Hi ha dies que se’t queden gravats a la memòria, gairebé diria que fins i tot a la pell. El primer dimecres d’aquest mes de juny és un d’aquests dies.
El 5 de juny moria Maria Cañadas. Mantenint la seva dignitat fins el final i deixant-nos una mica més orfes, però amb un munt de bons records, molts aprenentatges i un llegat inigualable fruit de la seva ferma defensa dels drets humans i que va marcar tota la seva vida. D’això darrer, sens dubte, ja hi ha qui en pot donar millor testimoni que no pas jo, així que em permetreu la llicència de centrar-me en un espai més personal.
La Maria arribava a la teva vida de manera sigil·losa i discreta, amb la proximitat que la caracteritzava. I sense adonar-te’n, tot compartint aquells cafès que tant li agradaven i bones converses, deixava de ser “algú que conec” per ser part de la gent que respectes i, encara més, que t’estimes i són importants per a tu. Sempre t’acollia amb un somriure i s’interessava sincerament per tu.
La seva bonhomia contrastava amb la fermesa amb què defensava els seus ideals i, sobretot, la seva lluita pels drets de les persones, amb el seu “savoir faire” innat. Com a persona profundament preocupada pel món en què ens ha tocat viure, mai no va deixar de creure que les coses es podien canviar, però que hi havíem de ser-hi totes i tots. I així ho va fer, ja fos al Secretariat Internacional, a la secció veneçolana, com a directora de la Secció Espanyola, aquí amb nosaltres a Amnistia Internacional Catalunya, o a l’Escola de Cultura de Pau, LaFede.cat... Et podia explicar batalletes de tots els colors de tots els llocs i la gent amb qui va treballar!
La Maria escoltava abans de parlar, volia conèixer i entendre, per així poder reflexionar-hi. S’esmerçava en qualsevol encàrrec que li fessis, fos gran o petit, ja fos una xerrada, una entrevista o plantar-se davant d’una ambaixada. Això sí, quan una idea la tenia clara, difícilment donava el seu braç a tòrcer, fins i tot amb un punt de tossuderia.
La Maria deia que havíem d’agrair i celebrar haver-nos conegut, haver pogut compartir la nostra causa i els moments bons i dolents, però sempre fent-nos costat. I jo li vull agrair tot el que em va ensenyar amb la seva manera de veure les coses i entendre la vida.
És per això que us emplacem a l’acte d’homenatge i record que farem d’aquí a uns mesos perquè tothom qui vulgueu, i seguint el que desitjaria la Maria, puguem celebrar la vida. N'informarem aviat.
Acabem. És per persones com la Maria que tenim el deure d’agafar el seu relleu i continuar endavant. Els ho devem. No pateixis, Maria, continuarem la teva lluita. T’estimem!
