensora dels drets humans. Allà va poder fer feina junt amb joves, xarxes universitàries, i grups LGBTIQ+. “Amnistia va ser qui em va obrir les portes a poder fer i aprendre moltes coses relacionades amb els drets humans”.

Més endavant, el 2021, els mitjans de comunicació veneçolans van començar a reportar diversos assassinats de persones LGBTIQ+ i, entre diversos activistes, de forma independent, van començar a enregistrar-ho. “Aleshores, un dia, en un entorn summament informal, prenent una cervesa, vam dir: i si fem alguna cosa que pugui documentar aquesta realitat millor?”. Arran d’aquella idea vaga va néixer l’Observatori Veneçolà de Violència LGBTIQ+, amb l’objectiu de “fer un registre que permetés fer memòria i construir camins cap a la justícia”. D’aquesta manera, l’Observatori va establir-se per enregistrar casos i difondre’ls. “Però quan vam començar a fer aquesta feina, ens vam adonar que no podíem dir a les víctimes que ens expliquessin què els havia succeït i enviar-les a casa. Per això avui en dia també acompanyem les víctimes i supervivents a través d’atenció psicològica i legal individualitzada”, a més de grups de suport en cinc ciutats de Veneçuela.”

Rebre l'impacte de vuit bales

Així doncs, Yendri ha tingut una llarga trajectòria com a activista pels drets humans i especialment pels drets de la comunitat LGBTIQ+. Ha dedicat la última dècada a lluitar per totes les persones que, al seu país, no gaudeixen de cap tipus de llibertat. Tot i això, la seva carrera es va veure truncada per un fet estremidor: un dia de 2024, Yendri es preparava per viatjar a Ginebra per una invitació de les Nacions Unides, en qualitat de fundador de l’Observatori Veneçolà de Violències LGBTIQ+. Però quan arribà a l’aeroport de Maiquetia, Caracas, el règim chavista li va requisar el passaport, el va detenir i el va tenir segrestat i desaparegut durant nou hores. Per alguna raó desconeguda el van deixar lliure i aleshores Yendri va marxar a Colòmbia. Semblava que allà estaria més segur, però l’esperava quelcom pitjor. El 13 d’octubre de 2025 sortia de casa junt amb un amic seu, el politòleg Luis Peche, quan tres sicaris els van començar a disparar. Va rebre vuit trets. Afortunadament ambdós van sobreviure, però amb profundes seqüeles tan físiques com psicològiques. Si bé Yendri ja tenia episodis d’ansietat, precisament per temes de persecució, es van intensificar.

Un any després de l’atemptat, les autoritats colombianes han avançat ben poc en les investigacions. Les primeres setmanes després de l’atac semblava que l’equip de la Fiscalia estava molt implicat però, de sobte, tot es va frenar. Havien canviat el personal de la Fiscalia, que estava rebent pressió política. Davant la inacció, Yendri segueix demanant un procés, net, transparent i just, que posi llum a tot el que li va passar. Durant tot aquest temps s’ha plantejat múltiples explicacions, entre aquestes la possibilitat que el govern veneçolà estigués darrere del crim. Al final, ni ell ni el seu amic tenien cap tipus de vinculació amb conflictes en el territori colombià. Aleshores, qui va preparar durant dues setmanes un atemptat? Qui va invertir tants diners? Yendri pensa que l’objectiu era fer-los callar: “Peche i jo vam poder ser un cas exemplificador, i de fet fou així. Activistes defensors de drets humans que eren a Colòmbia van fugir. Molts altres es van silenciar i estan en altres països perquè els feia por".

La discriminació per orientació sexual a Veneçuela

“A Veneçuela vivim un autoritarisme, una política d’homofòbia i transfòbia d’Estat. Aquesta política s’evidencia a través de l’acció directa: una violació flagrant dels drets humans, una criminalització de facto de la diversitat i una política d’extorsió no oficial per part de les forces de seguretat de l’Estat. L’aparell repressiu es fa notar no només a través de la violència, l’amenaça o la tortura, sinó també a través de l’omissió, del no compliment amb el deure de garantir drets, ignorar les sol·licituds legislatives, les demandes interposades al tribunal Suprem de Justícia, a la Fiscalia i a altres poders de l’Estat”.

Yendri ens explica que, de iure, la homosexualitat i la transexualitat són legals, i que existeix una llei contra l’odi. Tot i això, si bé té dos o tres articles que parlen de la comunitat LGBTIQ+, “és una llei que només s’ha utilitzat per empresonar la gent per protestar, per pensar diferent. És una llei arbitrària, que a més fou creada per un òrgan il·legítim: l'Assemblea Nacional Constituent. Tot i que el mandat d’aquest òrgan és només crear una nova constitució, realment fou convocada perquè l’Assemblea oficial estava, en aquell moment, liderada en la seva majoria per l’oposició. Aleshores van crear aquesta cambra paral·lela per aprovar un paquet de lleis que només han servit per la persecució”.

Fins i tot existeix una Llei Orgànica del Treball en la qual s’hi prohibeix explícitament la discriminació per orientació sexual. Tot i això, moltes persones son acomiadades per ser gais, lesbianes o trans. “Nosaltres hem acompanyat molts casos a l’Observatori i, quan t’adreces a la Inspecció del Treball, et diuen que no hi ha cap manera de demostrar la discriminació”.

