“La negativa de les autoritats iranianes a reconèixer, i molt menys a garantir, la rendició de comptes per les massacres penitenciàries de 1988 —el pitjor cas d'homicidis massius secrets comesos des de l'establiment de la República Islàmica de l'Iran— perpetua cicles de crims de dret internacional i encobriment ideats per a eliminar qualsevol forma d'oposició política”, ha declarat Amnistia Internacional quan la República Islàmica celebra el seu 44è aniversari.

En una extensa declaració pública, Involvement of Iran’s former diplomats in the cover-up of 1988 prison massacres, Amnistia Internacional recorda a les víctimes de les desaparicions forçades i execucions extrajudicials massives de la dècada de 1980, i detalla el paper fonamental exercit per les representacions diplomàtiques de la República Islàmica de l'Iran en negar les massacres, difondre informació errònia i oposar-se a una investigació internacional davant d'un nombre cada vegada més gran de proves creïbles.

Més de quatre dècades després, les autoritats iranianes emprenen estratègies similars per a encobrir i afeblir les respostes internacionals a crims de dret internacional i altres violacions greus dels drets humans mentre tracten d'esclafar les protestes que tenen lloc a tot el país desencadenades per la mort sota custòdia de Mahsa (Zhina) Amini el setembre de 2022 després d'haver sofert, segons informacions versemblants, tortura i altres maltractaments.

“Les autoritats de la República Islàmica de l'Iran mantenen des de fa dècades un control ferm del poder cometent horror rere horror amb absoluta impunitat. Continuen ocultant sistemàticament la localització de milers de dissidents polítics a qui van executar extrajudicialment en la dècada de 1980 i van llançar a fosses. Oculten o destrueixen fosses comunes, i assetgen i intimiden supervivents i les seves famílies, que busquen veritat, justícia i reparació”, ha afirmat Diana Eltahawy, directora regional adjunta d'Amnistia Internacional per al Pròxim Orient i Nord d'Àfrica.

“Aquests crims no són relíquies del passat. L'aniversari arriba enmig d'un terrible bany de sang entorn de les protestes més recents, així com d'execucions arbitràries i condemnes a mort dels qui es manifesten. Això posa de manifest la necessitat d'una acció global urgent de països de tot el món per a fer que els funcionaris iranians implicats en crims de dret internacional responguin davant la justícia en judicis justos.”

Amnistia Internacional porta temps demanant a la comunitat internacional que actuï per a posar fi a la impunitat pels crims de lesa humanitat comesos en el passat i que es continuen cometent derivats de les massacres penitenciàries de 1988. Durant el 2021, el Grup de Treball de l'ONU sobre Desaparicions Forçades o Involuntàries es va sumar a la crida en favor d'una investigació internacional.

Encobriment de les massacres penitenciàries de 1988

Entre 1988 i 1990, diplomàtics iranians a tot el món i funcionaris governamentals a l'Iran van fer comentaris similars, i a vegades idèntics, negant les denúncies d'execucions massives de 1988 com a “propaganda de grups d'oposició” i declarant que els homicidis s'havien produït en el context de la incursió armada de l'Organització Mujahidí del poble de l'Iran, grup de l'oposició radicat llavors a l'Iraq.

Amnistia Internacional ha reunit testimonis que apunten a la implicació en aquest encobriment de diversos ex-representants diplomàtics i funcionaris del govern a l'Iran, incloses les següents persones (entre parèntesis el càrrec que ocupaven): Mohammad Jafar Mahallati (representant permanent de l'Iran davant l'ONU a Nova York), Sirous Nasseri (representant permanent de l'Iran davant l'ONU a Ginebra), Mohammad Ali Mousavi (encarregat de negocis de l'Iran a Ottawa, el Canadà), Mohammad Mehdi Akhoundzadeh Basti (encarregat de negocis de l'Iran a Londres), Raeisinia (es desconeix el nom de pila) (primer secretari de l'Ambaixada de l'Iran a Tòquio, el Japó), Abdollah Nouri (ministre de l'Interior), Ali Akbar Velayati (ministre de Relacions Exteriors), Mohammad Hossein Lavasani i Manouchehr Mottaki (viceministres de Relacions Exteriors).

