La discriminació a la feina continua sent un dels obstacles més greus per al retorn dels refugiats i dels desplaçats interns a les seves llars de Bòsnia i Hercegovina, ha declarat avui Amnistia Internacional. "Deu anys després de la signatura de l'acord de pau de Dayton, les autoritats de la Federació de Bòsnia i Hercegovina i de la República Srpska continuen sense abordar les violacions dels drets humans dels treballadors", va manifestar Omer Fisher, investigador d'Amnistia Internacional sobre Bòsnia i Hercegovina. En el seu últim informe, titulat Bosnia and Herzegovina - Behind closed gates: ethnic discrimination in employment, Amnistia Internacional posa de relleu que se segueix discriminant els treballadors de les minories ètniques en aspectes com la igualtat en l'accés al treball, a les indemnitzacions i a altres formes de reparació per acomiadament injust. La guerra lliurada des de 1992 a 1995 entre els tres principals grups ètnics del que avui és Bòsnia i Hercegovina (musulmans, serbis i croats de Bòsnia) es va cobrar la vida de desenes de milers de persones i va expulsar milions d'habitants lluny de les seves cases. Desenes de milers de treballadors d'aquests territoris van ser discriminats i acomiadats injustament a causa de la seva ètnia. Els acomiadaments discriminatoris van ser en molts casos el primer pas d'agressives campanyes de ?neteja ètnica? que van incloure homicidis, trasllats forçosos i deportacions. L'acord de Dayton, i concretament el seu Annex 7, sobre refugiats i desplaçats, reconeix expressament el dret al retorn com a recurs a les violacions de drets humans provocades pels trasllats o deportacions il?legals i també com a mitjà d'invertir els efectes de la ?neteja ètnica?. En els deu anys transcorreguts des que va finalitzar la guerra, gairebé la meitat dels dos milions de persones desplaçades pel conflicte ha tornat a les seves llars. "Quan tornen a les seves cases, els retornats pertanyents a una minoria solen haver de lluitar per superar una discriminació persistent i endèmica en l'accés a l'ocupació," va afirmar Omer Fisher. "Sense treball, molts retornats no poden garantir ni mantenir un nivell de vida adequat i, davant la misèria, molts decideixen tornar a la seva zona de desplaçament o traslladar aquí la seva residència per poder seguir treballant. D?altres emigren a la recerca de feina." El dret a no ser discriminat, que inclou el gaudi del dret al treball, està consagrat en diverses normes i tractats internacionals de drets humans dels quals és part Bòsnia i Hercegovina. Les lleis laborals de la Federació de Bòsnia i Hercegovina i de la República Srpska prohibeixen la discriminació a l'ocupació. També contenen disposicions que preveuen indemnitzar les víctimes d'acomiadaments discriminatoris. No obstant això, aquestes disposicions continuen sent insuficients. Entre d?altres problemes, aquestes proteccions legals no s'apliquen a tots els treballadors que van perdre la seva ocupació com a conseqüència de la discriminació, i la indemnització, quan es concedeix, és manifestament insuficient i es considera, en general, ?simbòlica?. La mateixa importància té el fet que no existeixen mecanismes per tramitar les reclamacions d?ex-treballadors i concedir indemnitzacions, o que aquests mecanismes són massa limitats. La immensa majoria de les reclamacions encara està pendent de resolució. En els casos de treballadors acomiadats injustament pel seu origen ètnic d'empreses de propietat estatal, l'Estat no ha respectat el principi de la no discriminació en el gaudi del dret al treball. En el cas de les persones acomiadades d'empreses privades l'Estat no ha protegit els treballadors de la discriminació. En tots els casos, els treballadors que van ser acomiadats de forma discriminatòria tenen dret a una reparació plena de les violacions de drets humans sofertes. Casos Fàbrica d'alumini Aluminij, de Mostar (Federació de Bòsnia i Hercegovina) Abans de la guerra, Aluminij era una de les empreses de propietat estatal més grans de Iugoslàvia. Durant i després de la guerra, es va acomiadar injustament els treballadors no croats a causa de el seu origen ètnic. A la ciutat dividida de Mostar, Aluminij ha aplicat una política de discriminació ètnica, els efectes de la qual continuen sentint-se i alguns dels elements de la qual se segueixen practicant. Aluminij va passar de ser una empresa amb un nombre significatiu d'empleats de cadascuna de les tres principals comunitats, a convertir-se en una empresa amb una mà d'obra en la seva immensa majoria croata. Mines de ferro de Ljubija, prop de Prijedor (República Srpska) En iniciar-se la guerra, l'empresa, llavors propietat de l'Estat, va quedar sota el control de les autoritats serbobosnianes de facto. La nova direcció de les mines de Ljubija va discriminar sistemàticament almenys 2.000 treballadors no serbis, acomiadant-los en massa, només a causa de la seva ètnia. Milers de musulmans i croats bosnians de la zona, entre els quals, segons els informes, hi havia ex-treballadors de les mines, van ser traslladats al camp de detenció de Omarska, situat en el complex miner. A Omarska es van cometre tortures i homicidis massius. Els treballadors acomiadats injustament de Ljubija no han estat readmesos en els seus llocs de treball, ni se'ls han ofert altres formes de reparació. El 2004, l'empresa internacional LNM Holdings (ara part de Mittal Steel) va signar un acord d'empresa conjunta per establir una nova companyia, New Ljubija Mines, el 51% de la qual és propietat de l'inversor estranger. Informació complementària L'Acord Marc General de Pau a Bòsnia i Hercegovina (Acord de Dayton) va establir dues entitats semiautònomes al el país, la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska. Després de finalitzar la guerra, la comunitat internacional ha seguit exercint una influència significativa en el procés polític de Bòsnia i Hercegovina, com a part de l'aplicació civil de l'Acord de Dayton, encapçalada per un alt representant amb àmplies facultats. (26/01/2006)