L’any 1948 neix la Declaració Universal de Drets Humans. Entre aquests drets, a l’article 25.1, s’hi troba el dret a l’habitatge com a element essencial per assolir l’objectiu que tota persona tingui un nivell de vida adequat. 

Més endavant, el 1978, amb la democratització d’Espanya, es redacta la nova Constitució, amb un article 47 que diu que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”.

Sembla, doncs, que l’habitatge és universalment considerat un element essencial per al benestar de qualsevol persona. Però tot i la rellevància teòrica que es dona a aquest dret, les dificultats per a fer-lo realitat s’estenen arreu. El desallotjament de la Maricarmen a Madrid i el complicat procés d’aprovació dels decrets impulsats pel Govern espanyol demostren la complicada situació que viu el país en termes d’habitatge. Així, davant les multitudinàries manifestacions i les acampades establertes a la Puerta del Sol (Madrid), Plaça Catalunya (Barcelona) i en altres ciutats, és adient fer una radiografia de la crisi de l’habitatge a Espanya, inscrivint-la en la resta d’Europa.

Espanya: una crisi d’accés

El Baròmetre de setembre de 2026 va mostrar que l’habitatge era considerat com el problema més rellevant d’Espanya, amb un 37,5%. Per tal d’entendre aquest sentiment d’inseguretat habitacional, cal repassar cadascun dels elements d’aquesta crisi.

L’aspecte més intuïtiu a considerar d'entrada és el preu de l’habitatge. L’alça dels preus, tant de compra com de lloguer, és una tendència estesa arreu d’Europa: entre el 2010 i el 2024, els primers van pujar un 53% i els segons un 25%, agreujant-se encara més en el cas de les grans ciutats. Els preus de l’habitatge es situen en màxims històrics: des del 2016, el preu mitjà del lloguer s’ha duplicat. Aquest augment del preu de l’habitatge no ha estat de cap manera compensat amb un augment de la renda obtinguda: a Espanya, mentre que els sous només pugen un 1%, el preu del lloguer es va disparar, només el 2025, un 6,9%.

La situació és especialment crítica a Barcelona iMadrid,on el lloguer ja consumeix de mitjana entre el 71 i el 76% del sou. De fet, una persona jove assalariada hauria de destinar el 98,7% del seu sou net al lloguer per viure sola. En el cas de comprar un habitatge, necessitaria el sou de 14 anys. És per això que Espanya té una de les mitjanes d’edat més elevades d’emancipació: 30,2 anys davant dels 26,3 de la UE. Mentrestant, als països nòrdics l’edat d’emancipació ronda els 21-22 anys.

El sobreesforç pels costos de l’habitatge afecta 6,8 milions de persones, el 14,1% de la població espanyola. Aquesta realitat és compartida per la resta d’Europa, afectant especialment qui viu de lloguer. El 2024, la població europea amb uns ingressos inferiors al 60% de la mitjana nacional destinava l 37% a l’habitatge, mentre que qui rebia uns ingressos per sobre del 60% de la mitjana, només el 16%.

Els preus elevats han dut a la impossibilitat de moltes llars de fer-hi front, implicant, per tant, el desnonament de milers de famílies. El 2025 es van produir 24.540 desnonaments a tot Espanya, un 11% menys que el 2024, però dins d’una tendència de llarg recorregut: des del 2023, més de 600.000 llars han estat desnonades. Al voltant del 75% dels llançaments estaven relacionats amb el lloguer i van afectar especialment famílies amb baixos ingressos i persones en situació de vulnerabilitat, que en molts casos s’enfronten al desnonament sense cap alternativa habitacional adequada.

És un problema de manca d’habitatge?

A l’hora de reflexionar sobre la manera de fer front a aquesta crisi, es planteja que el problema de fons és la manca d’habitatge suficient per allotjar a una població creixent. La solució seria, aleshores, construir més.

El Banc d’Espanya estima que calen 1,2 milions d’habitatges nous fins al 2030. Tanmateix, preveure només aquesta possibilitat no suposaria, sota cap precepte, l’erradicació del problema. L’últim recompte oficial de l’INE exposava l’existència de 3,8 milions d’habitatges buits, el 14,4% del parc residencial, mentre que a Suïssa i Suècia és menys del 2%. De fet, mentre que la mitjana d’habitatges per cada mil habitants de la UE es troba en 517, Espanya la supera amb 550.

Per aquest motiu, Javier Gil, investigador del CSIC i autor de «Generación inquilina», afirma que construir més habitatges no és una estratègia que, per si sola, dugui a una reducció dels preus. “De què serveix construir 5.000 habitatges si acaben sent pisos turístics? Hi ha molts municipis on els lloguers s’han disparat mentre que la població ha caigut: és una demanda especulativa, no una qüestió d’escassetat”. Es plantegen així dos dels principals motius pels quals els preus de compra, i sobretot de lloguer, han ascendit fins a preus estratosfèrics: l’especulació i el turisme. D’una banda, tot i que el mateix article 47 de la Constitució espanyola encarrega als poders públics “impedir l’especulació”, el mercat de l’habitatge es concentra cada cop en menys mans. Actualment, entre les empreses i els propietaris amb més de 100 cases sumen 529.000 habitatges, el 2,18% de tot el parc d’Espanya. D’altra banda, el turisme ha fet créixer els preus de forma substancial arreu d’Europa. Per exemple, pel que fa a Barcelona, l’activitat d’Airbnb ha fet augmentar els lloguers un 7% als barris amb més demanda.

