En poc temps, els conflictes armats i les situacions de violència armada han crescut en nombre i intensitat alhora que s’han fet més complexos.
Alguns centres especialitzats de referència com el Peace Research Institute Oslo (PRIO) observen que el nombre de conflictes és el més elevat de les últimes vuit dècades i que, a escala global, el 2024 va ser el quart any més violent des del final de la Guerra Freda.
Estadístiques a part, esgarrifa l’impacte devastador que aquestes violències tenen sobre la vida de milions de persones per tot el món, i especialment a països africans, com el Sudan, la República Centreafricana o la República Democràtica del Congo. Amnistia Internacional ha documentat i denunciat en múltiples ocasions crims de guerra i altres violacions greus del dret internacional humanitari perpetrats contra la població civil. Atacs directes contra persones i infraestructures civils han causat nivells ingents de mort, destrucció, fam i desplaçament forçat. Els crims perpetrats contra la població palestina de Gaza i els atacs constants de Rússia contra pobles i ciutats d’Ucraïna en són il·lustracions retransmeses en directe. Les dimensions de gènere que comporten totes aquestes situacions de violència queden massa sovint invisibilitzades malgrat la seva extrema gravetat.
A la comunitat internacional, i en particular al Consell de Seguretat de l’ONU, li està costant posar fre o mitigar aquestes atrocitats. Ni es pressiona a les parts perquè respectin el dret internacional, ni es mobilitza l’ajut humanitari que requereix la magnitud de les necessitats. Se segueix venent armament a governs i grups responsables de greus violacions dels drets humans, s’abusa del dret de veto, es dona fins i tot suport a governs responsables de crims de guerra i genocidi, es tanca la porta a qui fuig d’aquests inferns i s’ataca a les institucions multilaterals que podrien apaivagar una mica tant sofriment.
En aquest context, qualsevol esforç per aturar les espirals de violència és clau per salvar vides, garantir la dignitat humana i protegir els drets de les persones. A priori, hauríem de celebrar i aplaudir totes les negociacions auspiciades, tots els alto el foc aconseguits, encara que siguin temporals, i tots els acords de pau signats. Anuncis de possibles avenços cap a la pau donen una necessària i legítima esperança, especialment entre la població més afectada per atacs i bombardejos. Així i tot, exemples recents ens mostren que cal posar-hi certa cautela i fer-ne un seguiment crític i minuciós. La història està plagada de suposats acords de pau que no han estat capaços de sostenir-se en el temps ni evitar nous cicles de violència. «Acords de pau» que s’han dissenyat i concertat des d’unes elits que han prioritzat factors econòmics i geopolítics i han ignorat tant les arrels més profundes de la crisi com les necessitats i demandes de la població afectada, en tota la seva diversitat.
Gaza: el genocidi segueix en curs, tot i l'alto el foc
El 29 de setembre, Donald Trump va presentar el que ell mateix va qualificar de «Pla de Pau per a Gaza» i que poc després el Consell de Seguretat de l’ONU va avalar amb els aplaudiments d’una aclaparadora majoria de la comunitat internacional. Segons aquest pla, el 8 d’octubre Israel i Hamàs van acordar un alto el foc. Tot i celebrar la fi o, com a mínim, la treva al patiment humà que suposaria l’acord, Amnistia Internacional va advertir que el pla era del tot insuficient. L’organització va recordar que «qualsevol acord d'alto el foc durador ha de fonamentar-se en el respecte als drets humans i al dret internacional, i ha d’incloure la fi immediata del genocidi contra el poble palestí a Gaza, així com passes concretes per posar fi a l’ocupació il·legal de tot el Territori Palestí Ocupat i desmantellar el sistema d’apartheid.» Ja han passat dos mesos i tot indica que malgrat el famós «Pla de Pau» el genocidi d’Israel contra la població palestina de Gaza segueix en curs. De fet, fa pocs dies, en un nou comunicat Amnistia Internacional va denunciar que «les condicions establertes durant l’actual alto el foc consoliden encara més el sistema d’apartheid d’Israel i la seva ocupació il·legal, i agreugen la injustícia».
En relació amb la guerra de Rússia contra Ucraïna, l’administració nord-americana també es vanagloriar d’estar facilitant propostes per posar fi als quasi quatre anys de conflicte. Segons es va poder saber, una de les més recents inclouria una amnistia per a tots els participants en la guerra. En aquest sentit, Agnès Calamard, secretaria general d’Amnistia Internacional va ser molt clara: «Qualsevol perspectiva versemblant que acabi la guerra d'agressió de Rússia és una bona notícia. No obstant això, el cessament permanent dels combats no ha d'aconseguir-se a qualsevol preu, especialment si el cost que les armes callin és l'amnistia i la impunitat dels qui han perpetrat l'agressió i altres crims de dret internacional, o fer concessions respecte als principis fonamentals de l'ordre basat en normes».
Amnistia Internacional també es va pronunciar fa pocs dies amb relació als moviments dels Estats Units i Qatar per posar fi als enfrontaments armats a la República Democràtica del Congo. Les converses dels últims mesos i els acords als quals grandiloqüentment es diu estar arribant no tenen cap impacte tangible en les vides de la població, víctima de la violència perpetrada per combatents de Wazalendo i de l’M23. En aquest cas també, Amnistia Internacional ha assenyalat la necessitat d'incorporar els drets humans en les negociacions. Mentre els esforços diplomàtics no se centrin a posar fi a les greus violacions de drets humans per part de grups armats enfrontats i no s’imposin conseqüències penals per als dirigents responsables, la població congolesa no podrà viure en pau.
Silenciar les armes, necessari però insuficient
Avui dia, en l’àmbit dels estudis i de la construcció de pau hi ha pràcticament unanimitat al voltant de la idea que la pau no és l’absència de guerra o de violències directes. Silenciar les armes i restringir l’actuació dels grups armats és important i necessari, però no és suficient. Avançar cap a la pau requereix altres mesures, totes elles íntimament vinculades a la garantia dels drets humans. Tal com estableix la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, “el reconeixement de la dignitat inherent i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana és el fonament de la llibertat, la justícia i la pau en el món”. De la mateixa manera que els drets humans estan en perill allà on no hi ha pau, no hi pot haver pau sense un ple reconeixement dels drets humans.
I què significa això? Doncs, per exemple, que un pla de pau no ho serà si no inclou mesures per atendre les desigualtats, discriminacions i exclusions subjacents a moltes situacions de crisi armada. Tampoc no hi podrà haver pau allà on no hi hagi un profund i autèntic procés de veritat, justícia i reparació. Un país marcat per la violència no podrà girar full i reconstruir-se sobre relacions pacífiques mentre no hi hagi un reconeixement de les atrocitats infligides, mentre es negui a la població el dret a saber què va passar i mentre no s’ofereixi a les víctimes la possibilitat d’obtenir reparació pels danys soferts. A un any de la caiguda del règim d’al-Assad, és precisament el que reclamen supervivents, familiars de víctimes i organitzacions locals de Síria.
La rendició de comptes i les mesures contra la impunitat són dos altres elements clau per a la sostenibilitat d’un procés de pau. Portar davant de la justícia a responsables de greus violacions dels drets humans i de crims internacionals no és un antídot infal·lible contra la regeneració de violències, però sí que, ara per ara, és una acció immensament restauradora per a les víctimes i una de les millors garanties per prevenir la perpetració de nous crims. La impunitat és una invitació a la repetició de noves atrocitats. És inacceptable que totes aquestes promeses de pau que es promouen a so de bombo i platerets no ho integrin com un pilar bàsic i irrenunciable.