Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món
Blog

Covid-19: I si situem els drets humans en el centre de la resposta?

Adriana Ribas - Coordinadora d’AIC,

Ja estem immersos en la segona onada de la COVID-19, amb un nou estat d’alarma ampliat sis mesos i sembla que encara hem d’esperar el pitjor. Tornen, doncs, les sensacions del mes de març, quan tot això començava i es produïa el confinament domiciliari. Però ara amb més desànim, cansament, por… Tot anirà bé?

A l’Estat espanyol la pandèmia ens ha agafat amb un sistema d’atenció primària de salut desmantellat, que en els últims deu anys ha patit una desinversió del 13%, mentre el PIB ha augmentat més d’un 8% durant el mateix període. És imprescindible reforçar la sanitat pública, per tenir un sistema universal i de qualitat. El personal mèdic ha de poder treballar en condicions segures, amb càrregues de treball realistes i amb períodes de descans. Cal protegir a qui ens protegeix.

Tot i que qualsevol de nosaltres pot emmalaltir, el risc i la gravetat de la COVID-19 és més alt en persones grans o per als qui pateixen malalties prèvies com asma o patologies cardiovasculars.

Però la llista de persones en especial situació de risc no s’acaba aquí i és més àmplia: hi un un grup de “invisibles” que solen rebre un impacte desproporcionat en emergències de salut pública i necessiten una protecció especial: víctimes de violència de gènere, persones que viuen en situació de pobresa o sense llar, migrants en situació administrativa irregular, persones en situació laboral precària, amb discapacitat o sense accés adequat a aigua i sanejament. Les autoritats han de ser conscients d’aquest impacte particular, prestar especial atenció a tots aquestes persones i situar les seves necessitats en un lloc preferent dels plans i estratègies de salut pública per garantir-los els mateixos serveis que a la resta de la població.

Ja hem viscut dures restriccions a la lliure circulació: confinaments totals, parcials, aïllaments, quarantenes o tancament de fronteres. Aquestes mesures han tingut un alt impacte tant individual com social i econòmic; s’ha qüestionat la seva efectivitat, legitimitat, l’impacte en la nostra salut mental… i planteja el dubte: poden restringir la nostra llibertat de moviment?

El dret internacional dels drets humans permet que els estats restringeixin els nostres drets, però sempre sota certes condicions: han de respondre a una necessitat pública o social urgent i tenir una finalitat legítima com la protecció de la salut pública. La durada d’aquestes restriccions ha de ser limitada i s’ha de revisar periòdicament. També ha de ser la menys restrictiva de les alternatives possibles, i no pot ser discriminatòria.

En situacions de crisi, la confiança de la població és essencial, i per construir-la les autoritats de l’Estat han de donar informació clara, accessible i fiable. La transparència és clau per afrontar una crisi com la de la COVID-19.

Totes i tots nosaltres tenim una gran responsabilitat perquè aquesta crisi acabi de la forma més ràpida possible i ocasionant el menor dany possible: cal respectar les indicacionsde les autoritats i la comunitat mèdica. Mantenir la calma i no difondre informacions falses o no contrastades també ajudarà en aquests moments d’incertesa.

La solidaritat a tots els nivells (de la cooperació internacional al suport mutu entre la ciutadania) haurà de mantenir-se a llarg termini per poder superar els problemes de fons evidenciats per la pandèmia, com les dificultats estructurals en els sistemes sanitaris, els efectes desproporcionats sobre col·lectius vulnerables o l’impacte en l’economia.

Tot anirà bé? Sembla que l’única opció perquè tot vagi bé és posar els drets humans al centre de qualsevol resposta a la crisi sanitària, social i econòmica que patim.