Aquests dies, la Maricarmen està en boca de tothom. El cas d’aquesta dona de 87 anys, desnonada de la casa on havia viscut durant més de 70 anys, després d’haver pagat religiosament el seu lloguer, ha donat la volta al món. I ho ha fet perquè la seva història ha posat cara a una realitat molt més àmplia: la crisi del dret a l’habitatge que viu Espanya.

Espanya és el país que ha rebut més condemnes del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides per vulnerar el dret a l’habitatge. El Comitè ha instat reiteradament l’Estat a garantir que la seva legislació i la seva aplicació siguin conformes amb les obligacions internacionals en matèria de dret a l’habitatge.

I les dades evidencien que encara hi ha molts deures per fer. Espanya compta amb només un 2,5 % de parc d'habitatge social social sobre el total d’habitatges principals, molt per sota de la mitjana europea, que diverses fonts situen entre el 9 i el 15%. Al mateix temps, el Cens de 2021 va comptabilitzar gairebé quatre milions d’habitatges buits al país. I només l’any 2024 es van practicar 27.564 desnonaments, dels quals 20.558 derivats de procediments relacionats amb l’impagament del lloguer.

Però darrere d’aquestes xifres hi ha persones. La violació del dret a l’habitatge afecta milions de persones a Espanya. Durant anys, l’habitatge s’ha tractat principalment com un bé de consum i d’inversió, en lloc de garantir-lo com un dret humà, dificultant enormement l’accés a una llar digna, especialment per a les persones que es troben en situacions de major vulnerabilitat.

Fa molts anys que sentim històries com la de la Maricarmen: persones desnonades sense una alternativa habitacional, persones grans, persones amb discapacitat o problemes de salut, famílies senceres amb infants... Fins i tot històries de persones que, davant la desesperació de perdre casa seva i no tenir cap alternativa, han arribat fins i tot a treure’s la vida.

Per què, ara, la història de la Maricarmen ha pres aquesta rellevància? Per què milers de persones arreu de l’Estat espanyol han decidit plantar-se i dir prou davant d’aquesta situació? Per què ara? I, sobretot, què podem aprendre d’aquesta mobilització?

Segurament, perquè la situació s’ha tornat insostenible. Però també perquè la Maricarmen ha esdevingut el símbol d’una problemàtica complexa i molt greu. La seva història ha aconseguit convertir una realitat que sovint apareix diluïda entre xifres i estadístiques en una història concreta, amb un nom i un rostre.

Seria injust, però, dir que no s’havia fet res fins ara. Fa anys que un munt d’entitats treballen per defensar el dret a l’habitatge: aturant desnonaments, acompanyant i negociant amb les persones afectades, reclamant responsabilitats a les administracions i pressionant perquè s’aprovin lleis i polítiques que garanteixin una llar digna per a tothom.

El que aquest cas ha posat de manifest, però, és una cosa que sovint oblidem: la mobilització social és necessària. I funciona.

Funciona perquè els drets humans no es defensen sols. Perquè una llei, per si mateixa, no garanteix que un dret sigui una realitat. I perquè, davant de situacions d’injustícia, la pressió de la ciutadania organitzada pot aconseguir que allò que semblava inevitable deixi de ser-ho.

La història de Maricarmen n’és un exemple. Després del seu desnonament, la mobilització social ha crescut arreu de l’Estat i el seu cas ha situat el dret a l’habitatge al centre del debat públic. Avui, Maricarmen podrà tornar a casa seva després de l’acord assolit amb la propietat, amb la mediació de l’Empresa Municipal de l’Habitatge i Sòl de Madrid i la participació del Sindicat de Llogateres.

I avui també tenim sobre la taula noves mesures legislatives en matèria d’habitatge. El Consell de Ministres va aprovar dimarts 29 el Reial decret llei 26/2026, que incorpora, entre altres mesures, noves proteccions davant els desnonaments i mesures per ampliar l’oferta d’habitatge assequible. El text, malauradament, no va ser aprovat al Congrés en la votació de divendres 2 d'octubre. 

A Amnistia Internacional estarem atentes perquè es prenguin mesures qie contribueixin realment a garantir el dret a l’habitatge per a tothom i perquè les obligacions de l’Estat en matèria de drets humans es compleixin.

Però si podem extreure un aprenentatge de tot el que ha passat aquests dies és aquest: la mobilització funciona.

Quan una persona alça la veu, potser no n’hi ha prou. Quan ho fem milers, quan ens organitzem i actuem juntes, podem aconseguir que una injustícia que semblava inevitable deixi de ser-ho.

La història de la Maricarmen no hauria de ser necessària per recordar-nos-ho. Però ara que ho sabem, aprofitem-ho.

Perquè defensar els drets humans també és això: no quedar-nos de braços plegats quan els drets d’algú, i de tots, estan en joc.