Alberto Amaro Jordán, periodista de 35 anys d’Atexcatzingo, estat de Tlaxcala (Mèxic), ha seguit exercint la professio del seu pare i avi. El 2018 va fundar el mitjà digital  La Prensa de Tlaxcala.

Poc després, el 2019, va començar a rebre amenaces per les seves investigacions sobre els vincles entre política, delinqüència i corrupció en l'àmbit local. Tlaxcala és l'estat més petit de Mèxic i un important nucli de tràfic de persones: hi actuen xarxes delictives de caràcter familiar que trafiquen amb nenes i dones joves a Mèxic i els Estats Units.

Amaro ha estat objecte d'atacs, amenaces, detencions per part d'agents de policia i intimidació de la delinqüència organitzada. L’han fotografiat, a ell i a la seva família, li han hackejat xarxes socials i han mirat de desprestigiar-lo. També ha estat atacat a casa seva, amb trets, i a la carretera.

Des de fa uns mesos (novembre 2024) viu a Astúries acollit per un grup local d’Amnistia Internacional, en el marc del Programa de Protecció Temporal de Defensors i Defensores de Drets Humans de l’organització. Fa pocs dies va visitar-nos per participar en actes a Barcelona i a Sabadell i vam trobar una estona per parlar amb ell.

Quina és la situació actual del periodisme a Mèxic? Les dades de periodistes perseguits, assetjats i fins i tot assassinats confirmen que en els darrers anys s’ha convertit en un dels països més perillosos del món per exercir la professió.

És així. És molt perillós, sobretot per al periodista crític. A Mèxic el periodisme està en risc, especialment el periodisme independent, i la situació afecta molt més els professionals de carrer, d’àmbit més local i regional, que no pas al periodisme que es fa a la capital, Ciutat de Mèxic.

I per què creus que passa, això? 

Perquè els periodistes locals som els qui en moltes ocasions generem la notícia baixant al carrer. Coneixem el dia a dia, el territori quotidià, i busquem la notícia als barris. Molts cops les agressions i atacs als professionals de província són minimitzades, i fins i tot amagades, des de les esferes estatals. 

Estem parlant de periodisme d’investigació, oi? Quan un periodista o un mitjà obre una investigació sobre temes locals en què pot haver-hi algun tipus de corrupció o implicació d'autoritats locals (polítics, policia) és quan comencen els problemes…

Just. Un periodista per exemple detecta i documenta que un funcionari o un policia manté lligams amb grups delictius o amb el narco, que rep diners de la corrupció o que protegeix delinqüents. Aquests són els periodistes que generem més por en polítics i policies corruptes, perquè no saben quina informació podem trobar i publicar. Molts dels mitjans de comunicació petits, locals com el meu, són digitals i de manera gairebé immediata podem editar i publicar la informació. Llavors és quan comença l’assetjament.

A partir d'aquesta situació d’atacs i amenaces que descrius, existeix un marc de protecció, el mecanisme de protecció estatal per a periodistes amenaçats, però no acaba de funcionar o no ofereix la protecció que caldria. Per què? 

El mecanisme de protecció va ser creat el 2012 i no és només per a periodistes, també per a defensors i defensores de drets humans. Neix aquell any perquè és quan es detecta un augment de les agressions, d’assassinats i desaparicions.

La mostra més evident que no funciona és que des de 2012 fins avui, a Mèxic han estat assassinats vuit periodistes que comptaven amb mesures de protecció per part del mecanisme. Amnistia Internacional Mèxic amb l’informe La verdad se protege (març 2024) parla específicament de les deficiències del mecanisme de protecció i posa l'exemple de tres periodistes que hi estan o van estar-hi incorporats. Dos d’aquests periodistes van ser assassinats i n’hi ha un que segueix viu: jo... 

Ara, com a periodista, com a defensor de drets humans, no només has d'estar-te protegint-te dels qui et volen fer mal, sinó que també has de lluitar perquè el mecanisme funcioni. Té moltes deficiències, com per exemple un botó del pànic sense la funcionalitat que s'espera i una atenció policial que sovint arriba tard. 

