Aquests dies potser has sentit notícies sobre la publicació del darrer Informe Anual de l’organització.
Malauradament, no és un document optimista: el panorama internacional no és gaire esperançador per als drets humans. Les principals conclusions de l’informe apunten que el món se situa a tocar d’una perillosa nova era, impulsada pels atacs dels més poderosos. Estats, corporacions i moviments antidrets busquen erosionar els fonaments dels drets humans i de l’ordre internacional per imposar un model mundial racista, patriarcal, desigual i contrari als drets.
Sabem que no és fàcil conviure diàriament amb aquesta deriva cap a un món més fosc i autoritari, menys humà i més individualista, on sembla que els drets humans (universals i intocables) deixen de tenir valor. Els discursos antidrets campen a plaer, sense cap mena de vergonya, les atrocitats que pateix la societat civil en els conflictes armats semblen haver-se normalitzat, i, a casa nostra, tenir un lloc digne on viure sembla més un luxe que no pas un dret.
Aquesta realitat quotidiana, tot i que ens indigni, ens remogui i ens impulsi a actuar, també ens desgasta, ens desmotiva i ens fa sentir impotents, erosionant la convicció que podem fer-hi alguna cosa.
Però, si una cosa sabem a Amnistia Internacional és, precisament, que la desmobilització no és una opció. L’Informe Anual també ho deixa clar: són les persones que protesten, la societat civil i els organismes internacionals els qui estan liderant els esforços per resistir, combatre i transformar aquesta deriva autoritària i injusta del món.
La història ens mostra el camí
No és la primera vegada que ho veiem. Al llarg de la història, persones i col·lectius han obert camí per revertir grans injustícies. Com les obreres tèxtils de Nova York, que el 8 de març de 1912 van iniciar una vaga sota el lema «pa i roses» per denunciar la precarietat de les condicions laborals, i van aconseguir millores en seguretat, horaris, descansos i protecció infantil a les fàbriques. O els moviments pels drets civils i antiracistes, que tenen en Rosa Parks i la seva negativa a cedir el seient a un home blanc un exemple de lluita, resistència i dignitat. O la lluita incansable de les Mares de la Plaza de Mayo (avui ja Àvies), que des de 1977 reclamen justícia per la desaparició dels seus fills i filles durant la dictadura argentina.
Tots aquests exemples, i molts més que no caben en aquestes línies, ens recorden que no podem defallir. Avui, milions de persones arreu del món continuen resistint la injustícia i les pràctiques autoritàries. Prop de 300.000 persones van desafiar a Hongria la prohibició de l’Orgull de Budapest l’any passat per defensar els drets de la comunitat LGBTIQ+. Als Estats Units, hem vist mobilitzacions contra els operatius violents i arbitraris de l’ICE que vulneren els drets de les persones migrants. Arreu del món, continuen convocant-se protestes contra el genocidi perpetrat per Israel a Gaza, i fa només unes setmanes acomiadàvem una nova flotilla solidària amb la població palestina. I no podem parar.
A Amnistia Internacional fem servir un lema que sembla especialment encertat en temps com aquests: Fighting bad guys since 1961 («Lluitant contra els dolents des del 1961»). I, si una cosa tenim clara, és que hem de continuar fent-ho, perquè l’activisme i la resistència són la millor eina que tenim.
Tria actuar. Mobilitza’t. Lluita pels drets humans. Don’t let them win.