Les persones trans veuen especialment vulnerats els seus drets. L’any 2009 l’Assemblea Nacional va reformar la Llei Orgànica del Registre Civil, permetent, en el seu article 147, el canvi de nom oficial. Tot i això, cap persona trans ha pogut fer-ho. “Quan la gent va al registre a fer la sol·licitud, li diuen que ells no coneixen aquesta llei, o que li falta la reglamentació per saber com s’ha d’aplicar”.

Més enllà de la legislació vigent, les últimes enquestes de percepcions a Veneçuela a l’entorn de temes com el matrimoni igualitari o la identitat de gènere mostraven un rebuig del 53%, contundent, però no absolutament majoritari. “Evidentment és un escenari negatiu, però es podrien fer coses perquè el percentatge canviés a través de l’educació i la informació. Però si és el govern el que executa la política discriminatòria, evidentment augmentarà la intolerància.”

Esperança de canvi?

Amb l’inici de la presidència interina de Delcy Rodríguez, algunes persones han vist créixer les seves esperances de que les seves condicions de vida millorin. Yendri ho té clar: “Per a que canviï alguna cosa hi ha d’haver estat de dret. Sota un context autoritari, la garantia de drets no és possible. I no perquè jo ho digui, sinó perquè al final tot sistema autoritari s’oposa a les llibertats, les diversitats. Un sistema autoritari vol controlar, vol establir normes que limitin, i precisament els drets LGBTIQ+ son disruptius davant la norma. Per tal que les coses canviïn hi ha d’haver institucions autònomes, regles que es compleixin, autoritats que s’adhereixin als estàndards de drets i que posin al centre la dignitat de la gent i no el control del poder”.

“Justament per aquest motiu, el fet que ara a Veneçuela hi hagi uns rostres diferents al poder no és una garantia de canvi per se. L’estructura de poder, la repressió, les lleis que ens criminalitzen, els funcionaris que ens discriminen segueixen allà. L’únic que veiem son anuncis, ofertes, promeses de canvi. Però fins que no hi hagi resultats concrets de negociacions, de polítiques públiques, decisions polítiques que duguin a canvis reals no hi haurà un futur clar de millora dels drets humans. Tot i això, l’esperança és transversal, sempre està allà.”

“A més, viure sota aquestes condicions t’ensenya dues coses molt importants. D’una banda, que sempre serà preferible un context complex per defensar drets però que et garanteix seguretat, la possibilitat d’associar-te i expressar-te. D’altra banda, que ningú pot sol/a. I precisament acompanyar-nos, ser una comunitat sota un context autoritari és el que ens permetrà exigir els nostres drets sota un Estat de Dret. La gent a Veneçuela no s’ha rendit: l’Observatori Nacional de Conflictivitat Social enregistra protestes a diari. Això parla d’una gent que no s’acostuma a viure malament.”

L’exili que va més enllà del lloc on vius

“Ningú et prepara per haver de marxar del teu país”. El Yendri va arribar a Espanya el febrer d’aquest any, i tot i que l’instint de supervivència és prioritari, no deixa de ser un procés molt complicat estar lluny de tot el què coneixes. “És realment molt dur perquè, a més, jo mai vaig tenir com a projecte de vida viure a fora. El meu projecte de vida sempre havia estat lligat a Veneçuela. El meu activisme, la meva defensa de drets humans, treballar a Amnistia Veneçuela, fundar la meva organització, tot està profundament vinculat al meu país. Per això sortir ha estat un impacte molt gran, sobretot perquè és un procés que et toca fer molt sol, per molt que tingui gent extraordinària al meu voltant. A més, és un procés que t’exposa a moltes coses, a gent que assumeix que vaig marxar perquè vaig voler i que creu que la protecció internacional és un favor que et fan. Aquests dies he hagut de fer un tràmit de salut i el tracte ha estat horrorós. Déu meu, jo no estic aquí perquè vull, sinó perquè no tinc alternativa. La major part de dies em sento molt aliè al meu entorn.”

“Al final va més enllà d’on vius també. Jo vaig marxar cap aquí amb una maleta molt petita que, a més, ni tan sols me la vaig preparar jo. Aleshores quan vaig arribar vaig haver d’anar adquirint coses i t’has de conscienciar que bé, això és meu ara. Sents la obligació amb tu mateix de viure la teva vida, que no es pot posar en pausa per haver marxat. Sents la pressióque t’has d’activar ràpidament. Però és molt complicat reconciliar les diferents perspectives perquè al final és una obligació. I al mateix temps t’has de permetre construir una vida en aquest nou lloc. T’has de permetre construir una sensació de seguretat, construir una normalitat al voltant d’una cosa que no és normal.”

“Tot i això, i sense voler romantitzar que les experiències dolentes ens han d’ensenyar alguna cosa, l’exili m’ha fet reafirmar que l’amor, els vincles, són la teva llar. I que, és igual on siguis, que sempre trobaran la manera de reconfortar-te. Jo visc enganxat al telèfon perquè la meva família i els meus amics són a Veneçuela o a arreu del món, i al final són els que em sostenen, són els que m’han acompanyat en processos dolorosos i els que m’han fet sentir que, passi el que passi, sempre tindré a gent.”

La història de Yendri ens recorda que l’exili no acaba quan es creua la frontera. Continua en l’espera d’una justícia que no arriba, un tràmit mèdic mal tractat o en la sensació de ser aliè al propi entorn. També ens posa de manifest que garantir els drets humans no pot ser mai una opció, i que la protecció internacional no és un favor, és una responsabilitat. Tot i això, mentre un Estat de Dret no es construeixi a Veneçuela, Yendri seguirà apostant per allò que ens evita defallir: l’acompanyament de la nostra gent i l’esperança de tornar-los a veure.