Un megàfon extraviat. Un ordre del dia carregat que esgarrapa més hores de les previstes a la velocitat de la llum. L’estructura de la carpa desafia la gravetat creant un fals equilibri dantesc, que ni el més estrafolari dels arquitectes sabria imitar.
Caixes, caixes i més caixes. Una disfressa traient el cap des de dalt de tot de la prestatgeria. Una guardiola famolenca hivernant al fons d’un calaix. Fulletons descolorits i cargolats per la humitat. Enganxines que han perdut la seva habilitat d’enganxar. Un parell de llibres reconvertits en contrapesos per falcar andròmines arrebossades de pols. Guixots i taques sobre groc que ens observen de reüll i ens fan reviure grans moments.
Com aquella manifestació per reclamar als governants que acollissin les ànimes expulsades. Com aquella olor de cafè que s’esmunyia del termo i s’enfilava per la persiana del local mentre els carrers ens miraven tot preguntant-se què hi fèiem un dissabte a les vuit. Com aquell últim retolador que va decidir declarar-se en vaga i impedir la ratificació d’un manifest poc abans d’esclatar i banyar en un oceà de tinta blava el seu portador. Són objectes i records que han quedat mig enterrats sota el pes d’una societat que ha atropellat moltes expectatives.
La pandèmia ha amansit una societat que es pensava que res no l’aturaria. Ha apaivagat les ganes de sortir als carrers. El món virtual ens ha fet més maldestres. Hem guanyat immediatesa i comoditats, ara ens ens regalem una tassa de satisfacció des del sofà després d’haver canviat el món amb una piulada. Però hem perdut el convenciment i el coratge. Estem adormits. Ens preguntem si val pena invertir tots els esforços per fer allò que sempre fèiem.
Tot ens pesa. El passat és plom que ens reté i ens fa somriure irònicament davant d’un futur que veiem negre. El clarobscur cau en la penombra i crea més monstres que no pas llums. El mercadeig de l’odi fa dansar uns circs mediàtics que bombardegen falsedats mentre dits intimidatoris assenyalen els més vulnerables. Les neveres cada cop més buides i les factures cada cop més plenes. El cinturó n’escanya a molts mentre complau, elàstic, a uns pocs. La desolació ha agafat l’esperança i l’ha esmicolada en mil bocins, l’ha submergida en salfumant i l’ha esborrat entre les flames d’una llar de foc que ja no encenem, perquè, mare meva, quina calor!
Una veu dins nostre
Però d’entre els clàxons d’una vida cada cop més sorneguera i accelerada sorgeix una veu dins nostre. Una veu afònica i rovellada que, tot i amb dificultats, ens incita a reprendre l’acció. El murmuri no ha abandonat l’esperança. Ens xiuxiueja que, a poc a poc i amb bona lletra, ens hem desfer dels pesos que ens enfonsen mar endins. Fem-li cas. Diu que no hem d’abandonar. Que ara més que mai hem de fer girar la truita i fer valer la humanitat en tots nosaltres. Que hem de clavar una puntada de peu als obstacles i desafiar la incertesa del moment, fent inclinar l’estaca cap al costat de les qui lluiten per un futur més digne, més lliure i amb tots els drets humans garantits. Que ens hem de desatrofiar l’olfacte impregnat d’una olor rància. Que hem de recuperar aquell esperit lluitador que no es troba al diccionari. Que hem d’adoptar una mirada «culinquietista» de les coses, perquè si no ho movem nosaltres, qui ho farà? Sí, hem d’amarar-nos d’aquesta manera de viure i veure la vida.
Hem de tornar a sortir als carrers per defensar els drets de les dones, aquí, a l’Iran, a l’Afganistan i si fos necessari, arribarem fins a Mart! Hem d’ensorrar els murs que ens empresonen en règims d’apartheid o en carnisseries humanes. Hem d’aferrar-nos a tota oportunitat per reclamar la dignitat de totes les persones, siguin d’aquí o d’allà, infants, joves o grans. No hem de conformar-nos amb la destrucció del nostre planeta, sinó que hem de destruir els engranatges que estan programats per a fer-ho i implantar-ne de nous.
Des d’Amnistia Internacional Catalunya apostem per recuperar l’essència de l’activisme. Aquella sensació d’eufòria conscient que som capaços de canviar el món. Volem plantar cara a totes i cadascuna de les injustícies i vulneracions de drets al món. Volem esberlar la capsa de Pandora i treure’n un a un tots els monstres que hagin de sortir-ne, posar-los a sobre la taula i esclafar-los amb solucions. Volem seguir sent la llum de l’espelma que guia la sortida cap a l’únic camí possible: el respecte i compliment dels drets humans. Sempre podem equivocar-nos, però ja esmenarem els errors. El que no podem fer és assumir la resignació. Volem que tothom se sumi a aquest crit rebel a la desesperada que navega a contracorrent.
