Cada any, milions de tones de plàstics acaben als oceans, als rius, al terra que trepitgem i, fins i tot, a l’aire que respirem.
El plàstic, persistent i difícil de degradar, s’ha infiltrat en la cadena alimentària i no només ha colonitzat des dels cims més alts fins a les profunditats marines sinó que també, en forma de microplàstics, el nostre propi cos. És una derivada més dels elements contaminants que contribueixen i acceleren els efectes de la crisi climàtica i el seu impacte negatiu en drets humans.
Ara bé, tot i la urgència de la situació, la lluita contra la crisi climàtica, com veiem, sovint naufraga en la inacció política i els interessos econòmics. La COP29 celebrada el novembre de 2024 a Azerbaidjan n’és un exemple clar: un fracàs marcat per la presència rècord de lobbies de combustibles fòssils que van obstaculitzar qualsevol avenç real cap a una reducció progressiva, justa i planificada de les fonts d’energia contaminants. I, mentrestant, els països amb més recursos pressionaven els estats de rendes baixes per acceptar acords de finançament climàtic del tot insuficients. Aquesta dinàmica d’abús i bloqueig, sumada a decisions com la retirada dels Estats Units d’Amèrica de l’Acord de París—acompanyada del famós lema irresponsable del seu president “perforarem i perforarem”— només ha fet que reforçar la paràlisi global davant l’emergència climàtica.
Tanmateix, hi ha senyals que apunten en una altra direcció. Sembla que davant aquesta realitat, la comunitat internacional tindrà aviat l’oportunitat –i la responsabilitat– d’adoptar un tractat global jurídicament vinculant que reguli la producció, l’ús i la gestió dels plàstics d’una manera integral. El passat 10 de juny, i lluny dels focus mediàtics, més de 40 ministres de tot el món es van reunir discretament en un pavelló a tocar del port de Niça, a França, per abordar la configuració d’aquest text, després de més de dos anys de treballs. Organitzada sota el paraigua de les Nacions Unides, la trobada es va realitzar amb l’esperança generalitzada de poder concloure el tractat aquest agost, concretament en l’última sessió de negociació prevista del 5 al 14 d'agost a Ginebra (Suïssa).
Segons les línies conegudes fins ara, el conveni buscarà restringir —o, fins i tot, prohibir— la producció de plàstics d’un sol ús, alhora que reforçarà els sistemes circulars a escala global: promoure materials reciclables i reutilitzables, estandarditzar el disseny de productes per facilitar-ne el reciclatge i implementar sistemes de «Responsabilitat Estesa del Productor». Aquests sistemes obliguen fabricants, distribuïdors i importadors a assumir responsabilitats al llarg de tot el cicle de vida dels seus productes, inclosa la fase post-consum, és a dir, recollida, tractament i eliminació dels residus generats. A més, es preveu que s’hi incloguin mecanismes de cooperació internacional i suport tècnic i financer per garantir que tots els països, especialment els més vulnerables, puguin adaptar-se a aquest canvi estructural.
El plàstic, responsable del 5% de les emissions de gasos
La lluita contra la contaminació per plàstics i la crisi climàtica són dues cares d’un mateix problema. El 2024 ha marcat un rècord trist: és l’any més càlid registrat i el primer que supera de manera sostinguda el llindar d’1,5 °C d’escalfament respecte dels nivells preindustrials. En aquest escenari, el plàstic hi juga un paper molt més gran del que sovint s’admet. La seva cadena de valor —des de l’extracció de combustibles fòssils fins a la incineració o la degradació dels productes— ja genera aproximadament el 5 % de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, més que tota l’aviació comercial o que el transport marítim. Però això és només la punta de l’iceberg: els estudis apunten que, si no es frena la tendència actual, la indústria del plàstic podria representar fins a una tercera part del carboni mundial el 2040, ja que la producció es preveu que creixi prop d’un 70 % en només els pròxims quinze anys. Així mateix, els micro-plàstics presents en oceans i sòls redueixen la pròpia capacitat de la natura d’absorció de carboni i fins i tot alliberen metà quan s’exposen a la llum solar, amplificant encara més l’escalfament global.
