Les forces de seguretat iranianes han emprat la violació i altres formes de violència sexual —equivalents a tortura i altres maltractaments— per intimidar i castigar manifestants pacífiques durant la revolta  “Dona, Vida, Llibertat” el 2022; així ho afirma Amnistia Internacional en un informe que ha publicat avui.

L'informe “They violently raped me”: Sexual violence weaponized to crush Iran’s “Woman Life Freedom” uprising", de 120 pàgines, documenta de forma detallada la cruel experiència de 45 supervivents (26 homes, 12 dones i 7 menors) que van patir violació, violació en grup o altres formes de violència sexual a mans d'agents d'intel·ligència i de seguretat després del seu arrest arbitrari per oposar-se a dècades d'opressió i arrelada discriminació de gènere. Fins a la data, les autoritats iranianes no han acusat ni han processat cap agent pels casos de violació i altres violències sexuals documentades en l'informe.

“La nostra investigació posa al descobert l'ús de la violació i altres violències sexuals per part d'agents d'intel·ligència i de seguretat de l'Iran per torturar, castigar i infligir danys físics i psicològics duradors a les persones que es manifestaven, entre les quals hi havia menors de fins a 12 anys. Els testimonis esgarrifosos que recollim apunten a un patró general de violència sexual utilitzada per les autoritats iranianes com a principal arma de repressió de les protestes i la dissidència per a aferrar-se costi el que costi al poder”, ha afirmat Agnès Callamard, secretària general d'Amnistia Internacional.

“Fiscals i jutges de l'Iran no només van ser còmplices en ignorar o ocultar les denúncies de violació de persones supervivents, sinó que a més van utilitzar 'confessions' presumptament obtingudes mitjançant tortura per a presentar càrrecs falsos contra supervivents i imposar-los condemnes de mort o presó. Les víctimes, privades d'un recurs efectiu i de rescabalament, s'enfronten a la impunitat institucionalitzada, el silenciament i múltiples cicatrius físiques i psicològiques que són profundes i duradores.”

L'informe revela que entre els autors de violació i altres formes de violència sexual hi havia agents de la Guàrdia Revolucionària, la força paramilitar Basij i el Ministeri d'Intel·ligència, així com de diverses seccions de la policia iraniana, com la Policia de Seguretat Pública (polis-e amniyat-e omumi), la Unitat de Recerca (agahi) i les Forces Especials (yegan-e vijeh). Algunes persones supervivents eren dones i nenes que s'havien tret el hijab en un gest desafiador, així com nens i homes que havien sortit al carrer per a expressar la seva indignació davant dècades d'opressió i discriminació de gènere.

És difícil calcular la incidència de la violència sexual durant la revolta sota el lema “Dona, Vida, Llibertat”, ja que s'han denunciat menys casos dels reals a causa de l'estigma i la por a represàlies. No obstant això, la documentació exhaustiva de 45 casos per l'organització de drets humans en més de la meitat de les províncies de l'Iran assenyala, juntament amb els relats de supervivents i altres persones detingudes sobre més casos de violació i una altra violència sexual contra desenes de manifestants sota custòdia, que les violacions documentades formen part d'un patró general.

Amnistia Internacional va comunicar les seves conclusions a les autoritats iranianes el 24 de novembre però no ha rebut resposta fins avui.

“No és el que voleu de l'alliberament?”

De les 45 persones supervivents els casos de les quals es documenten en l'informe, 16 van ser violades: sis dones, set homes, una nena de 14 anys i dos adolescents homes de 16 i 17 anys. Sis d'elles —quatre dones i dos homes— van sofrir violació en grup a mans de fins a 10 agents homes.

Agents de l'Estat van violar dones i nenes vaginalment, analment i oralment, i a homes i nens analment. Els agents van dur a terme les violacions amb els seus òrgans sexuals i els dits o amb porres metàl·liques i de fusta, ampolles de cristall i mànegues. Les violacions es van cometre en centres de detenció i furgons policials, així com en escoles i edificis residencials reutilitzats il·legalment com a llocs de detenció.

Farzad, a qui van violar en grup en un furgó de les forces especials de la policia, va explicar a Amnistia Internacional: “Agents vestits de civil ens van posar de cara a les parets del vehicle i ens van aplicar descàrregues elèctriques a les cames [...] Em van torturar a cops [...] que em van causar trencament de nas i de dents. Em van abaixar els pantalons i em van violar [...] M'estaven destrossant, vomitava molt i sagnava pel recte.”

Maryam, violada en grup en un centre de detenció de la Guàrdia Revolucionària, va explicar el que li havien dit els seus violadors: “Totes sou addictes al penis, així que t'hem fet passar una bona estona. No és això el que voleu de l'alliberament?”