Qui té els pisos: concentració i rendisme

En un moment en què l’habitatge ha esdevingut el focus central del debat polític, apareixen diferents dades sobre el pes que té el rendisme a Espanya. El Banc d’Espanya assegura que els propietaris són majoritàriament particulars i petits propietaris: el 92% de les vivendes en lloguer són seves i el 8% d’empreses privades. Mentrestant, associacions com Provivienda ofereixen una imatge ben diferent: el 85,1% de l’estoc disponible d’immobles és en mans de tenidors intermedis (persones físiques i jurídiques amb entre dos i deu habitatges).

En qualsevol cas, sembla ser que, dins de les institucions, el debat gira al voltant de dues figures: el petit propietari, que lloga un segon habitatge, i el fons voltor, que acumula centenars o milers de pisos. Tot i que tots dos existeixen, Suren Gasparyan, periodista del diari el Plural, busca eixamplar el debat, incloent el rol de particulars amb entre dos i deu habitatges. Segons un informe del Ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030, els particulars amb un sol habitatge llogat representen el 39% del conjunt d’habitatges de lloguer habitual, mentre que el 61% restant es troba en mans de particulars amb dos o més habitatges i de persones jurídiques. Una dada impactant: els que tenen entre tres i cinc habitatges són només el 7,5%, però controlen el 18,9% del parc. Cal entendre, doncs, que propietari particular no vol dir propietari d’un únic pis. Entre aquest i Blackstone hi ha mig mercat: reduir tota la crisi a l’actuació del fons deixa fora la majoria del parc residencial.

Sense alternativa: un parc públic quasi inexistent

Des dels anys 50, Espanya ha tingut una política fortament orientada a la propietat. Actualment el 75,5% dels ciutadans espanyols són propietaris. Pel que fa a la política d’habitatge social, el VPO (Vivienda de Protección Oficial) ha estat pensat sobretot per a la compra assequible, cosa que duu a una futura privatització i explica el petit estoc actual disponible per a lloguer social. Espanya és, de fet, el setè país de la UE amb menys percentatge d’habitatge social: el parc públic és d’uns 318.000 habitatges, amb una cobertura per a un 1,7% de les llars. A més, bona part del finançament per adquirir més lloguer social depèn de fons temporals que caduquen el 2026-2027.

Europa: una crisi estructural però amb models que funcionen

Europa viu actualment una crisi d’habitatge estructural i sistèmica: les necessitats superen àmpliament l’oferta. Tot i això, hi ha múltiples països que han desenvolupat una política d’habitatge molt més àmplia que Espanya. Els Països Baixos encapçalen el rànquing amb un 28,6% del parc destinat a habitatge social. El segueix Escòcia, Àustria, Dinamarca i Anglaterra.

Àustria ha esdevingut un exemple arreu d’Europa quant a planificació social urbanística. A Viena, dos terços del terreny es dediquen a habitatge assequible. A més, hi ha límits d’ingressos però alts, permetent que el 75-80% de les llars puguin accedir-hi. Tampoc es reavalua l’elegibilitat un cop adjudicat l’habitatge. Això evita l’estigmatització i afavoreix la barreja social. El contractes quasi sempre son indefinits: només un de cada 20 és temporal. Finalment, l’habitatge social inclou un ampli ventall d’opcions: lloguer a cost sense opció de compra, amb opció de compra (de l’any 6 al 20) i compra assequible.

Informació complementària

El 7 d’octubre es van publicar al BOE els dos reials decrets llei sobre habitatge aprovats pel Govern espanyol després de ser rebutjats en votació al Congrés. Amnistia Internacional els va donar la benvinguda i va valorar positivament que afegissin algunes mesures que els anteriors decrets rebutjats no incloïen. Exemples d’aquestes disposicions són les pròrrogues extraordinàries d’un any en el lloguer, o les que milloren el dret a la informació de les persones llogateres. Tal com va declarar Marta Mendiola, investigadora sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals d’Amnistia Internacional Espanya: “És hora de fer front a aquesta crisi d’un dret humà com és el de l’habitatge, que afecta milions de persones al país”.

És per això que, més enllà dels dos reials decrets, Amnistia reclama més esforços per aconseguir:

• Més parc públic i de lloguer social permanent (no privatitzable), prioritzant l’adquisició d’habitatges existents enlloc de construir-ne de nous.

• Garantir que cap desnonament dugui al sensellarisme, condicionant l’execució dels llançaments a una alternativa habitacional adequada.

• Incrementar les ajudes d’emergència per a habitatge.

• Reformar la fiscalitat que afavoreix l’especulació.

• Aplicar de manera real la Llei d’habitatge (en el marc de zones tensionades).

• Protecció especial per a persones vulnerables: joves, infants, gent gran, famílies monoparentales, gent del col·lectiu LGBTIQ+, i víctimes de violència de gènere.

Amnistia recorda que garantir l’assequibilitat de l’habitatge no és una opció política, sinó una obligació jurídica dels Estats. Cal posar en marxa tots els mecanismes existents i crear-ne de nous per assegurar aquest dret fonamental. Ni una Maricarmen més, Ni una Olga més.