El juny del 2026 la nova política migratòria de la UE entra en vigor.
D’una banda, el Pacte Europeu de Migracions i Asil (PEMA) va ser aprovat pel Parlament Europeu fa dos anys i ara ha de ser implementat pels Estats membres. Aquest Pacte representa una regressió en la protecció dels drets de les persones migrants i en el respecte del dret internacional dels drets humans. D’altra banda, el Reglament de Retorn, eufemisme d’expulsió, introdueix el concepte del «tercer país segur» i donarà cobertura legal a vulneracions dels drets humans de les persones migrants i sol·licitants d’asil. Ambdues polítiques representen un enduriment de la política migratòria europea que té com a objectiu fer més difícil l’accés a les fronteres europees, demanar asil i aconseguir la protecció internacional.
El PEMA va néixer de la voluntat de reformar la política migratòria europea i de la necessitat d’arribar a un acord abans de les darreres eleccions europees de 2024. El preu de l’acord va ser que les posicions menys garantistes en matèria de drets es van imposar, en part per intentar contrarestar l’auge de partits d’extrema dreta i del seu discurs antiimmigració. Les principals conseqüències del Pacte seran: l’externalització de les fronteres, un fenomen que no és nou, ja que països com Espanya i Itàlia n’han estat pioners durant anys, però que ara s’intensificarà i consolidarà; un major control de la frontera, amb procediments exprés de revisió de les peticions d’asil que facilitaran les devolucions; i l’establiment d’un mecanisme de solidaritat entre els països membres de la UE, que, malgrat la seva falta de concreció, no apunta que suposi un repartiment de persones acollides sinó, més aviat, compensacions econòmiques als països receptors.
Des de l’aprovació del PEMA, la composició de les institucions de la UE ha canviat. Les majories conservadores i d’extrema dreta veuen el Pacte massa tebi i, per aquesta raó, els Estats han promogut una arquitectura legal complementària, com el Reglament de Retorn, que endureix encara més la política migratòria, ja que donarà cobertura legal a vulneracions de drets humans. Tant és així que més de 16 relators de les Nacions Unides i més de 250 organitzacions de la societat civil s’han posicionat en contra de la seva aprovació.
Centres de retorn a terccers països
Entre altres coses, el Reglament promourà la creació de centres de retorn a tercers països segurs, la qual cosa representa una externalització del dret d’asil a països com Egipte, Ruanda i Tunísia. A la pràctica, vol dir que un país de la UE podrà examinar de forma exprés una sol·licitud d’asil i deportar la persona sol·licitant a un altre país, en cas que aquest estigui disposat a acollir-la. Això vol dir que una persona homosexual del Senegal que fuig de la persecució de les autoritats del seu país i que demana asil a un país europeu, podria ser deportada a un centre de detenció d’un altre país com Ruanda pel qual no ha transitat i no té cap vinculació. També permetrà que una persona dissident iraniana que demani protecció internacional pogui ser expulsada a un país com Tunísia o Egipte.
Per tant, el Reglament de Retorn externalitza les fronteres de la UE i exporta el racisme i la violència més enllà del seu territori, ja que aquests centres poden convertir-se en espais opacs on es cometin vulneracions de drets humans sense una supervisió efectiva per part de la Unió Europea. L’experiència dels centres de detenció de persones migrants a Líbia i Tunísia confirma aquests riscos.
El Reglament també permetrà ampliar les mesures coercitives dins de les nostres fronteres. S’allargarà el temps de detenció administrativa de les persones amb una ordre d’expulsió, inclosos els menors migrants, que podran ser privats de llibertat fins a gairebé tres anys. A les persones que tinguin una ordre d’expulsió se’ls exigirà una cooperació que pot vulnerar els seus drets a una defensa judicial amb garanties, o el seu dret a la vida privada i familiar. A través del Reglament es donarà cobertura legal a batudes i controls migratoris invasius com l’entrada sense autorització judicial a domicilis, centres de treball o organitzacions de la societat civil per a la cerca i captura de persones en situació administrativa irregular. Un escenari que, malauradament, recorda a les pràctiques de l’ICE (Servei d’Immigració i Control de Duanes) que hem vist als Estats Units.
Discursos discriminatoris
Aquest canvi de rumb de la UE, allunyant-se del respecte del dret internacional dels drets humans, no és només fruit de l’auge de la presència de l’extrema dreta en les institucions europees. Els grups liberals, socialdemòcrates i part de l’esquerra tampoc han sabut reaccionar adequadament i, en alguns casos, han assumit postulats propis dels discursos antiimmigració i discriminatoris. La companya d’Amnistia Internacional, Olivia Sundberg, que treballa en incidència davant la UE en matèria d’asil i refugi, ens va transmetre en la seva visita a Barcelona que cada cop és més difícil abordar aquests temes amb els i les membres del Parlament i amb els mitjans de comunicació.
Tampoc podem deixar d’assenyalar, i com a societat civil tenim el deure de fer-ho, que aquestes polítiques tenen les seves arrels en la història colonial europea i en el racisme. Les noves polítiques migratòries estan adreçades a frenar la migració de determinats països empobrits del Sud global. Les eines desplegades a les fronteres, com l’obtenció i l’intercanvi sense control de les dades biomètriques (reconeixement facial o empremtes dactilars) de les persones migrants, representen un menyspreu dels seus drets i reprodueixen biaixos etnoracials. Un racisme i una violència que no només s’institucionalitzaran a les nostres fronteres, sinó que s’exportaran a altres països on hi hagi acords de cooperació en matèria migratòria, amb mesures coercitives als centres de deportació o forçant el tancament de fronteres per impedir el trànsit de les persones que es dirigeixen cap a la UE.
La política migratòria de la UE no pot vulnerar el dret internacional dels drets humans. S’ha de garantir el compliment de les normes internacionals consolidades i acceptades pels Estats, com el principi de no-devolució, que prohibeix que una persona sigui deportada al seu país d’origen o a qualsevol altre on corri un risc per a la seva seguretat i integritat física. Les sol·licituds d’asil han de ser examinades cas per cas i de forma detallada, garantint la protecció de les persones. S’han d’establir vies legals i segures perquè les persones en risc puguin tramitar les peticions de protecció internacional. Cal exigir a la UE la deguda diligència perquè supervisi el compliment dels drets humans per part dels països amb qui es manté cooperació en matèria de migració i en cas de vulneració de drets humans establir salvaguardes de justícia, veritat i reparació de les víctimes. Els Estats han de tornar als consensos del dret internacional que han regit la protecció de drets de les persones en moviment.
El 20 de juny és el Dia Mundial de les Persones Refugiades. És una oportunitat per denunciar els discursos antiimmigració i discriminatoris que beuen d’un passat colonial i racista. Continuar exigint el respecte i la protecció dels drets fonamentals de les persones migrants i sol·licitants d’asil és essencial, perquè la defensa dels seus drets està íntimament vinculada a la defensa dels drets de totes les persones. Una societat que protegeix els drets de les minories és una societat que protegeix els drets del conjunt de la ciutadania.
