Quan ens disposem a parlar de migració i les condicions d’aquestes persones a les costes espanyoles, moltes de nosaltres obviem el malson que viuen milers de dones i nenes, davant l’actual situació de tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual. En una nova investigació, Amnistia Internacional incideix en aquesta situació amb l’informe Cadenas invisibles: identificación de víctimas de trata en España.
Al llarg del 2019, 32.513 persones van entrar a Espanya de forma irregular, 21.958 ho van fer per via marítima. Les costes espanyoles són testimonis de la condició de víctimes de tràfic de persones amb finalitat d’explotació sexual. Aquests espais de trànsit són l’escenari ideal pels traficants, ja que aquests punts no són els prioritaris per les autoritats i estan mancats de mesures de seguretat. És en aquest moment on les mentides i els abusos cap a les dones comencen, desenvolupant una cadena de violacions dels seus drets humans que acabant en l’anul·lament total de la víctima. En aquestes situacions, un gran nombre de víctimes són menors. Des de gener fins a juny de 2019, van arribar un total de 956 nenes migrants no acompanyades, i només deu van ser identificades com a víctimes de tràfic.
El rol de les forces policials
Aquest 1,05%, destapa la manca de mecanismes de protecció i la poca urgència per part de les forces policials de revertir aquesta realitat. Molts funcionaris tenen estipulat un “perfil de víctima” creant un estereotip de gènere sobre les dones. A causa de la falta de sensibilització, no només passen per alt la cadena mental en la qual es troben atrapades, sinó que a més, acaben caient en un clixé arribant fins i tot a posar en dubte el testimoni de la víctima. Malauradament, moltes operacions contra l’explotació sexual posen a la dona en el punt de mira com a conseqüència de la seva irregularitat administrativa, tot havent-hi indicis de violació. “No pot recaure tot el pes de la recerca en la víctima, però a la fi, sense la víctima no tenim delicte”. La concepció que tenen les autoritats sobre el rol de les víctimes vulnera la seva posició, simplificant la seva condició com una prova més de la investigació abans de prioritzar la seva seguretat i benestar mental. Aquesta realitat deixa experiències traumàtiques com la de l’Alika.
L’Alika i la seva història
L’Alika té actualment 27 anys i és nigeriana, va arribar a Espanya al 2010 en una patera amb 38 persones més. No recorda gaire de la seva arribada a Espanya, però si de la seva obligació a prostituir-se per culpa del deute de 55.000 euros que havia contret amb la seva madame. Amenaçada de tornar a Nigèria, l’Alika va estar cinc anys envoltada de violència i amenaces. Tal com explica en el seu testimoni, li van arribar a “trencar les dents i tallar el canell.” Després de creuar-se amb la policia un parell d’ocasions, l’Alika es va trobar davant de preguntes que no podia respondre. En una ocasió, “una dona policia em va dir que si no deia la veritat em deportarien.”La policia no va arribar mai a activar cap mecanisme de protecció, posant alhora a l’Alika en una situació extremadament vulnerable: no podia confiar en ningú. L’any 2015, després d’una detenció, va reunir forces per explicar “algunes coses”. Aleshores, l’Alika va ser portada a una organització experta en tràfic de persones amb la finalitat de la seva explotació sexual: l’Amaranta, on va rebre ajuda social i psicològica. Tot i poder refer la seva vida, l’ansietat de totes les seves vivències segueix present.
No hi ha dubte que la falta de sensibilització per part de la Policia Nacional i la constant violència institucional impedeix reconèixer a possibles víctimes d’explotació sexual. La importància que els cossos policials atribueixen a la cooperació de la víctima té conseqüències negatives sobre aquesta, concretament si són persones migrants en situació irregular. La necessitat d’un organisme multiagencial i multidisciplinari és crucial per reforçar el control migratori i la coordinació d’actors, oferint un servei de detecció primerenca. Aquest servei ha d’assegurar protecció, basant-se en una perspectiva de drets humans, gènere i infància. La implicació d’ONG i altres actors no estatals redueixen la vulnerabilitat de les víctimes i ofereixen un acompanyament basat en un context de protecció de drets humans, amb intèrprets i mediadors culturals. “No pot ser que el mateix agent que et persegueix sigui el que t’hagi de protegir”.
I amb la COVID-19, què?
La COVID-19 no ha facilitat la situació, tot i l’existència del “Pla de Contingència contra la Violència de Gènere” que va entrar en vigor al maig, i que pretenia focalitzar-se en víctimes de tràfic, casos d’explotació sexual i dones en un context de prostitució. Aquesta proposta donava suport als col·lectius més vulnerables a la vegada que acreditava i reconeixia la importància d’actors no estatals. Però tal com acostuma a passar, les iniciatives proposades no s’ajustaven a la situació actual. L’escassa materialització d’aquest pla fa pensar si realment s’han fet tots els esforços possibles o només estem envoltats de paraules buides. Al setembre, la situació de les dones i nenes no havia millorat substancialment, ja que cada comunitat autònoma va portar a terme un compliment desigual. La pandèmia ha agreujat els problemes existents, dificultant encara més la identificació a les costes. Alguns processos han patit un retrocés gràcies a les mesures socials i l’impuls del teletreball. Per exemple, l’assistència lletrada ha passat a ser telemàtica, esdevenint una eina poc eficaç i gairebé inexistent.
La quantitat de mancances que pateixen les víctimes d’explotació sexual –concretament les nenes– a les costes espanyoles és esgarrifant. Les obligacions que ha implementat Espanya són clarament insuficients, no només per la poca efectivitat sinó per la perspectiva des de la qual es gestiona aquesta situació; deixen de banda els drets humans i tracten a les víctimes com si fossin una peça més de la seva investigació. Les víctimes no són eines, són persones en una situació extremadament delicada, i necessiten la nostra ajuda. Des d’Amnistia demanem que el Congrés aprovi una Llei Integral contra el Tràfic d’Éssers humans basada en una perspectiva de gènere, drets humans i infància. Una millor coordinació, com per exemple la creació d’un protocol d’embarcació, és clau per garantir atenció primerenca i evitar que més dones entrin en una situació d’explotació sexual. Aquestes millores han d’anar de la mà d’un organisme multiagencial, que doni rellevància a altres actors que no siguin les forces policials per garantir una millor efectivitat i preservació dels drets humans.
