Actriu, directora, guionista, escriptora, activista i feminista. La llista de mots per presentar Leticia Dolera sembla interminable. I, per descomptat, “compromesa” hauria de ser una d'aquestes paraules: compromesa amb la igualtat, amb el seu temps i amb la cerca de solucions a alguns dels grans desafiaments de la nostra societat.

Un d'aquests reptes és la salut mental dels adolescents i com hi influeixen la pornografia, els algorismes i la violència sexual. Aquest és el tema central del seu últim treball, la sèrie Pubertat, que s'ha estrenat recentment en obert a TV3 i la plataforma 3cat.

Què et va portar a abordar a Pubertat qüestions com la salut mental dels adolescents, la pornografia i la violència sexual?

M'interessava sobretot el tema de l'herència, tant familiar com psicològica, social, cultural. Reflexionar sobre com ens podem construir a nosaltres mateixos, però sempre depenem d'allò que rebem de l'entorn i de les nostres famílies. I com en aquest context actual l'adolescència creix, perquè com vivim envoltats de tants inputs, de pantalles i d'un clima de tensió permanent, on el feminisme i en concret el consentiment i la violència sexual es banalitzen i s'utilizen com a arma llancívola.

Pensava en com creix avui dia un noi o una noia. Sobretot entrant en el moment en el qual entres en contacte amb la sexualitat, que és una cosa tan íntima i tan radical que ens travessa a totes les persones. 

Després d'investigar sobre pornografia, violència sexual i adolescència, què va ser el que més et va sorprendre?

El que més em va sorprendre en el procés, i que apareix en el final de la sèrie, va ser descobrir què és la justícia restaurativa. Em va semblar un instrument amb un gran poder de transformació social i individual. És brutal. I em va cridar l'atenció no saber-ne res i que no estigués més en el nostre dia a dia, en l'imaginari social.

Després també vaig tenir una conversa amb una noia que treballava amb nois que havien estat implicats en casos de violència i m'explicava que, com sospitàvem, la pornografia arribava a les seves pantalles i als seus ulls molt aviat, i és pornografia molt violenta. A alguns nois havien d'explicar-los el que era el consentiment i el que era l'empatia, perquè la pornografia vista així, de manera addictiva, et desconnecta de tu i de l'empatia amb un altre. De fet en la gran majoria dels vídeos, el desig i el consentiment entren en terrenys complicats... És terrible que un adolescent accedeixi a aquesta mena de pornografia violenta amb 12 o 13 anys.

L'accés de menors a la pornografia és cada vegada més fàcil. Quines mesures creus que haurien de prendre's per a protegir-ne la salut mental i sexual?

Sí, a més jo vaig fer la prova un dia de posar-me davant de l'ordinador, sense targeta de crèdit, sense haver de posar el meu DNI, i vaig poder arribar a llocs terribles. Tu vas dient que tens 18 anys i ja està.

Jo crec que el primer front és que hi hagi una educació sexual integral a les escoles, i que es deixi d'tilitzar l'educació sexual com a àmbit de trinxera, sinó que realment es plantegi com un aspecte necessari per a la salut mental, emocional i sexual dels adolescents. Evidentment aquesta educació sexual hauria d'estar adaptada a l'edat. Crec que la societat hauria d'arribar a llocs de consens mínims per a poder parlar a cada edat.

En la infància és important una educació sexual adaptada a l'edat precisament per a prevenir els abusos sexuals. Després, evidentment, en edats més avançades ja pots parlar de més coses, de desig, d'intimitat, de comunicació, de consentiment. Però els responsables públics que poden fer alguna cosa al respecte s'atrinxeren en la seva talaia, o ben conservadora o ben moderna, i no s'arriba a un lloc de consens on poder educar als xavals i xavales, que és la nostra responsabilitat.

I després, d'altra banda, evidentment, legislar: legislar l'algorisme i legislar internet. Internet no pot ser un camp de batalla amb la llei del més fort, perquè la llei del més fort en el sistema capitalista ja sabem quin és. Llavors, estem tolerant que les grans tecnològiques s'enriqueixin a costa de la salut mental dels nostres nois i noies.

Per què creus que continuen creixent entre alguns adolescents els discursos masclistes i homòfobs en xarxes socials?

Perquè jo crec que té a veure i va molt de la mà amb aquest sistema capitalista que ens té cada vegada més individualitzats i en aquesta individualitat s'impregna la solitud i la manca de sentit de pertinença. Tots necessitem sentir que formem part d'un ramat o d'un grup que és més gran que nosaltres. Ens ajuda a donar-li sentit i a situar-nos un lloc en el món.

