Els governs donants que es reuneixen a Brussel·les, especialment els Estats membres de la Unió Europea (UE), han de garantir que cap dels fons promesos per ajudar la població siriana refugiada al Líban contribueixin a la comissió d’abusos contra els drets humans, incloses les expulsions a Síria, ha declarat Amnistia Internacional avui, primer dia de la vuitena conferència de ministres de la UE a Brussel·les sobre el Suport al futur de Síria i la seva regió”.
El 2 de maig, la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula Von Der Leyen, va anunciar un paquet d’ajuda al Líban de 1.000 milions d’euros, dedicat, parcialment, a reforçar els serveis de seguretat libanesos perquè puguin contenir la migració irregular des del Líban a Europa a través del Mediterrani. Només uns dies després, el 8 de maig, la Seguretat General Libanesa va anunciar noves mesures radicals contra les persones refugiades sirianes, incloses restriccions de les seves capacitats per obtenir permisos de residència i de treball al país, i van incrementar les seves batudes, els desallotjaments col·lectius, els arrests i les deportacions. Es necessiten urgentment mecanismes sòlids de condicionalitat i supervisió per garantir que qualsevol finançament de les autoritats libaneses beneficia a les comunitats necessitades i contribueix a la comissió de violacions dels drets humans.
“Una vegada més, la presidenta Von Der Leyen ha anteposat el seu desig de contenir el flux de refugiats a Europa a l’obligació de la UE de protegir les persones refugiades que fugen dels conflictes o de la persecució. Això sembla haver encoratjat a les autoritats libaneses per intensificar la seva campanya contra la població refugiada utilitzant un discurs d’odi, deportacions forçoses i mesures opressives en matèria de residència i treball”, ha afirmat Aya Majzoub, directora adjunta d’Amnistia Internacional per Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica.
“El Líban segueix sent el país amb el major nombre de persones refugiades per càpita i ha tingut dificultat per oferir-los ajuda en un context d’aguda crisi econòmica. Com a mostra de solidaritat, els Estats europeus haurien d’augmentar, a Europa, el nombre d’assentaments de persones refugiades sirianes que ara resideixen al Líban.
“Els donants a la conferència humanitària anual per Síria i els països receptors de refugiats han de pressionar a les autoritats libaneses per què finalitzin la repressió sense precedents sobre la població refugiada siriana i aixequin les mesures abusives dirigides a exercir pressió perquè abandonin el país, malgrat els riscos perfectament documents que correrien aquestes persones si tornessin a Síria.
Les organitzacions de drets humans, inclosa Amnistia Internacional, continuen documentantcom les forces de seguretat sirianes i les milícies partidàries al govern detenen arbitràriament, torturen, sometent a desaparició forçada i maten a persones refugiades que tornen a Síria.
“¿Què podem fer sinó amagar-nos”
Durant els darrers dos mesos, les autoritats libaneses ja han començat a incrementar el discurs d’odi cap a la població refugiada i han adoptat noves mesures reactives dirigides a pressionar-la perquè torni al seu país.
Amnistia Internacional va parlar amb vuit persones refugiades que van descriure com estan vivint amb por; evitant sortir de casa, anar a treballar o enviar els seus fills i filles a l’escola. Totes van demanar que no es mostrés la seva identitat per por a les represàlies.
Els municipis van anunciar tocs de queda discriminatòris contra la població refugiada siriana i van tancar, a tot el Líban, desenes de petits negocis que donaven feina a les persones sirianes o que estaven regentats per elles. La Seguretat General Libanesa (GSO) va suspendre els processos de concessió o renovació de permisos de residència a través de contractes d’arrendament d’habitatges, patrocini per part d’un ciutadà libanès i garanties financeres. També va advertir a la ciutadania libanesa que no donés feina, residència o proporcionés habitatges a les persones refugiades sirianes que no disposessin del document de residència al Líban, i van afegir que tancarien els establiments i les botigues on fossin propietàries o copropietàries persones refugiades sirianes o que estiguessin gestionats per elles, si no complien l’antiga i la nova normativa de la GSO.
La GSO també va reprendre l’organització dels denominats retorns “voluntaris i segurs” de refugiats sirians, i més de 400 persones refugiades van retornar en un sol viatge el 14 de maig.
Un home sirià que estava en procés de renovar el seu permís de residència i el de la seva família quan es van anunciar les noves restriccions de la GSO, va explicar a Amnistia Internacional: “En aquest moment, vam deixar d’anar a les oficines de la Seguretat General, i la meva esposa i jo vam començar a mantenir un perfil baix. No treballem; havíem volgut ser legals però mai ho aconseguirem. Durant anys, diversos agents venien a casa nostra i ens feien preguntes. Tot i així, vaig rebre una ordre de deportació, la meva esposa està en un limbe jurídic i als meus fills no els permeten renovar el seu permís de residència a través dels seus patrocinadors de treball. “¿Què podem fer sinó amagar-nos?”
Com a mínim el 83 % de la població refugiada siriana manca d’accés a la condició de resident, fet que implica que corri el risc d’arrest i deportació. El 90% de les persones refugiades sirianes que es troben al Líban viuen per sota del llindar de la pobresa.
Un altre home sirià que regenta una petita botiga d’alimentació va explicar a Amnistia Internacional que la GSO va visitar recentment el seu negoci i li va ordenar tancar-lo i abandonar el país. “No puc deixar de treballar; he de pagar el lloguer a la propietària de la botiga, i el cost dels productes que venc als proveïdors”, va dir.
Síria no és un lloc segur
Tots els informes de l’ONU, la UE i les organitzacions de drets humans, inclosa Amnistia Internacional, han conclòs que Síria segueix sense ser un país segur per tornar-hi. Les persones refugiades, en cas de tornar-hi, corren el risc de patir violacions de drets humans, incloses la tortura i la persecució. Durant els darrers mesos, Síria també ha viscut la pitjor escalada de violència des del 2020.
Una mare de dos fills siriana va explicar a Amnistia Internacional: “Juro que si hi hagués una zona segura a Síria jo seria la primera en tornar-hi” Amb segura em refereixo que no estigui controlada pel règim [sirià]. El règim no és segur per nosaltres. Molta gent com nosaltres, si tingués la capacitat de tornar a les regions no controlades pel règim, hi tornaria de seguida, sense necessitat de viatges de retorn organitzats”. Si tingués la més mínima esperança que el meu marit i jo no correríem perill si hi tornéssim, juro que no ens quedaríem aquí amb aquestes condicions tan dures”.
“Les organitzacions pels drets humans coincideixen de manera unànime: cap part de Síria és segura pel retorn dels refugiats. Les autoritats libaneses han de deixar de deportar sumàriament les persones refugiades a un lloc on corren el risc de patir violacions dels drets humans, han d’aixecar-se les restriccions i han de finalitzar la seva campanya contra els refugiats. Així mateix, els països de la UE tenen l’obligació legal i moral d’abstenir-se de tornar al Líban els vaixells que traslladin persones migrants”, ha sostingut Aya Majzoub.