Recorrem amb la voluntària terrassenca Imane Elasri, els punts de distribució de l’ajuda humanitària per Gaza, on la solidaritat és l'única eina per combatre la foscor que viu la població palestina.
L’ajuda humanitària, tan fràgil com necessària, sempre ha estat en el punt de mira de tots els implicats en diferents conflictes al llarg de la història. A Gaza, l’accés a l’ajut és crucial, però el bloqueig israelià sostingut des de l’inici del conflicte ha fet que la seva administració sigui més essencial que mai.
Ens remuntem a l'abril de 2025, un dels moments més crítics del conflicte. Segons dades de l’informe #168 de l'UNRWA del 22 d'abril de 2025, 3.000 camions amb ajuda humanitària vital romanien immobilitzats a la frontera, incloent-hi els centres logístics d'Al-Arish, mentre la seguretat alimentària a Gaza assolia nivells catastròfics. Aquesta situació no es va començar a desencallar de manera significativa fins a l'octubre de 2025, arran d'un acord d'alto el foc amb Israel que va permetre l'entrada de fins a 600 camions diaris. Mentrestant, a l'altre costat d'aquella mateixa frontera, l’UNICEF documentava que el 96% dels nens patien malnutrició i que desenes de persones morien de fam.
La restricció d'accés humanitari no és un efecte col·lateral de les operacions militars israelianes, sinó una política deliberada i sostinguda, calculada per provocar la destrucció física de la població palestina, que el Tribunal Internacional de Justícia ha ordenat revertir en diverses ocasions i que Israel ha ignorat sistemàticament. És el que Amnistia Internacional i altres organitzacions de drets humans han qualificat de «genocidi», Així doncs, entendre com s'organitza l'ajuda humanitària a Gaza és entendre, abans que res, on rau el veritable obstacle.
L’ecosistema humanitari: qui hi és quan no hi ha ningú
Dins de Gaza i als seus marges, com al Caire, Egipte, centenars d'organitzacions intenten cada dia fer arribar ajuda a una població palestina que ho ha perdut gairebé tot. L'UNRWA, l'agència de l'ONU per als refugiats palestins, és l'actor central d'aquesta xarxa: gestiona camps, converteix escoles en refugis i distribueix aliments per a milions de persones. Al seu costat operen grans ONG internacionals com Metges Sense Fronteres, Oxfam o Save the Children, que complementen la resposta humanitària amb serveis mèdics, aigua i sanejament. I, a l’altra cara de la moneda, hi ha les organitzacions locals, les més petites i invisibles, que sovint arriben on les grans no poden arribar, i que formen el teixit connector sense el qual tot el sistema s'ensorraria.
L’organització Laud Al Awda, amb qui treballa l’Imane Elasri, n'és un exemple. Fundada per una dona madrilenya, la Cecília, opera al Caire donant suport a les famílies que van fugir del territori. "Tot l'equip de voluntaris són refugiats de Gaza i treballen incansablement per donar alleujament als seus germans i germanes", explica l’Imane. La seva manera de treballar és directa i sense intermediaris: "El primer dia de treball vaig anar amb dos voluntaris a comprar vals de supermercat. L'endemà vam fer tres grups i vam anar a distribuir-los a totes les famílies registrades", recorda.
Molts d'aquests projectes, a més, es fan en col·laboració entre organitzacions, sumant esforços per arribar a més famílies. L’Imane descriu com en una de les seves visites van repartir mil paquets d'aliments per a cinc-centes famílies a dues setmanes del Ramadà, o com va transportar des de Barcelona fins al Caire sis pròtesis de braç fruit d'un projecte conjunt amb l'associació Ayudame 3D. El que fa aud Al Awda és, a petita escala, el que intenta fer tot l'ecosistema humanitari: arribar a les persones, conèixer les seves necessitats concretes i respondre-hi amb el que es té.
El bloqueig és l’arma
El bloqueig d'Israel sobre Gaza no és una mesura de seguretat temporal ni un efecte col·lateral inevitable de les operacions militars. Amnistia Internacional ha documentat de manera exhaustiva que es tracta d'una política deliberada, sostinguda i calculada que, segons les conclusions de l'organització publicades el desembre de 2024, s'emmarca dins dels actes constitutius de genocidi.
Les xifres que acompanyen aquesta política són aclaparadores. Israel va tallar completament l'entrada d'ajuda humanitària el març de 2025, deixant 2,4 milions de persones sense accés a subministraments bàsics durant setmanes. Quan va permetre una reobertura parcial al maig, va excloure explícitament el combustible i el gas de cuina, sense els quals no funcionen els generadors dels hospitals ni es pot preparar el menjar. El juliol de 2025, l'ONU informava que 21 nens havien mort per malnutrició agudades de principis d'any, i que la majoria dels que la patien no podien arribar a cap hospital a causa dels desplaçaments forçats i els bombardejos continus.
