Des d’Amnistia Internacional fa tres anys que denunciem el drama que es va viure a les residències durant la primera onada de la pandèmia i la falta de mecanismes efectius per a garantir la rendició de comptes i investigar aquestes vulneracions de drets.
És cert que, com a societat, no estàvem preparats per a aquell impacte, però tampoc ho estava el nostre sistema sanitari ni model residencial. Les residències van fer front a la pandèmia des d’una situació precària, amb greus deficiències estructurals després d’una dècada de retallades socials i sanitàries. A més, les mesures adoptades per les autoritats van ser tardanes i insuficients i aquesta mala gestió va desembocar en la manca de protecció del personal, l’escassetat de recursos i la mínima assistència medico-sanitària, l’exclusió generalitzada i discriminatòria de la derivació hospitalària i l’aïllament de residents durant setmanes senceres, sense comunicació amb les seves famílies ni el món exterior.
Però a més de demanar explicacions sobre el passat, com assegurem que això no torni a passar en un futur? Disposem d’un sistema residencial prou fort i dotat dels recursos suficients perquè una situació com la viscuda no torni a passar mai més? Podem garantir que es respecten tots els drets de les persones grans que viuen en residències?
Des d’Amnistia Internacional fa temps que ens fem aquestes preguntes. Viure en una residència no pot ser una circumstància privativa de drets.
Per aquest motiu, considerem imprescindible i urgent avançar cap a un nou model. Un model que incorpori tots els canvis legislatius necessaris per protegir els drets humans de les persones residents. Un nou model que harmonitzi la normativa existent i estableixi uns criteris comuns, amb un enfocament intersectorial, de gènere i drets humans.
Un model que incorpori:
La recollida unificada de dades desagregades de la població resident per edat, sexe, ètnia, discapacitat, afeccions mèdiques prèvies, morbiditats associades, grau de dependència i ajudes, entre d’altres, i que permeti adaptar les polítiques públiques i els recursos materials i de personal a les necessitats de la població residencial.
Indicadors concrets per assegurar l'increment progressiu de recursos econòmics i materials destinats a les residències i assegurar que les cures de llarga durada són assequibles i accessibles per a tota la població. L’augment del pressupost de la Generalitat de Catalunya per a la promoció de l’autonomia del 15% és una bona notícia, però encara insuficient per una població envellida que va en augment.
La participació de les famílies en espais personals i de convivència dels centres, així com fomentar la comunicació permanent entre centre i famílies. A més, s'ha de garantir que totes les residències ofereixen la possibilitat de fer visites sempre que la persona resident ho desitgi. Els consells de participació dels centres s’han de reforçar per assegurar que són un espai de participació conegut per residents i familiars, que es reuneix de manera freqüent i que és útil per fer propostes de millora dels serveis.
La participació de la societat civil i entitats que acompanyen a les persones grans residents i als seus familiars en tots els processos i decisions que s’adoptin per part de les autoritats pera avançar cap a un canvi de model.
La formació especialitzada del personal responsable de les cures directes, tant en l’aplicació de protocols d’actuació en crisis sanitàries, com en gènere i drets humans.
Plantilles de personal adequades a les necessitats reals d’atenció de les persones residents, així com el compromís d’augmentar-les progressivament.
Actualment, les ràtios de personal a Catalunya són inferiors a les pactades i aprovades entre totes les Comunitats Autònomes a l’Acuerdo sobre Criterios comunes de acreditación y calidad de los centros y servicios del Sistema para la Autonomía y Atención a la Dependencia (SAAD).
A més, les persones que treballen com a cuidadores en centres residencials soles ser dones, mal remunerades, i sovint migrants, un col·lectiu especialment vulnerable. Per aquest motiu, s’ha d’avaluar l’impacte de gènere i altres factors de discriminació a l’hora de prendre mesures per protegir i tenir cura del personal cuidador.
Un sistema d’inspeccions regular i sense previ avís, que presti especial atenció a les condicions i conductes que poden afectar els drets humans de les persones residents. Els resultats de les inspeccions s’han de publicar periòdicament per assegurar-ne la transparència.
Des de 2014, a les residències catalanes s’han posat 263 sancions, la majoria de tipus greu o molt greu i un 20% d’aquestes per un tracte inadequat als usuaris, però aquesta informació no arriba a la població, ni a les persones residents, ni als seus familiars. Quan una persona ingressa en una residència no sap si aquesta ha sigut sancionada ni el perquè. Aquest sistema tan opac és una anomalia entre els existents en altres països occidentals. Per exemple, a Alemanya es posen les notes de les avaluacions a les portes de les mateixes residències i als Estats Units fan servir un sistema d’estrelles, similar al dels hotels.
Actualment, i segons informació del diari ARA, el 2021 va ser l’any amb més activitat inspectora, es van realitzar 955 inspeccions, a un 93% de les 1.024 residències catalanes, deixant unes 70 residències sense inspecció. Una inspecció anual és el mínim que els experts consideren com a necessari i que estableix la normativa de l’entorn europeu.
Queda molt per fer i només amb la incorporació d’aquests canvis podrem disposar d’un sistema residencial que protegeixi la gent gran, la cuidi i respecti els seus drets. Des d’Amnistia Internacional n’estarem molt pendents.
