A Nicaragua, la desaparició forçada de persones se suma a un seguit de tàctiques de les autoritats per silenciar qualsevol crítica o veu opositora, ha afirmat Amnistia Internacional en un nou informe publicat avui. ¿Dónde están? Desaparición forzada como estrategia de represión en Nicaragua documenta els casos de 10 persones detingudes pel seu activisme o per exercir el dret a la llibertat d'expressió, que es troben sotmeses a desaparició forçada, encara que sota la tutela de les autoritats nicaragüenques.
"El govern de Daniel Ortega implementa una nova estratègia per intentar fer callar els qui alcen la veu. En desaparèixer opositors, activistes i periodistes, Ortega mostra la por que té a la crítica i a la denúncia", ha afirmat Erika Guevara-Rosas, directora per a les Amèriques d'Amnistia Internacional.
"Els 10 casos que hem documentat són una mostra d'un nou patró de detencions que van seguides de desaparicions forçades, i guarden enormes similituds amb els casos d'altres desenes de persones que podrien estar en la mateixa situació. Exigim al govern de Daniel Ortega que alliberi immediatament a totes les persones detingudes només per exercir els seus drets".
Des de l'inici de la crisi de drets humans a Nicaragua, a l'abril de 2018, no han cessat les informacions sobre actes de fustigació contra les persones identificades com a opositores al govern, defensores de drets humans, periodistes, víctimes de violacions dels drets humans i les seves famílies.
La nova fase de l'estratègia repressiva del govern del president Ortega, que es destaca per la detenció d'un nou grup de persones identificades com a opositores al govern, va tenir inici a partir del 28 de maig de 2021. Des d'aquesta data, fins al 2 d'agost, més de 30 persones van ser privades de la seva llibertat, que se sumen a les més de 100 persones que ja es trobaven a la presó només per exercir els seus drets humans.
Després d'analitzar els casos de 10 persones, Amnistia Internacional va concloure que les seves detencions, seguides de l'ocultació del seu parador, constitueix el crim de desaparició forçada, segons les obligacions internacionals que té l'Estat nicaragüenc en matèria de drets humans. Els casos documentats van ser els de Daysi Tamara Dávila, Miguel Mendoza, José Pallais, Suyen Barahona, Víctor Hugo Tinoco, Félix Maradiaga, Ana Margarita Vijil, Violeta Granera, Jorge Hugo Torres i Daura María Téllez.
Els 10 casos documentats no són aïllats i passen en un context de reiterades denúncies d'altres situacions que guarden importants similituds i, per tant, els casos analitzats serien només un grup reduït d'una llista més llarga de víctimes.
En tots els casos documentats, fins al 2 d'agost (data de tancament de la investigació), les autoritats no havien revelat de forma oficial la ubicació exacta de les persones detingudes, una exigència del dret internacional. En la majoria dels casos, l'única informació rebuda sobre la seva possible ubicació ha arribat per la insistència dels familiars, de manera verbal i per agents policials que es troben a la recepció de la Direcció d'Auxili Judicial Complex Policial Evaristo Vásquez (DAJ), coneguda com el "Nou Chipote". No obstant això, les simples afirmacions d'aquests agents policials, a càrrec de l'ingrés d'un centre de detenció, no són prova suficient, oficial i creïble sobre el parador i les condicions de les persones detingudes.
Tant el Ministeri Públic com la Policia Nacional han emès comunicats públics reconeixent les detencions. No obstant això, en cap d'aquests comunicats es fa esment del lloc de reclusió. A més, les famílies no han pogut visitar les persones detingudes, els seus equips legals no han tingut accés a entrevistar-los, i les autoritats judicials no han donat resposta a les crides per autoritzar l'ingrés de familiars i advocats.
La informació d'Amnistia Internacional revela que les famílies i els representants legals de les 10 persones detingudes van presentar més de 40 sol·licituds, peticions i recursos davant de diferents autoritats, i van sol·licitar accés als expedients, revisió mèdica per a les persones detingudes, entrevistes amb els seus advocats, visita familiar, llibertat immediata, entre altres. Lamentablement, aquests recursos han estat inefectius i en la majoria dels casos, desproveïts de resposta de les autoritats.
La desaparició forçada és un crim de dret internacional i una de les més greus violacions als drets humans a causa que implica la violació d'un conjunt de drets humans. Es defineix com una privació legal o il·legal de la llibertat d'una persona comesa per agents estatals, o per altres actors que compten amb l'aquiescència o tolerància de l'Estat, sense reconèixer posteriorment que la detenció va tenir lloc, o, si es reconeix, es nega informació sobre la sort o parador de la persona privada de llibertat.
"Aquesta setmana es compleixen 90 dies des que van iniciar les detencions més recents. No obstant això, les autoritats continuen negant-se a lliurar informació oficial sobre el parador i les condicions de detenció", ha afirmat Erika Guevara-Rosas. "Les famílies mereixen tenir la certesa de si els seus sers estimats es troben amb vida i el lloc on estan reclosos. L'angoixa que viuen és un càstig més de la política de repressió del govern de Daniel Ortega".