El representant permanent de l'Iran davant l'ONU a Nova York d’aquell moment, Mohammad Jafar Mahallati, va exercir un paper especialment actiu en l'intent de menyscabar informes creïbles del representant especial de l'ONU sobre els drets humans a l'Iran en aquell moment i d'Amnistia Internacional, i d'afeblir la resposta de l'ONU. El novembre de 1988 va negar els informes d'execucions massives en una reunió amb el representant especial de l'ONU i va dir falsament que “moltes morts s'havien produït en realitat en el camp de batalla”.

El desembre de 1988 va qualificar d’“injusta” una resolució de l'ONU que expressava preocupació per les execucions de juliol-setembre de 1988 i va afirmar que la font principal d’“informació falsa” era “una organització terrorista radicada a l'Iraq”. Segons alguns mitjans de comunicació, en les setmanes prèvies a l'adopció de la resolució, Mohammed Jafar Mahallati va intentar que fos “descartada” o “diluïda”, i va condicionar la cooperació de l'Iran amb l'ONU a la retirada de referències crítiques a les violacions sistemàtiques de drets humans d'aquest país, incloses les execucions massives, i va pressionar perquè s'adoptés “un text més suau que es limités a acollir amb satisfacció la decisió de Teheran de cooperar amb la Comissió de Drets Humans [de l'ONU]”.

El 28 de febrer de 1989, Mohammad Jafar Mahallati va enviar també una carta a Amnistia Internacional en la qual, de nou, “va negar l'existència d'execucions polítiques” i va qualificar a les víctimes de “persones que, com elles mateixes van admetre, en una ofensiva contra l'Iran, havien matat a 40.000 iranians”.

Encobriment dels homicidis de manifestants de 2022

Les actuals autoritats de l'Iran recorren a tàctiques similars per a desacreditar a una nova generació de manifestants i dissidents, als qui qualifiquen d’“esvalotadors”, negar la implicació en centenars d'homicidis il·legítims i resistir-se a les crides en favor de recerques internacionals i rendició de comptes.

Abans del període especial de sessions del Consell de Drets Humans de l'ONU celebrat el novembre de 2022 sobre la repressió letal de les protestes per l'Iran, els funcionaris iranians a Ginebra van distribuir extensos documents en els quals culpaven dels homicidis de manifestants a “terroristes contractats”, “suïcidis” o “accidents” o es qüestionava la mort d'algunes víctimes.

El novembre de 2022, Amir Saeed Iravani, actual representant permanent de l'Iran davant l'ONU a Nova York, va demanar als Estats que s'abstinguessin de recolzar una reunió informal del Consell de Seguretat de l'ONU sobre la repressió letal de les protestes per l'Iran, que va qualificar de “campanya maliciosa de desinformació”. Fent cas omís de l'enorme quantitat de proves acumulades sobre l'homicidi il·legítim de centenars de manifestants i transeünts, menors inclosos, a les mans de les forces de seguretat iranianes, va declarar que “la Constitució de la República Islàmica de l'Iran reconeix i garanteix el dret a la llibertat d'expressió i de reunió pacífica, i el govern sempre ha donat suport al gaudi pel nostre poble d'aquest dret.”

“Fa decennis que el govern de l'Iran i els seus representants diplomàtics a tot el món orquestren campanyes de negació i desinformació per a confondre a la comunitat internacional i robar a les persones afectades i a la societat en general el dret a la veritat. Ja és hora que els diplomàtics iranians revelin la naturalesa i la font de les instruccions que van rebre de Teheran i deixin de contribuir al secret que envolta les massacres penitenciàries de 1988, que només ha servit per a enfortir la impunitat i agreujar el sofriment de supervivents i familiars”, va concloure Diana Eltahawy.