En el dia internacional de suport a les víctimes de tortura, Amnistia Internacional denuncia que la pràctica de la tortura i els maltractaments és generalitzada en totes les regions del món. EL 2010, l'organització va documentar casos específics a 98 països.
Amnistia Internacional presenta l'Informe: "La tortura com a recepta: de la lluita antiterrorista a la repressió de la primavera àrab" en el qual demana als governs que compleixin la prohibició total de la tortura, així com les pràctiques que l'afavoreixen, com són les diferents formes de detenció il·legal i els judicis sense garanties; que duguin a terme investigacions independents sobre les denúncies relatives a aquestes violacions de drets humans i que garanteixin una reparació plena a les persones que n'hagin resultat perjudicades.
Absència de rendició de comptes La tortura i els maltractaments són velles receptes aplicades amb diferents excuses però amb un element comú a molts llocs del món: la impunitat gairebé total i l'absència de rendició de comptes dels responsables d'aquestes greus violacions dels drets humans. Malgrat les nombroses denúncies d'abusos, molt pocs dels seus autors han estat obligats a respondre dels seus actes, i gairebé sempre han estat funcionaris de baixa graduació.
Les víctimes, les seves famílies i la societat en el seu conjunt tenen dret a conèixer la veritat sobre aquests abusos, inclosa la identitat dels autors.
L'amenaça "terrorista" com a excusa Els Estats Units, l'Iraq, l'Afganistan, Lituània o el Regne Unit han utilitzat l'excusa de l'amenaça "terrorista" per desobeir el dret internacional i cometre violacions de drets humans. Però són molts més els països que reprimeixen la dissidència pacífica, torturen els qui han estat detinguts per motius de seguretat, sotmeten a persones a reclusió sense càrrecs ni judici per temps indefinit i a desaparició forçada, i cometen abusos diversos, tot això en nom de la seguretat.
Un exemple especialment cridaner és Turquia, on milers de menors, alguns de només 12 anys, han estat jutjats en virtut de la legislació antiterrorista, tan sols per la seva presumpta participació en manifestacions que el govern va considerar que donaven suport al "terrorisme". El govern va esmenar al juliol de 2010 aquesta legislació, però Amnistia Internacional continua alerta per evitar que els menors siguin jutjats com a adults.
En molts llocs més s'han registrat nombrosos casos de detenció administrativa, detenció en règim d'incomunicació, detenció secreta i desaparició forçada. Quan a la detenció s'afegeixen l'hermetisme o l'aïllament del món exterior, les persones detingudes estan greument exposades al risc de patir tortura, vexacions i altres maltractaments. Les víctimes de desaparició forçada solen ser torturades i, amb massa freqüència, assassinades en secret. Els seus familiars no tenen manera de saber si els seus éssers estimats estan vius o morts, i aquesta incertesa constitueix tracte cruel, inhumà i degradant.
Per si no fos poc, els grups armats també han destacat per un ús generalitzat de la tortura en interrogatoris o com a forma de pressió als seus detinguts en tots els conflictes oberts al món.
Repressió de dissidència al Nord d'Àfrica i al Pròxim Orient Si l'any 2001 va quedar marcat pels terribles atemptats de Nova York i Washington, deu anys després, el 2011, probablement es recordarà per les revoltes i manifestacions que s'han estès per diversos països del Nord d'Àfrica i Pròxim Orient. Les protestes de l'anomenada "primavera àrab" van donar veu a milions de persones que, fartes dels terribles abusos perpetrats pels seus governs, van sortir al carrer a Tunísia, Egipte, Líbia, Síria, Bahréin, el Marroc o el Iemen per exigir, de forma pacífica en la seva majoria, que es respectessin els seus drets i la seva dignitat. La resposta dels Governs va ser la repressió.
A Síria, per exemple, milers de persones continuen detingudes en règim d'incomunicació i, atès que el govern aplica la tortura de manera sistemàtica des de fa molts anys, corren perill de ser torturades. I a Bahrain, la llei de l'estat d'excepció s'ha emprat per detenir sense ordre judicial i recloure en règim d'incomunicació manifestants i activistes polítics durant les protestes, així com per jutjar civils davant tribunals militars. Hi ha molta preocupació per la seguretat de les persones detingudes, especialment després de diverses denúncies de morts sota custòdia. Al no tenir accés a advocats ni a visites de familiars, es donen les condicions propícies perquè es cometin tortures i altres abusos greus.
