La resposta de les autoritats iranianes a l’aixecament popular iniciat a finals de 2025 revela un patró de violència letal, sistemàtica i coordinada que podria constituir crims contra la humanitat segons el dret internacional.

Des de finals de desembre de 2025, l’Iran travessa un dels aixecaments populars més amplis i sagnants de la seva història recent. El que va començar com a protestes contra l’ensorrament econòmic i la pobresa generalitzada s'ha transformar ràpidament en un crit col·lectiu per la dignitat, la llibertat i la justícia, dirigit contra un sistema que durant dècades ha negat i ha vulnerat drets fonamentals a la seva població.

Per què l’aixecament popular a l’Iran?

L’actual aixecament és el resultat d’una acumulació prolongada de crisis estructurals. Es viu actualment una situació de col·lapse econòmic: la inflació supera el 70 % i la moneda nacional s’ha devaluat més del 50 % en tot just dos mesos: els preus dels aliments i dels béns bàsics s’han disparat a l’alça i més de la meitat de la població viu en situació de pobresa, amb una gran part de la joventut a l’atur.

A això, cal sumar-hi els atacs directes als drets humans. L’Iran és el país amb el nombre més alt d’execucions registrades al món, si exceptuem la Xina, de qui no coneixem dades oficials perquè les manté en secret. Les autoritats recorren sistemàticament a detencions arbitràries, tortura per obtenir confessions, violència sexual sota custòdia i judicis sense garanties. S’apliquen càstigs cruels i inhumans i es prohibeix l’oposició política. Milions de persones s’han vist abocades a l’exili i a sortir del país.

També observem un patró de repressió de la diversitat. Des de 1979 el règim ha imposat un model de vida teocràtic que topa amb la diferència. Així, ha esclafat amb duresa la cultura i els costums de diversos pobles, inclosos els kurds, els balutxis i els turcs. Fidels de religions minoritàries, com els bahaís, s’enfronten a execucions, empresonaments, marginació i expropiació de béns.

I… la meitat de la població ignorada i discriminada. Els drets de les dones són sistemàticament trepitjats. Lleis que consideren la dona com la meitat d’un home en drets imposen un control social que nega la seva autonomia i la igualtat de gènere, tot i que fins al 60% de l’estudiantat universitari són dones. Les dones han estat i són abanderades dels canvis en drets i llibertats.

Davant d’aquest escenari, milions de persones han sortit als carrers arreu del país. I la resposta de les autoritats ha estat letal.

Dos dies que van marcar la massacre

Els dies 8 i 9 de gener de 2026 van marcar un punt d’inflexió brutal: Les forces de seguretat van disparar munició real i perdigons metàl·lics contra manifestants pacífics, apuntant al cap i al tors. Hi van participar els Pasdaran, batallons Basij, unitats policials (FARAJA) i agents vestits de civil. Les morgues van col·lapsar; les famílies buscaven els seus éssers estimats entre bosses negres apilades en camions o magatzems improvisats. El resultat; milers de morts, ferits i detinguts. 

Les autoritats de l’Iran parlen de 3.000 morts, mentre que les organitzacions de drets humans apugen la xifra a més de 30.000 morts. Si fos aixó, seria la principal matança als carrers en només dos dies en la història recent de l’Iran, i una de les més greus del món.

Un exemple de la magnitud de la xifra de víctimes són les imatges d’una morgue improvisada instal·lada en un edifici annex de l’Organització de Medicina Legal (institut forense estatal) a Kahrizak. Mostren centenars de cadàvers dins de bosses mortuòries, així com familiars que busquen els seus éssers estimats. L’anàlisi realitzat per Amnistia Internacional d’aquestes imatges ha identificat un mínim de 250 bosses de cossos.

I un altre exemple de l'abast del nombre de ferits, que poden ser desenes de milers. Segons el doctor Qasem Fakhrai, director de l’Hospital Farabi de Teheran, en un sol hospital es van atendre més de 1.000 persones amb lesions oculars greus. Altres testimonis expliquen com algunes d’aquestes persones ferides ingressades van ser detingudes dins de l’hospital, quan eren ateses, i sotmeses a desaparició forçada. 

Relats de l’horror

Cossos embolcallats en bosses negres eren descarregats de “camions de la mort” per a la seva identificació. Un familiar va trobar el seu fill amb vida dins d’una bossa per a cadàvers: havia fingit estar mort. Les famílies van ser obligades a pagar el cost de les bales o a signar documents falsos declarant que el seu familiar assassinat era un basiji i que havia estat mort per terroristes, per poder recuperar els cossos. «Expliqueu al món que a l’Iran s’estan cometent crims contra la humanitat. Si no fan res, l’Iran es convertirà en un cementiri.» Són les paraules d’una periodista de Teheran a Amnistia Internacional.

Crims contra la humanitat?

La magnitud, l’acció sistemàtica i la coordinació de la repressió podrien constituir crims contra la humanitat, segons Amnistia Internacional. L’organització continua documentant l’ús il·legal de força letal contra manifestants i vianants. «La gravetat i la magnitud dels assassinats i de la repressió no tenen precedents.», ha afirmat Agnès Callamard, secretària general d’Amnistia Internacional.

El març de 2024, les Nacions Unides van concloure que l’Iran havia comès crims contra la humanitat en reprimir les protestes del moviment Dona, Vida, Llibertat de 2022.
El gener de 2026, el Consell de Drets Humans de l’ONU va celebrar una sessió d’emergència denunciant la repressió, l’ús excessiu de la força, les desaparicions forçades i el tall d’internet.
L’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, Volker Türk, va instar a cessar els assassinats, restablir les comunicacions i garantir el dret de reunió pacífica.
El Parlament Europeu també ha expressat la seva profunda indignació per la repressió i els assassinats en massa, i ha subratllat la violència sistemàtica contra dones, defensors dels drets humans i dissidents. 
Avui mateix, el Parlament de Catalunya aprovava una declaració institucional de condemna de la repressió.

El tall d’internet: una cortina de silenci

Justament el 8 de gener es va imposar un tall gairebé total d’internet i de les comunicacions internes. La mesura tenia una intenció clara: ocultar les matances, impedir la documentació independent dels fets i la recopilació i preservació de proves i aïllar la població, dificultant-ne la comunicació. Amnistia Internacional ho considera una greu violació dels drets humans: l’accés a Internet és un dret humà bàsic i indispensable, especialment quan en un país es viu un cicle de protestes.

Una crida urgent a l’acció

L’Iran és avui una nació de dol.

Amnistia Internacional Catalunya exigeix investigacions internacionals independents i la rendició de comptes dels responsables. I exigeix protecció urgent del dret del poble iranià a protestar, expressar-se i viure amb dignitat.

A la seu del Consell de Drets Humans de l’ONU a Ginebra és visible una poesia de Saadi, poeta persa, que diu: «Els éssers humans som d’una mateixa essència; si el dolor en fereix un, els altres no troben calma. Qui és capaç de sentir el patiment aliè mereix, aleshores, el nom d’humà».