D’altra banda, la contaminació per plàstics, igual que el canvi climàtic en general, no és només una crisi ambiental; és també un problema social. Els Estats amb menys recursos, sovint els menys responsables de la producció i consum massiu de plàstics, són paradoxalment els qui pateixen amb més intensitat les conseqüències d’aquesta degradació. Alguns dels territoris més afectats són els petits països insulars en desenvolupament, que veuen les seves costes inundades de residus plàstics que no han generat i que, tanmateix, han de gestionar amb els seus propis recursos limitats. És una injustícia sistèmica: no han causat el problema, però n’assumeixen el cost ambiental, econòmic i social.
Aquest enfocament de justícia ambiental o climàticas'ha reconegut des de fa dècades i queda recollit en la majoria de tractats internacionals en matèria de medi ambient a través del principi de responsabilitats comunes però diferenciades. Aquest estableix que, tot i que tots els Estats comparteixen la responsabilitat de protegir el planeta, no tots han contribuït de la mateixa manera a la crisi climàtica ni tenen la mateixa capacitat per fer-hi front. Ara bé, no n’hi ha prou amb invocar aquest principi com una declaració d’intencions: cal que el futur tractat internacional contra la contaminació per plàstics incorpori mesures concretes que li donin contingut real.
Països més afectats han de tenir veu i vot en presa de decisions
Aquesta responsabilitat s’ha de concretar en mesures diferenciades que reflecteixin tant el grau de contribució de cada país al problema com la seva capacitat d’actuar. Això implica, per exemple, garantir la transferència efectiva de tecnologia, ampliar l’accés a infraestructures de gestió de residus i impulsar programes de formació tècnica. Igualment imprescindible és que els països més afectats —tot i ser els menys responsables— tinguin veu i vot real vinculant en la presa de decisions. No es tracta només de repartir esforços, sinó de corregir desigualtats estructurals. Per això, el tractat ha d’incloure també mecanismes permanents de seguiment i suport que, més enllà d’imposar obligacions, acompanyin els Estats en la seva implementació.
Aquest enfocament no és una qüestió de caritat, sinó de justícia i responsabilitat històrica. Els països que durant dècades han impulsat i sostingut un model econòmic basat en la producció i el consum massiu de plàstic no poden mirar cap a una altra banda. Són responsables del dany causat i tenen el deure d’actuar en conseqüència. Sense un compromís clar i decidit d’aquests Estats —no només amb paraules, sinó amb accions concretes— i sense mecanismes reals de suport tècnic, financer i institucional als països més vulnerables, cap tractat serà capaç de transformar de manera efectiva la realitat actual. La cooperació internacional no és una opció altruista: és una obligació ètica i una condició necessària per avançar cap a una solució estructural, duradora i veritablement global.
En aquest sentit, la interdependència entre desenvolupament sostenible i clima no és cap constructe teòric, sinó una realitat palpable que ja afecta vides i territoris. Cada onada de calor, cada tempesta tropical i cada collita perduda acceleren la inseguretat alimentària, multipliquen els desplaçaments forçats, fan retrocedir dècades d’avenços en salut i prosperitat i tenen un impacte molt clar en vulneracions de drets humans. Mentrestant, el model econòmic basat en el consum ràpid i massiu continua dominant les economies més globalitzades i alimentant aquesta espiral. Persistir en aquesta via no és només incoherent amb els objectius climàtics; és també una contrarietat per a la innovació, la justícia global i el gaudi dels drets humans. Abordar la crisi climàtica sense atacar de soca‑rel la cultura del plàstic és com voler apagar un incendi mentre continuem llençant benzina al foc.
El pròxim mes d'agost, en la darrera sessió de negociacions del tractat internacional sobre la contaminació per plàstics, els líders mundials tenen l’oportunitat d’obrir una escletxa d’esperança. Que aquesta escletxa s’eixampli dependrà de la seva disposició a mirar més enllà del seu propi melic.
