Els governs de tot el Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica han de mirar de desenvolupar, ampliar i finançar sistemes de protecció social universal que garanteixin el dret a la seguretat social a tota la població, ha declarat avui Amnistia Internacional, juntament amb l’anunci de la seva participació en la declaració conjunta coneguda com a Declaration on Building Universal Social Protection in the Arab Region (Declaració sobre l’avenç de la protecció social universal a la regió àrab).

A tota la regió del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica, la població s’enfronta a múltiples crisis de manera continuada, com ara conflictes devastadors, greus problemes econòmics i de deute o el cost creixent de l’emergència climàtica. No obstant, la majoria de les persones manquen de protecció social.

La declaració, organitzada pel Centre de la Regió Àrab per a la Protecció Social –entitat dirigida per la societat civil– té com a objectiu aconseguir suports per establir i desenvolupar sistemes de protecció social universals a tota la regió del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica que garanteixin el seu dret a la seguretat social. Mitjançant la seva participació en aquesta declaració, Amnistia Internacional se suma a una comunitat d’organitzacions de la societat civil que lluiten per millorar els drets socioeconòmics al Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica, entre altres, defensant la protecció sòlida del dret a la seguretat social i la seva realització.

“Les persones del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica s’enfronten a pèrdues de vides d’éssers estimats i mitjans de subsistència afectats per les diverses crisis. Tanmateix, els sistemes de protecció social de la regió han demostrat ser inadequats i insuficients ja que, com que el suport governamental és mínim o nul, deixen una gran part de la població a la seva sort”, ha manifestat Kristine Beckerle, assessora de drets econòmics, socials i culturals d’Amnistia Internacional al Pròxim Orient i al Nord d’Àfrica.

“Els governs del Pròxim Orient i  el Nord d’Àfrica –amb el suport d’entitats donants i instruccions financeres internacionals, en cas necessari– han de treballar urgentment per desenvolupar, ampliar i finançar sistemes de protecció social universals que garanteixi a tothom una vida en condicions dignes independentment de la seva situació socioeconòmica”.

La seguretat social és un dret reconegut en diversos tractats internacionals i documents fundacionals, on destaquen la Declaració Universal de Drets Humans i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. L’exercici del dret humà a la seguretat social garanteix que les persones i les famílies comptin amb accés a serveis essencials en moments de necessitat, com poden ser les situacions d’atur, de malaltia o de discapacitat. Els sistemes de protecció social són clau per garantir que les persones puguin accedir i gaudir de tot un seguit de drets humans, com el dret a la salut, un nivell de vida adequat, a l’alimentació, a l’aigua i a l’habitatge.

Milions de persones residents a la regió del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica no poden exercir ni gaudir dels seus drets socioeconòmics. Al Líban, Amnistia Internacional ha mostrat que, durant la crisi econòmica, el govern no va garantir que la població tingués accés a una atenció sanitària adequada. A Egipte, les autoritats van intensificar la repressió contra aquells que protestaven de manera pacífica pel deteriorament de les seves condicions de vida, contra treballadors i treballadores en vaga i contra aquells que criticaven la gestió de la crisi econòmica. A tot el Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica, la crisi climàtica, combinada amb la prolongada inacció dels governs a l’hora de gestionar, distribuir i garantir degudament l’ús sostenible de l’aigua disponible, posa en perill, tant present com futur, el dret de la població a l’aigua.

Els sistemes de protecció social eficaços proporcionen el suport necessari per atendre les persones i famílies quan s’enfronten a problemes causats per la incertesa. Aquests sistemes han de protegir les persones contra les pèrdues causades per problemes sobrevinguts per catàstrofes o contrarietats econòmiques; permetre que els nens i les nenes continuïn estudiant; millorar l’atenció sanitària; reduir la pobresa i les desigualtats d’ingressos i, en darrera instància, beneficiar econòmicament la societat.

No obstant, segons l’Organització Internacional del Treball (OIT), només el 40% de la població del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica comptava amb cobertura efectiva en, com a mínim, un àmbit de protecció social. Aquesta és una taxa inferior a la mitjana global i significativament més baixa que a regions com Europa i l’Àsia Central.

Amb aquesta Declaració sobre la protecció social universal a la regió àrab s’aspira a compensar diverses d’aquestes llacunes mitjançant la creació d’una comunitat d’organitzacions que defensin sistemes de protecció social universals, amb l’objectiu de garantir la seguretat social bàsica a tothom, independentment de la seva situació laboral o de la seva capacitat per contribuir econòmicament a determinats règims.

Els governs han d’establir un sistema de protecció social que abastin tota una sèrie de contingències i riscos, inclosos l’accés a l’assistència sanitària essencial i a la seguretat d’ingressos bàsics per a nens i nenes, persones grans i per aquelles en edat laboral que no puguin treballar o percebre ingressos suficients. Les prestacions de la seguretat social han de ser adequades perquè les persones puguin exercir els seus drets. A més, la seguretat social ha de ser accessible per tota la població, inclosos els grups en situacions més desfavorables i marginats.

La protecció social és un element estabilitzador clau en moments de crisi. La greu crisi econòmica del Líban que va comportar la devaluació de la lliure libanesa en més d’un 98% exemplifica la necessitat de comptar amb sistemes de protecció social sòlids i universals. Aquesta crisi econòmica, que el Banc Mundial va qualificar com a “depressió deliberada”, va reduir dràsticament el poder de les llars, augmentar enormement la pobresa i consolidar, encara més, l’accentuada desigualtat existent al Líban. El sistema de protecció social del Líban, ja fragmentat, limitat i poc equitatiu davant les crisi, va ser completament incapaç d’adaptar-se a les creixents necessitats i fer-los front. En un moment en què la població necessitava desesperadament ajuda, el govern libanès va permetre que es perdés la poca que existia.

Durant les crisis, els governs han de garantir que la població gaudeixi d’uns nivells mínims essencials de drets econòmics i socials, inclòs el dret a la seguretat social. Amb freqüència, els governs poden reconduir recursos públics amb l’objectiu d’assegurar uns nivells mínims essencials de protecció social per a la població del país o recaptar fons a través de reformes fiscals que abordin l’evasió o l’elusió fiscal, així com trobar recursos a través d’altres fonts, com la petició d’ajuda internacional.

“Els governs del Pròxim Orient i el Nord d’Àfrica, els governs donants i les institucions financeres internacionals han d’atendre les crides de les organitzacions de la societat civil per avançar urgentment cap a la creació, millora i finançament de sistemes de protecció social  universals i inclusius a tota la regió. Introduir mesures universals de protecció social pot contribuir a garantir que totes les persones –incloses les marginades i les que viuen en situació de pobresa o en risc de caure-hi– tinguin accés a un nivell de vida adequat; a una sanitat suficient i a altres drets humans”, ha afirmat Kristine Beckerle.