Tot això de l'addicció als telèfons i de comprar, gastar, t'individualitza cada vegada més. Hi ha una pèrdua de sentit de pertinença a la teva comunitat, al barri, al teu entorn. Són els qui realment seran aquí quan el dia de demà et passi alguna cosa –com vam poder veure en el COVID– però des de la pantalla del teu telèfon mòbil sembla que no existeixen. Aquesta falta de sentit de pertinença ens porta a buscar-nos a nosaltres mateixos en els telèfons mòbils i és aquí on una vegada més estan aquestes empreses tecnològiques que fan de la nostra ment el que els dona la gana.

Realment ja sabem des de fa molts anys que, sobretot a edats primerenques, l'ús de pantalles, xarxes socials i algorismes genera una dependència, una addicció, com podria ser la cocaïna. I en aquest moment en el qual estàs formant la teva visió del món, s'està formant el teu cervell, aquests inputs i aquests vídeos curts amb aquest contingut dominat per l'algorisme també manipulen la teva pròpia manera de pensar. Manipula els teus desitjos, manipula el que vols ser, manipula la teva idea del món. En aquesta manipulació estem i aquí evidentment la regla no són els valors socials, aquí les regles són els valoris capitalistes.

Crec que la tecnologia ha estat un canvi antropològic brutal i que hem de reaccionar perquè evidentment té una mica de progrés però estem veient que té també una cara fosca que hem de controlar i amb la intel·ligència artificial encara més.

Què pot fer una família quan descobreix que el seu fill ha participat en una agressió sexual?

Al final crec que es tracta de parlar. La comunicació és clau en això i jo crec que també contactar amb professionals. En la sèrie es planteja la mesura de la justícia restaurativa, però abans també hi ha centres d'atenció en el cas de ser una víctima de violència sexual.

Jo crec que fins i tot si tu ets un pare i creus que el teu fill ha fet una cosa així, també pots contactar-hi tu. És fer-se càrrec, com tot en aquesta vida... Fer-se càrrec sense que aquest “fer-se càrrec” passi per, una vegada més, enviar aquest nen a la trinxera, a l'ostracisme social, i sense intentar comprendre com un nen, com un menor d'edat pot arribar a participar d'una agressió sexual.

Què és la justícia restaurativa i per què pot ser útil en casos de violència sexual?

Em van cridar l'atenció moltes coses. Com et dic, el poder transformador que posa la víctima en el centre i que no es focalitza únicament en el punitivisme, sinó que se centra també a reparar. El concepte clau és la reparació. Reparar a la víctima, esbrinar què necessita aquesta víctima, perquè potser no només necessita que el seu agressor vagi a la presó, potser necessita un altre tipus d'acompanyament o de resolució.

I també reparar l'entorn, perquè quan succeeix un cas així, l'entorn també es veu danyat. I això a vegades també pesa molt sobre la mateixa víctima o sobre els mateixos agressors per ser capaços de reconèixer el que han fet. La justícia restaurativa és un sistema que inclou la comunitat, la família, l'entorn que s'ha vist afectat per aquests fets. I també hi ha una part on els agressors tenen l'opció de demanar perdó, l'opció de fer-se càrrec del que han fet i de ser conscients del dolor causat. I això pot ser molt més guaridor, tant per a la víctima com perquè el mateix agressor en un futur no sigui reincident.

Finalment, en la sèrie s'estableix una relació entre els castells i la societat. En un moment donat es mostra com quan entren a participar les dones i les nenes la formació arriba més alt. Quin paper tenen l'educació i la cultura per a avançar en igualtat entre dones i homes?

No et parlaria de cap en concret. Crec que encara vivim en una societat no només capitalista sinó patriarcal. I tenim, evidentment, tics i biaixos masclistes i per això estan les lleis, per a compensar totes aquestes violències, aquestes opressions o discriminacions que patim les dones.

L'educació i la cultura són claus per a avançar en igualtat. És el que al final generarà la teva visió del món i t'interpel·larà d'una manera molt profunda. I aquí és on els teus propis valors i el teu propi pensament crític es podran desenvolupar.

Per mi, no és tant assenyalar els culpables, sinó pensar en les solucions. Com una educació igualitària realment, és a dir, que les dones no estiguem invisibilitzades en els llibres de text; que no passa per donar una xerrada sobre igualtat perquè això genera molt rebuig en la canalla. Sinó que realment la igualtat ja formi part del currículum educatiu, que els llibres de text estiguin sense biaix de gènere, que la història no silenciï les dones en els llibres d'història, en els llibres d'art.

I en el món de la cultura incentivar d'alguna manera que no només siguin les mirades masculines les que expliquen el món, sinó que també siguin les mirades femenines. Si som la meitat de la humanitat, som la meitat de la imaginació i la meitat de les idees. I durant molt de temps això no ha estat així.

En aquest sentit, caldria fer una col·laboració amb el Ministeri de Cultura i el d'Educació i portar els instituts al cinema. Els cinemes estan tancats els matins. Ostres, per què no ho aprofitem? Realment la cultura és una gran eina de transformació social, a través de pel·lícules pots entendre moltes coses a un nivell molt profund.