Molts cops l'assignació d'escortes no compleix amb els requisits que hauria de complir perquè es difon públicament informació de la persona a qui estan protegint. En el meu cas jo comptava amb escortes les 24 hores del dia i per un grup de WhatsApp s'informava en temps real de quina era la meva ubicació... ¿Com se sap si en aquests grups no hi ha gent infiltrada que en algun moment pot oferir informació sensible dels periodistes i dels defensors que tenim escorta?

I llavors, què es pot fer perquè el mecanisme sigui realment efectiu i no tingui aquestes mancances tan greus?

Cal que els funcionaris que hi són siguin gent més humana i empàtica. Que entenguin que malauradament som víctimes d'una violència i que no poden revictimitzar-nos. Quan sol·licites informació sovint ets revictimitzat. Et qüestionen, no et creuen, dubten del que dius, de les teves pors... És un risc això, perquè la situació pot quedar a la deriva i llavors tenir conseqüències fatals. 

Quan parlem d’atacs a periodistes a Mèxic la paraula clau és la impunitat? 

Sí, la impunitat a Mèxic, segons estadístiques d'organitzacions de drets humans i judicials, frega el 95%. Això és que gairebé la totalitat dels delictes denunciats per periodistes queden impunes, sense càstig, ni tan sols una investigació. De 100 denúncies, 95 no han tingut cap mena de resposta i agafen pols als arxius de la Fiscalia Especialitzada contra la Llibertat d'Expressió. I aquest caldo de cultiu, la impunitat, és el que afavoreix que més periodistes siguin assassinats, agredits, desapareguts...

És molt greu. Qui busca fer mal a un periodista, a un defensor de drets humans, sap que agredir, assassinar i fer desaparèixer persones surt gratis, no s’investiga. Llavors, la impunitat esperona els delinqüents i fa que el problema s’eternitzi... És una roda: més impunitat, més crims.

Una conseqüència d’això que expliques és l'autocensura del periodista? 

Totalment. Molts periodistes que fan investigació saben el que passa, aquests casos d’atacs, la impunitat, i potser abans de rebre amenaces o cap agressió abandonen la investigació. Tot sol començar de forma menys directa i violenta: la campanya de desprestigi, d’atacar el teu nom. Campanyes d'odi, d’assenyalament, i que poden ser l’inici de tot. Això ja és una violència contra el periodisme: et limita en la teva feina, t’afecta anímicament, en l’àmbit més personal, familiar... 

Quan arriben les agressions més directes la limitació ja és gairebé total, impedint que puguis continuar escrivint. Que hagis de marxar del teu lloc d'origen, o fets més irreversibles com l'assassinat i la desaparició, en són mostra. A Mèxic hi ha moltes zones de silenci, on els periodistes no publiquen, deixen d’investigar, abandonen la feina perquè la seva vida corre risc. 

Alberto, entres en contacte amb Amnistia Internacional quan ets agredit per la teva feina i ara vius fora de Mèxic, acollit per l’organització. ¿Què podem fer des d’Amnistia Internacional per donar suport al treball de periodistes com tu o altres persones que viuen a Mèxic en aquestes circumstàncies?

Els i les activistes d'Amnistia Internacional heu estat i sou llum per a molta gent que patim situacions de violència, que som víctimes d’atacs. Només tinc paraules d’agraïment per a l’organització. És gràcies a Amnistia Internacional que ara puc tenir un any de respir i de pau. M’identifico amb el vostre símbol de l’espelma. Al meu país jo buscava un món diferent i m’estava apagant, la flama s’apagava... Amb Amnistia aquesta espelma s’ha tornat a encendre i eviteu que l'agressor que busca atacar un defensor de drets humans, un periodista, se’n surti... Ells saben que vosaltres sou aquí perquè nosaltres estiguem bé. 

Sé que és difícil, amb una actualitat tan violenta, una autèntica crisi de drets humans global com la que estem patint: es normalitzen violacions de drets humans i això no ho podem permetre de cap de les maneres. És moment de no abaixar la guàrdia i continuar lluitant. Estic molt agraït perquè, malgrat tot, Amnistia és llum i esperança, i ens dona forces per seguir lluitant per un Mèxic i un món millors.