Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món

Simone Dalmasso

Blog

Bernardo Caal (Guatemala): "El riu segueix allà. Encara està pres, però sé que l'alliberarem"

Dani Vilaró (Comunicació),

Bernardo Caal Xo té 51 anys i és mestre i defensor de drets humans de Guatemala. Va estar empresonat quatre anys, entre 2018 i 2022, per la seva activitat en defensa del riu Cahabón, que la seva comunitat indígena considera sagrat. Caal va visitar Barcelona el novembre passat.

Amb ell vam parlar del seu pas per la presó, de la defensa dels drets humans en un país, Guatemala, molt afectat per la impunitat i la corrupció, i del que va suposar per ell el suport que va rebre de moltes organitzacions internacionals, entre les quals Amnistia Internacional.

Qui és Bernardo Caal i com et converteixes en defensor de drets humans?

Jo pertanyo al poble q’eqchi’. Quan era petit els meus pares, que no sabien llegir ni escriure, m'envien a estudiar a quaranta quilòmetres de casa. Allà aprenc el castellà i després em faig mestre. Quan comença el problema amb els projectes de les companyies hidroelèctriques al riu Cahabón, la comunitat em demana que sigui el portaveu de les mobilitzacions. Em demanen que digui en castellà el que volem dir, el que sentim com a poble. I jo assumeixo la missió i em converteixo en la seva veu. En aquest cas, ser mestre, parlar castellà, em va portar conseqüències.

Què hi passa al riu Cahabón?

Vosaltres enteneu el riu com un recurs natural; per nosaltres és un riu sagrat, un bé comú, de tots, i això és molt important. El llibre sagrat dels maies, el Popol-Vuh, transmès de generació en generació oralment (a mi me l'explicava la meva àvia), esmenta el riu com l'escenari de dos personatges d'aquest llibre. El 2015 engega la construcció de dos complexos hidroelèctrics, OXEC i RENACE, aquest últim construït pel grup espanyol ACS. El complex afecta més 70.000 indígenes al llarg de tot el riu Cahabón però ningú no ens pregunta res, no ens consulten. I es desvien les aigües i es canalitzen 50 dels 195 quilòmetres del riu per acontentar aquestes empreses sense tenir-nos en compte, com si allà no hi visquéssim. Per on passava el nostre riu, ja no hi passa perquè se l'emporten canalitzat.

És llavors quan us mobilitzeu.

Sí. Comencem una oposició pacífica per aturar la construcció dels projectes hidroelèctrics, dels quals denunciàvem un seguit d'irregularitats i, sobretot, l'incompliment d'una consulta prèvia als pobles indígenes que habitem la zona. L'any 2017 engeguem un seguit de recursos legals i s'obre una investigació contra el projecte OXEC. Els tribunals reconeixen la vulneració del dret a la consulta lliure, prèvia i informada dels pobles indígenes, reconegut pel Dret Internacional en el Conveni 169 de l'OIT. Com a represàlia a aquestes accions, soc objecte d'una campanya de desprestigi i d'estigmatització a la premsa, la televisió i xarxes socials. Se m'acusa falsament en una investigació penal de suposats actes de violència. El novembre de 2018 em condemnen a set anys de presó, dels quals en compleixo quatre. 

I com és aquest pas per la presó, sabent que ets innocent?

Jo ho qualifico de tortura carcerària. Entro a la presó sent innocent, víctima de la criminalització del meu activisme per la terra i per la defensa del medi natural, per ser defensor de drets humans. Què buscaven amb el meu empresonament? Minar la meva credibilitat. Es van inventar delictes. I d'un dia per l'altre em trobo tancat enmig de criminals, assassins, gent condemnada a 100, 200 anys... La tortura comença quan les meves dues filles, per exemple, em veuen a la televisió convertit en un delinqüent. Passes una mala estona. A la presó no hi ha cap tipus de control: obren la porta i apa, cap dins. Allà hi manen els mateixos presos, no hi ha autoritat. És dur: dormíem amuntegats, en condicions inhumanes, cruels. Quan s'empresona un defensor de drets humans busquen que t'enfonsis, que el teu activisme es debiliti o que directament s'acabi, que hi posis fi.

Però amb tu no ho aconsegueixen...

No (riu). Jo sabia que no era cap delinqüent, que era defensor dels drets humans, i allà dins sempre ho vaig mantenir. Els atacs contra activistes busquen imposar unes polítiques i un sistema que empobreix famílies i comunitats. Un sistema que no vol comunitats educades, alfabetitzades, que les vol silenciar. Quan se m'empresona, si jo callo, si se'm silencia, llavors més de 200 comunitats indígenes es queden sense veu. Era una gran responsabilitat, i la vaig assumir. El meu paper era el de no quedar-me callat. Si jo em feia enrere fallaria a la meva comunitat. Vaig pensar que la presó, tot i ser un lloc terrible, no m'espantaria. Que tiraria endavant. Qui s'animaria a parlar o a prendre el meu relleu, si jo callava? Com a poble no ens podíem permetre tornar enrere uns anys. I no ho vaig fer. Em vaig mantenir ferm. Vaig aguantar els quatre anys.

I ara quina és la situació dels projectes hidroelèctrics al riu? S'ha aconseguit aturar-los?

Parcialment. De nou llicències sobre el riu, quatre es van fer i la resta estan aturades. Són processos llargs, fins i tot amb implicacions internacionals perquè hi estan afectades empreses transnacionals. Nosaltres volem que ens tornin el riu, que torni a fluir lliure. I tenim esperança que podrem guanyar la batalla. Les empreses només estan preocupades d'on ubicaran la casa de màquines. Però per nosaltres el riu és la nostra cultura, el coneixement, la vida... El riu segueix allà, està pres, però parlem i ens mobilitzen en nom seu, i sé que l'alliberarem.

Bernardo, què va suposar per tu rebre el suport d'Amnistia Internacional i altres organitzacions? Vam arribar a recollir fins a mig milió de cartes pel teu cas...

Va ser molt important. Va ajudar a revertir la imatge negativa i criminalitzadora que tenia a Guatemala. Vaig començar a rebre visites a la presó, de diputats del meu país, del Parlament Europeu, d'altres personalitats. Això va fer veure a les autoritats guatemalenques que el meu cas era conegut fora del país. Jo sempre vaig entendre que qui estava empresonat no era Bernardo Caal, sinó tot el poble q’eqchi’, i que aquest suport era bo per la causa. Es recollien i s'entregaven signatures pel cas a les ambaixades, als ministeris. Jo també escrivia cartes, es difonien per xarxes socials... Dins de la presó també em va ajudar que tanta gent de fora de Guatemala seguís el meu cas. Penso que fins i tot va servir perquè no em matessin allà dins. Va suposar com una mena de blindatge, una protecció.