L'atac amb míssil perpetrat per les autoritats de la República Islàmica de l'Iran contra la ciutat israeliana de Bet Shemesh que va matar nou civils, inclosos quatre adolescents, ha de ser investigat com a crim de guerra; així ho afirma Amnistia Internacional en una nova investigació.

L'atac, succeït just abans de les dues de la tarda (hora local) de l'1 de març en el barri de Ramat Lehi, va destruir la sinagoga Tiferet Yisrael i va causar greus danys en el refugi antiaeri situat just a sota. També va causar lesions a unes 46 persones, segons càlculs.

Amnistia Internacional ha analitzat material digital verificat publicat en xarxes socials, amb fotografies i vídeos recopilats per l'organització en el lloc de l'impacte, i conclou que s'ha utilitzat un míssil balístic iranià en l'atac.

“L'arma emprada per l'Iran en el seu atac al barri de Ramat Lehi, a Israel, és terriblement imprecisa i conté una ogiva de gran potència, per la qual cosa el seu ús era totalment inapropiat en una zona civil densament poblada”, ha manifestat Erika Guevara Rosas, directora general d'Investigació, Incidència, Política i Campanyes d'Amnistia Internacional.

En la seva investigació, Amnistia Internacional no ha trobat proves de la presència d'objectius militars legítims en els voltants del lloc de l'atac. L'objectiu militar més pròxim és, pel que sembla, una base militar israeliana prop de la localitat de Sdot Micha, situada uns 3,5 quilòmetres a l'oest del lloc de l'impacte.

“Aquest atac va destruir una sinagoga i un refugi antiaeri, dos llocs que havien de ser segurs i servir de refugi a la població civil. Nou civils van perdre la vida en l'atac, inclosos quatre menors d'edat. L'atac ha d'investigar-se com a crim de guerra”, ha dit Erika Guevara Rosas.

“L'ús d'un míssil balístic en aquest atac el converteix en indiscriminat i, per tant, en una violació del dret internacional humanitari. Llançar un atac indiscriminat que causi la mort o lesions a civils, o danys en béns civils, constitueix un crim de guerra. Ha de dur-se a terme una investigaciño independent i imparcial, i tota persona contra la qual existeixin indicis suficients de responsabilitat ha de ser processada i jutjada amb les degudes garanties”.

Amnistia Internacional va verificar imatges publicades en xarxes socials que mostraven la munició caient a la ciutat de Bet Shemesh. La trajectòria de la munició i l'abast dels danys en el lloc de l'impacte són compatibles amb l'ús d'un míssil balístic amb una ogiva de gran potència, no un míssil de creuer o una munició més petita llançada des d'un dron. Imatges captades dels moments posteriors mostren la sinagoga completament arrasada i danys generalitzats en un radi d'uns 500 metres.

Mitjans de comunicació israelians van informar que l'ogiva pesava uns 500 quilos. Amnistia Internacional no ha pogut confirmar la càrrega útil de l'arma. Segons una anàlisi de la precisió dels míssils balístics iranians realitzada el 2024, aquests habitualment es desviaven almenys mig quilòmetre del seu objectiu.

Del 16 al 19 de març, Amnistia Internacional va entrevistar quatre supervivents de l'atac i una persona dels serveis de salvament que havia arribat poc després de l'atac. L'organització va analitzar també imatges de satèl·lit del lloc abans i després de l'atac per a confirmar la magnitud de la destrucció.

“Estem tots desesperats. Estem trencats”

Nou civils van perdre la vida en l'atac: els germans Sara Biton (13 anys), Avigail Biton (15) i Yaakov Biton (17); Gabriel Revah (16); Orin Katz (46); Sara Elimelech (67) i la seva filla, Ronit Elimelech (45), Bruria Cohen (76) i el seu fill, Yossi Cohen (41).

El rabí Yitzak Biton va perdre tres dels seus fills. El matí de l'atac va donar una classe a estudiants de la Torà. Les seves dues filles, Sara i Avigail, van convèncer el fill, Yaakov, que anés amb elles al refugi antiaeri mentre que ell, la seva esposa, Tamar, i la seva filla de quatre anys, Rachel, es van quedar a casa, situada a una illa de cases de la sinagoga.