A més, la prohibició de l'UNRWA ha agreujat significativament la situació. A finals de 2024, el parlament israelià va aprovar una llei que prohibia qualsevol contacte entre funcionaris israelians i l'agència, tancava la seva seu a Jerusalem Est i li impedia operar a Israel, tallant de facto la principal via d'entrada d'ajuda al territori. Sense l'UNRWA, el buit és impossible d'omplir amb els recursos de les altres organitzacions presents. Amnistia Internacional ha exigit reiteradament que Israel revoqui aquesta prohibició i permeti a l'agència operar amb plena llibertat a tot Gaza.
L’Imane Elasri ha vist les conseqüències d'aquest buit en les famílies que ha atès al Caire. "Una de les necessitats que més es requereixen i que no vam poder cobrir va ser el suport psicològic", explica. "En la majoria de les famílies hem trobat membres que necessiten una atenció especial i el seu corresponent tractament psicològic. Famílies que han perdut els seus fills, a gairebé tots els membres, nens i adults que han perdut una de les seves extremitats, famílies totalment trencades…" El suport psicològic és, precisament, un dels serveis que l'UNRWA oferia i que el bloqueig ha fet desaparèixer.
L’Omar i la Nora: Una mà forta i una mirada perduda
Les estadístiques parlen de desenes de milers de morts, de districtes sencers arrasats, de més d’1,9 milions de persones desplaçades. Però darrere de cada xifra hi ha una història particular, i és en aquestes històries on el cost real del bloqueig es fa del tot visible. L’Imane n'ha conegut moltes. Dues no les oblidarà mai.
L'Omar té sis anys. Va perdre els pares i els germans i viu amb els tiets al Caire. Quan l’Imane el va conèixer, encara portava metralla a la cara nou mesos després d'haver fugit de Gaza. Va perdre un braç a causa d'un bombardeig, i un projecte conjunt entre l’organització Laud Al Awda i l'associació Ayudame 3D li havia fet una pròtesi. La Imane li la va col·locar i li va ensenyar a utilitzar-la. "Podia veure l'alegria als seus ulls quan movia la mà artificial, però també podia sentir el dolor de saber que aquell braç no era seu i que mai més el recuperaria", explica. Quan es van acomiadar, l'Omar li va donar la mà amb totes les seves forces. Volia que sabés que, tot i tenir-ne només una, aquella que li quedava era molt forta.
La Nora té quatre anys. Va perdre tota la família sota uns bombardejos israelians i viu amb l'àvia i els tiets. Quan l’Imane va entrar per la porta, la Nora es va acostar i la va abraçar sense dir res. Es va asseure a la seva falda i no es va moure fins que van haver de marxar. "La Nora enyora la seva mare, abraçar-la i sentir la seva calor", diu l’Imane. "Quan va arribar el moment d'anar-nos-en, ella no volia separar-se de mi. Volia quedar-me allà amb ella i protegir-la tota la vida, pero això no podía ser. La vaig abraçar fort i li vaig dir adeu". La Nora no jugava amb les joguines que li van portar, ni tampoc amb els altres nens. Sempre està sola i amb la mirada perduda. Té quatre anys i ja sap que hi ha coses que no tornen.
Els casos de l'Omar i la Nora no són excepcions: són el retrat d'una generació sencera marcada per una violència que Amnistia Internacional ha denunciat reiteradament durant anys. Una violència que no s'atura quan les bombes callen, que continua en forma de fam, malaltia, trauma i absència de futur. L’Imane ho resumeix amb una claredat que desarma: "Treballar amb aquestes persones et fa veure la fortalesa de l'ésser humà. Són persones que, tot i estar sagnant per dins, sempre et regalen un somriure."
Formar part de la llum
El testimoni de la Imane i la feina de centenars d'organitzacions humanitàries demostren que la voluntat d'ajudar existeix. Amnistia Internacional exigeix als estats que suspenguin immediatament el subministrament d'armes a Israel, atès que hi ha proves sòlides que s'utilitzen per cometre crims de guerra i actes genocides. Exigeix, també, que garanteixin l'accés humanitari sense restriccions a Gaza, que pressionin Israel perquè compleixi les resolucions vinculants del Tribunal Internacional de Justícia i que revoqui la prohibició envers l'UNRWA. Finalment, exigeix que donin suport actiu als mecanismes internacionals de rendició de comptes, incloent-hi la investigació de la Fiscalia del Tribunal Penal Internacional, que ja ha emès ordres de detenció contra el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu i l'exministre de Defensa Yoav Gallant.
L’Imane Elasri torna a Catalunya després de cada viatge i continua treballant, recaptant fons, coordinant enviaments i mantenint el contacte amb les famílies que ha conegut. Ha creat una associació pròpia a Terrassa perquè, com ella diu, “si ho podia fer des del Caire, també ho podia fer des de casa”. Ella suposa una espurna de llum per a la població palestina. Ara, la pregunta que ens queda a la resta és si estem disposats a ser, cadascú des d'on sigui, una mica d'aquella llum.
