El dret a la informació, recollit a l’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans, és el pilar que ens permet investigar, rebre i difondre idees sense traves.
Sense una premsa lliure, independent i segura, els abusos de poder queden més fàcilment ocults i la ciutadania perd capacitat per prendre decisions informades. Avui, aquest dret fonamental s’enfronta a una degradació sense precedents.
Un retrocés estructural
Segons la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa, publicada per Reporters Sense Fronteres (RSF) fa poques setmanes, no ens trobem davant d’una crisi puntual, sinó davant d’un deteriorament sostingut durant l’últim quart de segle. Per primera vegada en la història de la seva classificació, la puntuació mitjana global ha caigut a mínims històrics: més de la meitat dels països analitzats (en concret, el 52,2%) ja es troben en una situació “difícil” o “molt greu”. Quan RSF va començar a publicar aquesta classificació l’any 2002, el percentatge era només del 13,7%.
Aquesta realitat també es fa visible a l'Informe Anual 2025/26 d'Amnistia Internacional, on queda palès que informar s’ha convertit en un acte de valentia. Els professionals de la informació pateixen avui una violència sistemàtica que amenaça tant la seva integritat física com la seva estabilitat psicològica.
El dret com a eina de repressió
Una de les tendències més alarmants és l’ús de la llei per silenciar els periodistes. L’indicador jurídic d’RSF, que fa referència a l’existència de lleis que protegeixen o restringeixen la llibertat d’informar, és el que més ha empitjorat en l’última classificació. Això revela una "criminalització creixent" del periodisme a través de l'ús abusiu de normatives de seguretat nacional, antiterrorisme o lleis contra la desinformació.
Aquesta preocupació és compartida per Amnistia Internacional, que ha documentat com diversos governs utilitzen mecanismes legals i administratius per paralitzar mitjans. Els exemples són diversos:
Per exemple a Moçambic, amb la suspensió d'emissores com Radio Encontro, crítica amb el govern, sota l'excusa d'interferències tècniques amb l'aeroport. O a Colòmbia, on s’ha documentat la intromissió de les autoritats en els processos editorials interns dels mitjans sota amenaça de sanció. I el cas extrem de Corea del Nord, on hi ha un control gairebé absolut que inclou inspeccions domèstiques i penes d'execució per distribuir continguts estrangers.
La violència física i la por
Més enllà dels tribunals, la repressió es manifesta mitjançant la força bruta. Amnistia Internacional denuncia un patró generalitzat d’assetjament, detencions arbitràries i agressions en països com Nigèria, Etiòpia o Uganda. En casos més extrems, com a l'Afganistan, la Xina, Rússia o Veneçuela, s’ha recorregut a la desaparició forçada per instaurar un règim de por i silenci.
En zones de conflicte, el risc és extrem. La impunitat i la manca de protecció fan que els periodistes siguin blancs deliberats per evitar la difusió de la realitat. Escenaris com l’Iraq, el Sudan i el Iemen exemplifiquen aquesta fragilitat, que és especialment tràgica a la guerra de Gaza, on l’exèrcit d’Israel ha acabat amb la vida de més de 220 periodistes des de l’octubre de 2023.
Debilitament econòmic i pluralisme
El setge a la llibertat de premsa també té una vessant econòmica. RSF vincula la degradació del sector a la precarietat financera, la concentració de la propietat i el repartiment arbitrari de la publicitat institucional. Aquest declivi econòmic deixa els mitjans vulnerables a les pressions polítiques, reduint la seva capacitat per investigar i fiscalitzar el poder, fet que empobreix directament el pluralisme informatiu.
Un compromís col·lectiu
En definitiva, la crisi de la llibertat de premsa afecta totes les seves dimensions: jurídica, política, econòmica i de seguretat. Tal com subratlla Amnistia Internacional, aquestes dinàmiques no actuen soles, sinó que es retroalimenten sota un entramat d'impunitat estructural.
En un món marcat per la desinformació i la polarització, protegir qui narra la realitat és l'única via per garantir que la ciutadania pugui seguir coneixent la veritat i exercint els seus drets. En efecte, garantir l’accés a informació independent, plural i segura no és només una qüestió que afecti el periodisme, sinó que és una condició imprescindible per a la defensa de tots els drets humans. Tal com adverteix el darrer informe de RSF, davant dels abusos i les violacions de la llibertat de premsa, “la passivitat es converteix en una forma de complicitat.”