Garanties diplomàtiques A Europa, si bé al llarg de l'últim any es van donar algunes passes cap al reconeixement del paper que havien jugat alguns governs al programa de lliuraments extraordinaris i detenció secreta dirigit per la CIA i cap a la rendició de comptes, també es van extraditar presos acusats de terrorisme a països on podien ser víctimes de tortures i/o maltractaments.
En els últims anys, països com Espanya, els Estats Units, Itàlia, Regne Unit i Suècia han transferit detinguts a països els governs dels quals se sap que utilitzen la tortura -fins i tot de manera sistemàtica o generalitzada- recolzant-se en promeses formulades per aquests governs que no torturaran als detinguts. En realitat, aquestes anomenades "garanties diplomàtiques" i altres acords semblants no són dignes de crèdit i s'utilitzen per eludir les obligacions jurídiques internacionals dels Estats.
Altres llocs com la Xina, el Brasil, Mèxic o Israel, Costa d'Ivori o la República Democràtica del Congo ni tan sols precisen d'una excusa per aplicar la tortura. Fan ús de la brutalitat policial, les detencions arbitràries, la tortura i altres formes de maltractaments, per reprimir i castigar la dissidència, la llibertat d'expressió i de consciència o per silenciar els qui defensen els drets humans.
Les dones, en el punt de mira La discriminació basada en el gènere fa que, en nombroses ocasions, els governs i grups armats decideixin triar les dones com a blanc, emprant mètodes alternatius o addicionals contra elles, tant per humiliar i degradar les pròpies dones pel sol fet de ser-ho, com per silenciar i doblegar la voluntat de les seves famílies i comunitats.
Un exemple recent s'ha produït a Egipte. Diverses manifestants detingudes a la plaça de Tahrir a Caire al març passat van presentar denúncies de tortura. Almenys 18 dones van ser posades sota custòdia militar. Segons els informes, van ser copejades, els van aplicar descàrregues elèctriques, les van sotmetre a registres corporals sense roba mentre soldats homes les fotografiaven, i van ser obligades a sotmetre's a "proves de virginitat".
Les dones a les quals es considera posseïdores d'una identitat religiosa, racial o migratòria especial i les persones lesbianes, gais, bisexuales i transgènere s'enfronten a formes particulars de discriminació i són víctimes d'abusos contra els drets humans. Si a més assumeixen un paper actiu com a agents del canvi, es fan activistes o defensen els drets humans, desafiant els qui intenten imposar unes normes de gènere discriminatòries, són objecte de persecució per un doble motiu: pel que són i pel que fan.
Estat espanyol: l'obstinació de negar l'evidència La manca de mesures dels successius governs espanyols per tractar el problema de la tortura ha exacerbat un clima d'impunitat que fomenta l'aparició de nous casos de maltractament any rere any. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat en diverses ocasions Espanya per no investigar de manera adequada les al·legacions de tortura. El 2010, van continuar aquestes denúncies. Tampoc es van prendre mesures per recopilar i publicar dades sobre casos que poguessin suposar violacions de drets humans contra persones sota custòdia policial, com establia el Pla de Drets Humans aprovat el 2008.
Encara que al maig de 2010, Nacions Unides va recomanar a Espanya l'abolició del règim d'incomunicació a persones sospitoses d'activitats"terroristes", el Govern va tornar a rebutjar aquestes recomanacions. Espanya és l'únic país de la Unió Europea que conserva un règim de detenció amb restriccions tan severes dels drets de les persones detingudes. Aquestes poden veure's privades d'accés efectiu a un advocat o a un metge de la seva elecció, i no tenen la possibilitat d'informar de la seva detenció a la família ni a les amistats. La detenció en règim d'incomunicació pot imposar-se abans o després que la persona detinguda comparegui davant d'una autoritat judicial i pot allargar-se fins a 13 dies.
Les denúncies de tortura i altres maltractaments formulades per detinguts que han estat en règim d'incomunicació demostren les greus conseqüències que aquest règim de detenció pot tenir. Amnistia Internacional ha demanat la seva derogació en múltiples ocasions, així com la garantia de protecció efectiva dels drets de totes les persones privades de llibertat, conforme a les normes internacionals.
Informació addicional Malgrat la prohibició universal de la tortura, no hi ha cap regió del món que estigui lliure d'aquesta violació de drets humans. Arran de la pressió d'Amnistia Internacional i d'altres organitzacions, les Nacions Unides van adoptar la Convenció contra la Tortura el 1984.
Encara que 147 països han ratificat aquest tractat internacional, la tortura continua sent una pràctica generalitzada.
Més informació: