A finals de desembre, just abans de l'aturada nadalenca, vaig desplaçar-me a La Garriga (Vallès Oriental) per fer una doble xerrada sobre la crisi de drets humans que pateix l'Iran. Nois i noies de primer i segon de Batxillerat van escoltar atentament (i indignats) el que els passa a gent de la seva edat si gosen protestar contra el govern iranià i les seves lleis discriminatòries.
La coordinadora del Batxillerat de l'IES Vil·la Romana em va avisar abans d'entrar a l'aula. "Ja han vist el 30 Minuts de TV3 que parla del tema. Estan indignats". Que bé, vaig pensar. Res millor que tenir una classe ben disposada, preparada pel que explicaré. Els vaig avisar que no era gens fàcil parlar del que passa a l'Iran perquè hi mor gent. Perquè la repressió de les protestes que des de setembre proliferen a tot el país per la mort de Mahsa Amini (22 anys) és molt dura, gairebé insuportable: foc real contra manifestants, detencions arbitràries, pallisses i tortura a les comissaries, condemnes a mort després de judicis injustos...
Em miren ben concentrats, i penso que és una sort perquè suposo que en aquestes edats de descoberta de tot (dels 15 als 17 anys) això que vingui un paio d'una ONG a parlar de drets humans i d'un país llunyà, no deu ser el pla ideal d'un matí fresc de desembre a les portes de les vacances nadalenques.
Els explico què li va passar a la Mahsa. Quin tipus de lleis discriminatòries imperen a l'Iran des del triomf de la revolució de 1979 i la instauració del règim dels aiatol·làs, una teocràcia, que obliga les dones a vestir d'una determinada manera (tapar-se els cabells amb un vel o mocador) i a demanar permís a un home del seu entorn (pare, germà, oncle...) per fer activitats quotidianes, del dia a dia. Els explico que a l'Iran hi ha l'anomenada "policia de la moral", que es dedica a patrullar els carrers per vigilar si les dones compleixen la llei. Si no ho fan, s'enfronten a una possible detenció, una multa segura, fuetades, presó... Malauradament el catàleg repressiu és ampli i variat.
Després vaig cap al context: a l'Iran també hi ha una forta crisi econòmica, i els qui protesten, gent jove majoritàriament, porten una vida sencera governats pels mateixos. N'estan ben farts, senten l'ofec, i el cas de Mahsa Amini segurament ha actuat com a catalitzador: la gota que fa vessar el got, l'espurna que ho ha encès tot.
Les xifres de la repressió
Quan toca parlar de la repressió i presentar xifres contundents, (més de 300 persones mortes, dels quals una quarantena menors d'edat, de setze o disset anys, com ells; 15.000 persones detingudes: pràctiques massives de tortura, desaparicions forçoses, judicis injustos, condemnes a mort) les cares dels nois i les noies s'enfosqueixen una mica més. Els parlo de dos nois de 23 anys que ja han estat executats: el Makhidreza i el Mohsen. I els projecto a la pantalla les seves fotos.
És dur mirar a la cara d'un jove que ja no hi és, es fa el silenci. Però per nosaltres és important fer-ho. És important que els nois i noies que m'escolten posin noms i cognoms i rostre a la repressió, a la injustícia. Que vegin qui eren aquests dos nois executats únicament per exercir un dret fonamental: manifestar-se. El silenci a l'aula es fa encara més greu quan els dic que fins a 26 persones més podrien córrer la mateixa sort.
Parlo d'un cas mediàtic, el del futbolista Amir Nasr-Azadani, que salta a les capçaleres dels informatius perquè aquells dies fa poc que s'ha celebrat la final del Mundial a Qatar i s'ha demanat un gest de denúncia o solidaritat al món de futbol, gest que finalment no arriba (cap sorpresa). "Potser heu vist el cas de l'Amir al Tik-Tok, oi?", els dic per rebaixar una mica la gravetat. I sí, alguns assenteixen. Tinc informació privilegiada, la filla de 16 anys m'ho ha comentat aquell matí fent el cafè abans de sortir de casa, i he pensat: "Té, aprofita-ho, això". Es tem l'execució de l'Amir, tot i que setmanes després, hem sabut que la condemna no és a mort sinó a 26 anys. Trist consol...
"I per què?"
Quan arriba el temut torn de preguntes (n'hi haurà?), una noia pren la paraula de seguida. "I per què passa tot això?". Ostres, difícil, aquesta... Esmento la paraula clau: impunitat. Passa perquè qui governa a l'Iran es creu amb el dret de reprimir i vulnerar drets de la seva població sense que hi hagi cap conseqüència, sense que passi res, sense que la comunitat internacional faci res més greu que lamentar-se i "condemnar".
"La gent de l'Iran és molt valenta", els dic. Moltíssim. Surten al carrer a manifestar-se, a ballar (també està prohibit) o a treure'ls el vel i cremar-lo, i aquests gestos els poden costar la vida. Tenen por, segur, però creuen en el canvi i els mou la sensació d'injustícia i les ganes de posar-hi fi.
"I què podem fer des d'aquí?", pregunta un noi. Bona, aquesta, i també difícil de respondre des dels més de 4.000 quilòmetres de distància que ens separen de l'Iran. Donar-los suport. Fer que es parli del que hi passa. Evitar que caigui en l'oblit, que és el que volen els responsables dels abusos. Donar suport a organitzacions de drets humans. Pressionar les nostres autoritats. Fer activisme, implicar-se, moure's. L'acció salva vides, bé que ho sabem a Amnistia després de més de 60 anys de feina.
Marxo de La Garriga content. Si de la seixantena d'alumnes que avui m'han escoltat, alguns s'emporten el cuquet del respecte als drets humans i la necessitat d'implicar-se i fer activisme per combatre injustícies com les que viu l'Iran, haurem fet la feina. De formigueta, sí, de picar pedra, però gratificant quan veus espurnes d'indignació als ulls del jovent. I n'he vist moltes, avui, a l'Institut Vil·la Romana.