La visita de la filòsofa italiana Donatella Di Cesare a Barcelona per presentar el llibre «Tortura» (Gedisa Editorial) i la representació de l’obra de teatre «José K, torturado» (Moma Teatre), que es va poder veure al desembre al Romea, ens han acostat novament a una realita encara massa present a molts països.

Tot i que està prohibida al món des de fa més de trenta anys (1987) i que 164 estats formen part de la Convenció contra aquest tracte cruel, inhumà i degradant, en els darrers cinc anys Amnistia Internacional ha informat de casos de tortura i maltractaments sota custòdia en més de 140 països. Els Estats tenen l’obligació de protegir totes les persones davant de la tortura, garantir que les víctimes obtenen justícia i que els torturadors responen pels seus crims però, contràriament, veiem com la realitat s’entossudeix a mantenir aquesta xacra any rere any sense que res faci pensar que desapareixerà.

Un abús sense càstig

El cert és que molts governs dediquen més esforços a negar o encobrir les tortures que a investigar-ne exhaustivament les denúncies. Poques vegades s’investiga, es jutja i es castiga la tortura com un delicte greu. Quan s’inicien investigacions, sovint s’estanquen a causa de la inacció, la ineficàcia o la complicitat de l’òrgan investigador. Sovint els torturadors actuen sense por de ser detinguts, perseguits o castigats i és poc freqüent que els torturadors retin comptes: d’aquesta manera s’obre la porta a la impunitat, que és la paraula clau sempre que ens referim a tortura exercida pels estats.

El còctel d’ingredients de per què encara existeix la tortura és divers, múltiple. A la manca de voluntat política, especialment quan el mateix govern és qui està rere les tortures, s’hi sumen l’escassa importància dels drets humans en l’agenda política global i la inexistència d’investigacions independents dels casos detectats.

Això provoca que la pràctica de la tortura es perpetuï i que les persones que la pateixen quedin desemparades.

La tortura des del pensament filosòfic

El llibre «Tortura»  de Donatella Di Cesare és un molt bon repàs a la tortura, tant històric com filosòfic. En els últims temps (sobretot a partir de l’anomenada «guerra contra el terror» impulsada per Bush de 2001) hem vist com els estats no només no neguen que es torturi en nom d’un suposat bé comú i com a «mal menor» (la seguretat de tots i la lluita contra el terrorisme), sinó que intenten justificar-la i, en alguns casos, fins i tot miren d’obrir escletxes legals que la permetin.

Si això es fes, on es posarien els límits? Quan, des d’un estat, es podria torturar «legalment»? A qui i a qui no? Di Cesare analitza els arguments que volen justificar la tortura i els desmunta un a un com el que són, una trampa que suposaria carregar-se la noció mateixa del dret i els drets humans.

¿Qui gosa, avui, gairebé 20 anys després d’aquesta doctrina de seguretat que justifica horribles vulneracions de drets humans com a mal menor, assegurar que el món és més segur que el de 2001?

La tortura preventiva no serveix, no és útil, no ens porta a un món millor i, en canvi, sí que degrada les democràcies, com va passar amb els Estats Units.

Di Cesare reflexiona també sobre el pes del poder en la tortura, que s’exerceix sempre des d’una posició de domini i força i que no només busca fer mal o generar dolor físic i mental en la persona torturada sinó estendre la por en tota una societat.

Torturar un terrorista?

L’obra «José K, torturado», que es va poder veure durant uns dies al Teatre Romea de Barcelona, al desembre, planteja dilemes morals semblants. Dirigida per Carles Alfaro (Moma Teatre), l’obra és un monòleg d’una persona torturada (actuació magnífica d’Ivan Hermes) de qui, més endavant, descobrim que és un terrorista que ha posat una bomba en una plaça d’una ciutat. La tortura, aquí, se li aplica per localitzar l’artefacte i salvar vides. És justificable, doncs, la tortura en aquest cas?

L’obra, duríssima, que fa patir, es transforma en un mirall que retorna al públic un reflex d’ell mateix, remou consciències i acaba plantejant fins a quin punt la tortura envileix tot allò que toca.

Des d’Amnistia Internacional seguirem treballant contra la tortura com venint fent des dels anys 70. Cal que els governs estableixin les salvaguardes necessàries per prevenir-la i documentar les principals etapes de qualsevol detenció o empresonament, quan se solen produir els casos. I cal processar qualsevol persona en posició d’autoritat si es comporten de forma il·legal o abusiva, així com proporcionar a les víctimes una reparació adequada per aquest delicte que, recordem-ho, no prescriu. En definitiva, cal més voluntat política i compromís dels governs per fer complir allò que estableix el dret internacional.