Amnistia Internacional va documentar també els casos de 29 persones que havien sobreviscut a altres formes de violència sexual diferents de la violació. En aquests casos, els agents de l'Estat habitualment agafaven, grapejaven i donaven cops de puny i puntades en el pit, els genitals i les natges a les víctimes; les obligaven a estar nues, a vegades davant de càmeres de vídeo; els aplicaven descàrregues elèctriques; i els clavaven agulles o aplicaven gel en els testicles (als homes) i els tallaven o arrossegaven violentament pels cabells (a les dones); a més, els agents amenaçaven les persones supervivents de violació o als seus familiars.

La violació i altres formes de violència sexual van ser acompanyades amb freqüència de tortura i altres maltractaments, com ara pallisses, assots, descàrregues elèctriques, administració per via oral o injecció de medicaments no identificats, privació de menjar i aigua, i condicions de reclusió cruels i inhumanes. A més, les forces de seguretat negaven assistència mèdica sistemàticament a les persones supervivents, fins i tot quan hi havia lesions derivades de la violació.

Sense una via nacional per a obtenir justícia

La immensa majoria de les persones supervivents van explicar a Amnistia Internacional que no havien presentat denúncia després del seu alliberament per por de patir més mal i perquè estaven convençudes que el poder judicial era un instrument de repressió i no de reparació.

En comparèixer davant les autoritats fiscals per a ser interrogades quan encara estaven sota custòdia, sis persones supervivents van mostrar les cicatrius de les tortures sofertes o es van queixar d'abusos però van ser ignorades.

Tres persones supervivents van presentar denúncia formal després del seu alliberament, però dos van haver de retirar-la quan les forces de seguretat van amenaçar de segrestar o matar els seus familiars i la tercera va ser ignorada durant mesos, a més de que un alt funcionari li va dir que havia “confós” un registre corporal amb violència sexual.

Amnistia Internacional va examinar també un document oficial filtrat —amb data de 13 d'octubre de 2022 i publicat per un mitjà de comunicació fora de l'Iran al febrer de 2023— que revela que les autoritats van ocultar les denúncies de violació de dues dones joves contra dos agents de la Guàrdia Revolucionària durant les protestes. En el document, el fiscal adjunt de Teheran aconsellava classificar el cas com “completament confidencial” i “tancar[el] amb el temps”.

Afectades pel trauma, però desitjant que es faci justícia

Persones supervivents —homes, dones, nens i nenes— van explicar a Amnistia Internacional que continuaven bregant amb els traumes físics i psicològics de la violació i altres formes de violència sexual.

La mare d'un escolar que havia estat violat va explicar a Amnistia Internacional que el seu fill havia intentat suïcidar-se dues vegades sota custòdia.

Una manifestant anomenada Sahar va relatar els traumàtics efectes de la violència sexual soferta a mans d'uns agents de seguretat que li havien tret la roba —excepte la interior— i tocat els pits i genitals mentre es burlaven d'ella i amenaçaven de violar-la: “Jo era una persona lluitadora. Fins i tot quan la República Islàmica va intentar que m'enfonsés, jo vaig seguir endavant. Però últimament penso molt en el suïcidi [...] Em passo el dia esperant que arribi la nit per poder dormir.”

Zahra, violada per un agent de les Forces Especials de la policia, va descriure les seqüeles psicològiques duradores que patia: “Crec que mai no tornaré a ser la mateixa persona d'abans. No hi ha res que aconsegueixi portar-me al meu estat anterior, retornar-me l'ànima [...] Espero que el meu testimoni permeti fer justícia i no només en el meu cas.”

“Sense voluntat política i sense reformes jurídiques i constitucionals fonamentals, les barreres estructurals continuaran assolant el sistema de justícia iraniana, que una vegada i una altra posa de manifest la seva lamentable incapacitat i falta de voluntat per a investigar eficaçment els crims de dret internacional”, ha afirmat Agnès Callamard.

“Sense perspectives de justícia en l'àmbit nacional, la comunitat internacional té l'obligació de posar-se de part de les persones supervivents i procurar que obtinguin justícia. Haurien de donar suport a l'ampliació del mandat de la missió d'investigació de l'ONU sobre l'Iran per a garantir que un mecanisme independent continua recopilant, preservant i analitzant proves dels crims de dret internacional i altres violacions greus de drets humans. Demanem als Estats que obrin investigacions criminals als seus països contra els presumptes perpetradors en virtut del principi de jurisdicció universal, amb la intenció de dictar ordres internacionals de detenció.”