Fa un parell de setmanes, en una xerrada de l’Àrea d’Activisme d’AIC, preguntàvem a un centenar d’alumnes de Formació Professional de Barcelona: «Si volguéssiu canviar el món, com ho faríeu?». 

Pressuposar que tothom el vol transformar (i en quina direcció, és clar...) seria agosarat, com també ho és pretendre sensibilitzar en clau de drets humans des d’un format únicament magistral i unidireccional, en què l’alumnat —la joventut— siguin mers receptors.

Si de debò ens preocupa la desmobilització entre les persones joves, enterrem els PowerPoints avorrits, fem de l’intercanvi d’informació i idees «una espècie d’èxtasis», emocionem-nos pel camí i emocionem a l’altre, interpel·lem-lo mirant d’entendre les seves preocupacions, interessos, codis i referents. Deixem d’imposar-los un relat que ja no és el seu i que només farà eixamplar distàncies. Si de debò ens preocupa que un 16,4% dels homes d’entre 18 i 24 anys prefereixin les dictadures per sobre dels sistemes democràtics, fem-los preguntes, no defugim debats complexos. 

I doncs: tu què voldries canviar del món?

En aquesta mena de xerrades mirem de captar l’atenció del públic portant-lo a un terreny que connecti amb la seva vivència. És a través de les seves inquietuds quotidianes (la Renfe va tard; m’estic engreixant; la policia em para pel meu color de pell; vull fer «peli i manta» en un entorn tranquil i lliure de violències) que podem arribar a connectar i entendre’ns amb més facilitat. És a través de dinàmiques d’aquest tipus que podem arribar a traslladar la nostra proposta i explicar que no hi ha receptes màgiques que garanteixin els drets humans de tothom (també els seus), que picar pedra de forma col·lectiva no és perdre el temps, té un sentit, i que mentrestant és possible fer plans amb les amigues, anar al gimnàs, a la platja o allà on es vulgui. Una cosa no ha d’anar en detriment de l’altra.

Els grups d’activistes d’AIC són part del teixit que pica pedra i es mobilitza al territori. Aquests dies, especialment per l’habitatge digne: dissabte passat a Terrassa i aquest 5A a Barcelona. A la co-capital del Vallès Occidental, vam portar les nostres reivindicacions al carrer juntament amb més d’un miler de persones. En dies previs, el vídeo de la convocatòria de premsa havia aconseguit entorn a 500 likes i l’aparent efecte multiplicador de les xarxes socials podria haver fet pensar que la manifestació aglutinaria més de 1.000 persones, molt més d’un 0,5% de la població terrassenca, sobretot tenint en compte que, segons el CIS, l’habitatge és la principal preocupació a l’Estat espanyol. 

Els 500 likes i altres receptes

Però com dèiem, no hi ha receptes màgiques. 500 likes no només no canvien el món, sinó que no canvien ni Terrassa (o poden contribuir a canviar-la, però no d’un dia per l’altre en tot cas). La drecera cap al canvi en realitat no és una drecera, és un procés ampli i plural, que hem d’aprendre a explicar de forma engrescadora i esperançadora, que ens ha d’unir al voltant de taules amb truites (com les que tanquen aquest article) i també d’altres formes de gaudir, acostar-nos, avançar i créixer plegats. 

El món pot canviar, però no ho farà sol. La teva implicació és cabdal, fes-te activista d’Amnistia Internacional!