Aquesta setmana ha començat amb una notícia difícil de digerir: una nova matança indiscriminada a Gaza, en una escola que servia de refugi per a població civil desplaçada, de la qual ens han arribat imatges i el testimoni esfereïdor d’una nena deambulant enmig d’un infern que segurament no l’abandonarà mai més, perquè hi ha perdut la família.
La imatge de la Ward Jalal al-Shiek Jalil, de només sis anys, caminant entre flames després de perdre els sis germans i la mare, il·lustra l’enèsima notícia de matances del tot injustificades, que, no pel fet d’afegir-se a una llista que ja és molt —massa— llarga, resulten menys punyents ni doloroses. És, de fet, una llista que no deixa d’engruixir-se cada minut, cada dia que passa. Dilluns mateix The New York Times es feia ressò d’un atac en un barri del sud de la ciutat de Khan Yunis, al sud de Gaza, en què van morir set infants (entre els quals un nadó) i dos més van quedar desapareguts: eren nou dels deu fills d’Alaa al-Najjar, una metgessa pediatra de l'Hospital Nasser, de Khan Yunis. Aquell matí s’havia acomiadat, com cada dia, de tota la seva família, i al cap de poca estona ja només en quedaven vius el marit (amb ferides greus) i el seu fill d’onze anys. Sembla ser que no van fer cas de les ordres d’evacuació que Israel havia imposat a la zona.
És una conseqüència directa i terrible d’entre les moltes conseqüències terribles dels plans d’Israel, revelats fa pocs dies, “d'ampliar les operacions militars, inclosos els plans d'annexionar-se territori i desplaçar forçosament a la població palestina del territori ocupat i assetjat de la Franja de Gaza”. Plans que, per a Amnistia Internacional, “constituirien una greu violació del dret internacional”. Segons afirma Erika Guevara Rosas, directora general d'Investigació, Incidència, Política i Campanyes d'Amnistia Internacional: “Després de dos mesos de setge total a Gaza, les intencions declarades d'Israel d'ampliar la seva ofensiva militar, ja de per si devastadora, reforcen encara més l'ocupació il·legal israeliana de la Franja de Gaza, i el desplaçament forçat de palestins i palestines podria suposar un cop definitiu que provoqui la destrucció de la població palestina a Gaza, una població que fa mesos que lluita per sobreviure en el genocidi que està perpetrant Israel.”
Tot plegat resulta molt difícil de digerir, i encara més quan les víctimes són els més febles, els infants —ja n’han mort tants!— i els malalts, perquè els atacs als diversos hospitals de Gaza no són una anècdota. Ja en parlava l’escriptor palestí Atef Abu Saif al seu llibre Vull estar despert quan em mori. Diari d’un genocidi. Aquest diari de guerra, publicat el juliol de 2024 gràcies a la iniciativa de diverses editorials de països diferents, el va decidir escriure quan es va veure atrapat a Gaza després dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre, i així es va convertir en testimoni directe dels atacs israelians i del terror amb el qual cada dia conviu la gent de Gaza des d’aleshores. Per exemple:
“Ha estat una nit fosca i terrible. Més de 500 persones van morir ahir a l'Hospital Baptista: 500. Podrien haver mort en un altre lloc. Però van buscar una vida i un futur en la santedat d'aquest hospital pensant, equivocadament, que els israelians sabien que els hospitals estan protegits pel dret internacional. No importa, van ser assassinats, van ser exterminats.” (Dia 12. 18 d’octubre).
Quan la mort t'abraça
“Era gairebé la posta de sol quan vaig veure la mort de prop. Va venir a abraçar-me. Estava parlant amb el meu amic, Mohammed Hokaiad, que s’allotja a l’Hospital Al-Shifa per tenir cura de la seva dona ferida. L’havia trobat prop de la porta principal de l’hospital després d’haver visitat en Wissam. Durant deu minuts vam parlar, intercanviant oracions i promeses de futures trobades, quan un míssil va fer diana: la porta de l’hospital. Era a uns set o vuit metres d’on em trobava.” (Dia 29. 4 de novembre)
Notícies esfereïdores com aquestes, que de moment encara omplen pàgines de diaris i minuts d’informatius, són només un exemple del goteig constant de matances i violacions del dret internacional que cada setmana ens arriben des de Gaza, on fins ara han mort, com a mínim, unes 55.000 persones. I m’atreviria a dir que ni tan sols l’orgull de formar part d’una organització que ha reconegut com a genocidi les accions d’Israel sobre Gaza no serveix de consol quan, per un moment, ens imaginem l’horror sota el qual viuen els seus habitants cada dia.
M’ha semblat important, tanmateix, referir-me a casos concrets, amb nom i cognoms, perquè al capdavall aquest és també un dels trets definitoris d’Amnistia Internacional: lluitar per defensar casos individuals, persones amb nom i cognoms que arrosseguen una història de vida tan vàlida com la de qualsevol de nosaltres. Perquè, com diu el mateix Atef Abu Saif, “no som números”, la gent de Gaza no són números. I, si encara no ho heu fet, llegiu, sisplau, el seu diari de guerra: el que hi descriu va passar fa un any i mig però continua sent més vigent que mai, perquè el genocidi continua.
