Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món

pexels

Blog

La llarga lluita del vot femení

Anna Casal Vilasetrú (Comunicació),

Nosaltres, dones sufragistes, tenim la missió més gran que el món ha conegut: alliberar la meitat de la raça humana i, a través d'aquesta llibertat, salvar la resta”, va declarar Emmeline Pankhurst, una de les principals activistes britàniques. Votar és un dret que avui dia no es qüestiona, però durant segles les dones no van poder fer-ho.

El camí cap al vot femení va ser tortuós en molts països del món i va suposar una acarnissada lluita cap a la igualtat que va implicar milers i milers de persones, sense les quals no hagués sigut possible estar on estem.

El camí cap al sufragi femení

Ja el 1791, en la ‘Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana’, Olympe de Gouges va reclamar els mateixos drets polítics que tenien els homes per a les dones, entre els quals, el dret a vot. El 1793, en plena Revolució Francesa, però, va ser portada davant del tribunal revolucionari sense poder disposar d’un advocat. Es va defensar a ella mateixa en un judici sumari, on finalment se la va condemnar a mort per les seves idees. La Revolució Francesa només era revolucionària per una part de la població.

Es diu que va ser el 1848 quan va néixer el moviment sufragista de manera formal amb el ‘Manifest de Seneca Falls’, la primera convenció pels drets de la dona. Es va celebrar als Estats Units i es va expandir a la resta del món. Aquest, s’enfrontava a restriccions polítiques com no poder votar, ni presentar-se a eleccions, ni ocupar càrrecs públics, ni afiliar-se a organitzacions polítiques o assistir a reunions polítiques, com també a restriccions econòmiques com la prohibició de tenir propietats —ja que els béns eren transferits al marit—, la prohibició de dedicar-se al comerç, tenir negocis propis, obrir comptes corrents, entre altres.

El primer país a concedir el dret de vot a les dones va ser Nova Zelanda el 1893. En l’àmbit europeu, Finlàndia (1906) va ser el primer —i també el primer país del món que va permetre a les dones ser elegides al Parlament—. En el cas dels Estats Units es va aconseguir l'any 1920 per a les dones de raça blanca. Les dones de raça negra no van poder votar fins al 1967. A Àfrica, Zimbàbue i Kènia van reconèixer el sufragi femení el 1919 i, a Amèrica Llatina, l'Uruguai va ser el primer país a fer-ho el 1927. En alguns països d'Europa, però, com Andorra, Suïssa o Portugal, el sufragi femení no es va reconèixer fins als anys setanta.

La conquesta de les sufragistes britàniques

En la lluita pel vot femení, el paper de les sufragistes britàniques va ser històric. Van ser menystingudes per ser revolucionàries, per defensar els seus drets i per intentar crear un món més just i igualitari. Van patir atacs, van rebre insults pel carrer i van ser apedregades per manifestar-se. Els seus actes van ser boicotejats i moltes dones van sofrir violència i detencions arbitràries per les seves protestes i idees.

Marion Wallace Dunlop va ser l’any 1909 la primera sufragista que es va declarar en vaga de fam després de ser detinguda per gravar la Declaració de Drets Britànica en un mur del Parlament. Va suportar 91 hores de dejuni fins que va ser alliberada pel seu delicat estat de salut. Moltes sufragistes van seguir el seu exemple i a la presó van ser alimentades a la força, cosa que avui dia es considera tortura.

Va ser des de presó on el moviment sufragista es va enfortir. Totes i cadascuna de les seves simpatitzants es van mentalitzar que resistir era vèncer, i van suportar vagues de fam, dutxes d'aigua gelada o l'alimentació forçada per a poder continuar amb la seva lluita als carrers, qüestionant no només l’ordre polític, sinó també el social, cultural, econòmic i moral.

La fi d'aquestes tortures, detencions arbitràries i violències va arribar amb la Primera Guerra Mundial quan el rei va amnistiar a les sufragistes per una qüestió, es pensa, merament pràctica: les dones havien de substituir laboralment als homes que anaven a la guerra. Al Regne Unit, el dret al vot de les dones, va arribar el 6 de febrer de 1918.

El cas d’Espanya

A Espanya van haver d'esperar fins a l'1 d'octubre de 1931, moment en què es va produir un canvi en la legislació aconseguit gràcies a la lluita de sufragistes com la diputada Clara Campoamor i Victoria Kent. Paradoxalment, elles podien ser diputades, però no exercir el sufragi. És a dir, podien legislar però no votar.