Va explicar el següent a Amnistia Internacional: “La teulada i el sostre [de casa] es van esfondrar [...] vaig mirar per la finestra i vaig veure que la zona de la sinagoga cremava en flames, i el cel ple d'un fum negre. Vaig tenir por d'anar-hi [...] Quan vaig reunir el valor per a fer-ho, vaig veure que la sinagoga estava completament destruïda i el refugi [antiaeri] totalment rebentat. El refugi no era un lloc segur. No oferia protecció. Vaig perdre, no un ni dos, sinó tres fills [...] Un dia, de sobte, la meitat de la meva família ha desaparegut”.

Sarah Fanny Amar, de 53 anys, era en el refugi antiaeri quan la sinagoga va patir l'atac. Va explicar el següent a Amnistia Internacional: “Es va sentir una explosió enorme [...] Vaig quedar penjant d'una estructura metàl·lica, i amb metall al damunt. Abans de l'explosió era asseguda; l'ona expansiva m'havia llançat per l'aire. Al meu voltant tot estava fosc i ple de pols [...] Em va caure el sostre a sobre [...] Vaig començar a caminar però gairebé no veia res, anava tantejant amb les mans per avançar. Trepitjava sobre enderrocs i cossos [...] A fora hi havia foc [...] Cotxes en flames [...] Vaig aconseguir arribar a l'herba i em vaig desplomar. Vaig obrir els ulls en una ambulància.

Aquestes bombes et deixen sense ganes de viure, de dormir, de menjar [...] No puc viure així [...] Ni tan sols en el refugi estàs fora de perill [...] Coneixia tots els qui van morir”.

Nissim Edery, de 71 anys, estava assegut amb el seu veí a uns cent metres del lloc de l'atac. Va explicar el següent a Amnistia Internacional: “En el moment de l'explosió vaig sortir projectat uns quatre o cinc metres a causa de l'onada expansiva [...] Vaig comprendre que havia caigut un míssil en la nostra zona [...] Em vaig dirigir cap al lloc de l'explosió, hi havia un gran incendi i molt fum [...] Era impactant veure tota la destrossa que havia fet el míssil.

“Coneixia tres de les víctimes, un noi i les seves dues germanes. Em va partir el cor [...] Estem tots desesperats. Estem trencats”.

Reuven Harow, de 56 anys, és netge cap del servei mèdic d'urgències Magen David Adom. Va arribar al lloc uns 10 minuts després de l'atac. Va explicar el següent a Amnistia Internacional: “Va començar a sortir gent plena de sang i ferida [...] Ningú sabia on havia impactat el míssil [...] hi havia danys pertot arreu [...].

Els cadàvers estaven desmembrats [...] Va haver-hi parts de cossos escampades per la zona durant hores. El principal era salvar tothom qui hagués sobreviscut [...] Les persones que estaven prestant assistència mèdica en el lloc atenien familiars i amistats de tota la vida. Aquí tothom es coneix [...] Jo no deixava de repetir: 'Això no és real' [...] Era com estar veient una pel·lícula”.

Informació complementària

El 28 de febrer, els Estats Units i Israel van llançar atacs conjunts contra l'Iran; des de llavors, n'hi ha hagut milers a tot el país. Les autoritats iranianes han llançat atacs de represàlia a tota la regió. El conflicte armat s'ha estès ràpidament i ha donat lloc a hostilitats regionals a tot el Pròxim Orient. A més, ha provocat una pèrdua significativa de vides civils i la destrucció d'infraestructures civils. Israel també ha intensificat els seus atacs contra el Líban en resposta als atacs de Hezbollah.

Segons diversos mitjans de comunicació, les forces iranianes han utilitzat municions de fragmentació en múltiples atacs comesos a Israel des del 28 de febrer, com l'atac perpetrat el 18 de març prop de Tel Aviv, que va causar la mort de dos civils. Les municions de dispersió són, per naturalesa, armes d'efectes indiscriminats i el seu ús està prohibit pel dret internacional humanitari. El 2025, Amnistia Internacional va documentar com l'ús de municions de fragmentació per les forces iranianes durant la “Guerra dels 12 dies” amb Israel violava el dret internacional humanitari.

A data de 27 de març, segons informes, almenys 1.900 persones, entre elles 100 escolars de Minab, havien perdut la vida a l'Iran i més de 1.116 al Líban a conseqüència dels atacs d'Israel i els Estats Units. Els atacs de l'Iran fins al moment han causat la mort d'almenys 16 civils a Israel i quatre més a la Cisjordània ocupada, i d'almenys 23 en el conjunt dels països del Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf a la regió.