Entre els disbarats més cèlebres que es van sentir a les Corts durant el debat per la llei estan les paraules d’un dels homes oposats a aquest dret, Roberto Novoa Santos, qui creia que concedir el vot a la dona seria donar el triomf a la dreta i convertir a Espanya en un "Estat conservador o teocràtic":

¿Por qué hemos de conceder a la mujer los mismos títulos y los mismos derechos políticos que al hombre? [...] ¿Son organismos igualmente capacitados? [...] La mujer es toda pasión, toda figura de emoción, es todo sensibilidad; no es, en cambio, reflexión, no es espíritu crítico, no es ponderación. [...] ¿Cuál sería el destino de la República si en un futuro próximo, muy próximo, hubiésemos de conceder el voto a las mujeres? Seguramente una reversión, un salto atrás. [...] Por eso y creo que, en cierto modo, no le faltaba razón a mi amigo D. Basilio Alvarez al afirmar que se haría del histerismo ley. El histerismo no es una enfermedad, es la propia estructura de la mujer; la mujer es eso: histerismo y por ello es voluble, versátil, es sensibilidad de espíritu y emoción. Esto es la mujer.

Clara Campoamor va tenir en contra fins i tot al seu propi partit, el Partit Radical, però va acabar aconseguint el seu objectiu amb un discurs on defensava el sufragi universal i la igualtat de drets electorals entre homes i dones: [...] Tenéis el derecho que os ha dado la ley, la ley que hicisteis vosotros, pero no tenéis el derecho natural fundamental, que se basa en el respeto de todo ser humano, y lo que hacéis es detentar un poder; dejad que la mujer se manifieste y veréis como ese poder no podéis seguir detentándolo [...]".

Quan es va passar a la votació, el resultat va ser de 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions. A partir d'aquell dia, les dones espanyoles majors de 23 anys van tenir el mateix dret a votar que qualsevol home. Ara bé, a causa del cop d'estat, la Guerra Civil i posterior dictadura, no van tornar a tenir accés al vot fins a les eleccions generals de 1977.

El sufragi femení el 2022

La participació de les dones en l’esfera pública, a través del vot i com a representants polítiques, s’ha fet efectiva en pràcticament tots els racons del món. En aquest sentit, el vot femení és avui una realitat política i jurídica sobre el paper, però la participació real de la dona, massa sovint, és més teòrica que pràctica.

L'últim en aprovar aquest dret fonamental de les dones va ser l'Aràbia Saudita el 2015. No obstant això, aquest anunci no va constituir un gran avanç degut a la tutela dels homes sobre les dones a l'Aràbia Saudita, que limita greument els drets d'aquestes en la vida pública i privada. Avui dia les dones continuen sofrint una discriminació generalitzada i continuen sent tractades com a ciutadanes de segona en assumptes com el matrimoni, el divorci, la custòdia dels fills i filles i l'herència.

En aquest sentit, Afganistan, Brunei i els Emirats Àrabs Units limiten la participació de les dones en determinades eleccions, mentre que a la Ciutat del Vaticà només els cardenals (homes) poden triar al Cap d'Estat. Malgrat que és ben sabut que la jerarquia catòlica es decanta clarament per l'home i relega a un paper secundari a les dones, el Papa Francisco va iniciar recentment un procés de consulta, que finalitzarà el 2023, per a resoldre les reclamacions d'activistes, i fins i tot monges, que fa anys que reclamen el vot femení en el Sínode de Bisbes. Això sí, paral·lelament, l’actual Papa s'ha reafirmat en la doctrina que impedeix a les dones accedir a l'exercici del sacerdoci.

A més dels casos assenyalats, no podem deixar de banda aquelles dones que, fins i tot vivint en països en els quals està reconegut aquest dret, no tenen accés a ell donada la seva condició d'explotació i submissió. Els casos més terribles els trobem en zones rurals aïllades i remotes amb escasses possibilitats de comunicació fora de les seves comunitats, especialment en el continent africà.

Un dret humà

"Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o per mitjà de representants lliurement triats". La Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per les Nacions Unides el 1948, reconeixia així, per fi, el sufragi femení com a dret humà universal.

El dret a vot és un dret fonamental que durant dècades va estar limitat a la meitat de la població. Votar permet triar i decidir per un mateix. Com deia Olympe de Gouges: “La dona neix lliure i roman igual a l'home en drets”. I així ha de ser.