Els governs de l'Amèrica Llatina i el Carib han d'augmentar amb urgència la despesa destinada a protecció social i salut per afrontar l'escandalosa desigualtat socioeconòmica de la regió que ha resultat fatal durant la pandèmia de COVID-19. Així ho afirmen Amnistia Internacional i el Centre pels Drets Econòmics i Socials (CESR) en un nou informe conjunt publicat avui.

Desigual y letal: Cinco claves para recuperarse de la crisis de derechos humanos que desató la pandemia en América Latina y el Caribe exposa els factors que expliquen la xifra  desproporcionada de morts per COVID-19 a la regió si se les compara amb altres parts del món. Amb només el 8,4% de la població mundial, la regió ha patit el 28% del total mundial de morts a causa de la COVID-19. L'informe conclou que els països amb més desigualtat i menys despesa pública en salut i protecció social van ser els que més van patir durant la pandèmia, i que els efectes més devastadors van recaure en els grups històricament marginats.

És fonamental reconsiderar les polítiques basant-se en els drets humans per evitar futures calamitats en una regió que, segons molts indicadors, és la més desigual del món. Malgrat els nivells alarmants de desigualtat i pobresa a l'Amèrica Llatina i el Carib, en els últims decennis els governs no han recaptat suficients ingressos per impostos ni ho han fet d'una manera que permeti combatre la desigualtat, ni tan sols en èpoques d'expansió econòmica. Això ha donat lloc inevitablement a una escassa despesa en serveis d'atenció de la salut i protecció social -inclosos desocupació, pensions i suport a la infància-, que són indispensables per a una vida digna i per defensar de debò els drets humans per a totes les persones.

"Els governs tenen l'obligació de mobilitzar proactivamente els recursos necessaris per protegir a les seves respectives poblacions dels pitjors efectes de la discriminació, la malaltia i el desastre econòmic. Si els països llatinoamericans haguessin actuat d'aquesta manera en els decennis previs a la pandèmia, la regió podria haver evitat tant dolor i pèrdua de vides", ha afirmat Kate Donald, directora executiva en funcions del CESR. "Ara tenen l'oportunitat de prevenir el proper desastre generat per la desigualtat i de canviar a una economia basada en els drets".

Països com Mèxic, el Brasil i el Perú, on el 1% més ric de la població acapara més del 30% de la riquesa nacional, han registrat les xifres més elevades de morts per COVID-19 a la regió en proporció a la seva població. Xile, on el 20% més ric de la població acumula 10 vegades més ingressos que el 20% més pobre, també té una de les taxes de mortalitat per càpita més altes de la regió.

Encara que molts països llatinoamericans van efectuar transferències monetàries durant la pandèmia, cap d'ells mo va ampliar l'assegurança mèdics ni va prendre prou mesures per implementar mecanismes de seguretat social universal o ampliar les cobertures amb la finalitat de garantir que les persones més desfavorides fossin ateses.

L'impacte d'aquestes mancances a tota la regió va recaure amb major severitat en les dones, que van perdre feines amb més freqüència que els homes i la càrrega desproporcionada dels quals en la cura de fills, filles i la resta de la família segueix traduint-se en un gaudi desigual dels drets, encara més si són indígenes o afrodescendents.

"Néixer amb cert color de pell o créixer en determinat barri no ha de determinar les possibilitats que una persona té de morir a causa de malalties infeccioses com la COVID-19. Dos anys després del començament de la pandèmia, els governs de l'Amèrica Llatina segueixen sense entendre la urgència d'implementar un enfocament basat en els drets humans destinat a recuperar-se de la pandèmia i afrontar la desigualtat", ha afirmat Erika Guevara Rosas, directora per a les Amèriques d'Amnistia Internacional.

"Promoure la igualtat no vol dir tractar totes les persones de la mateixa manera. La situació actual de l'Amèrica Llatina és el resultat de centenars d'anys d'injustícies colonials que impliquen que a determinats grups se'ls han negat històrica i sistemàticament els seus drets. Mentre els països es recuperen de la pandèmia, els governs han de fer front aquesta situació adoptant un enfocament d'igualtat substantiva i mesures d'acció afirmativa".

Encara que l'Organització Panamericana de la Salut estableix que un mínim del 6% del producte intern brut (PIB) ha de dedicar-se a la salut si es pretén garantir la cobertura universal, gairebé tots els països de la regió gasten molt menys en serveis de salut pública, la qual cosa significa que no tenen suficients llits d'hospital ni professionals mèdics o d'infermeria per tractar de forma efectiva la COVID-19 o altres crisis de salut. Al Perú, per exemple, en el decenni que va precedir a la pandèmia, les autoritats no van augmentar la despesa pública en salut malgrat el creixement econòmic sostingut durant anys, i només van invertir el 3,3% del seu PIB. A Mèxic, més de 15 milions de persones van perdre l'accés a la cobertura de salut en els dos anys previs a la pandèmia a causa d'ineficiències burocràtiques en la política de salut del govern.

A Xile, els ingressos públics per impostos i contribucions a la seguretat social només representen la meitat de la despesa total en atenció de la salut; l'altra meitat procedeix dels pacients a través de taxes preceptives de pagament anticipat i despeses voluntàries o pagats de la seva butxaca. Allí, la despesa pública per càpita en salut representa únicament un terç de la mitjana en el cas dels països de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), i disposa de la meitat de llits d'hospital per cada 1.000 habitants en relació amb la mitjana en aquests països.

Tot i que en teoria tinguin polítiques adequades, els governs ensopeguen en la implementació, on amb freqüència una barrera clau és que no es generen prou recursos fiscals  perquè aquestes polítiques siguin efectives. Els països d'Amèrica Llatina i el Carib generalment recapten menys ingressos en concepte d'impostos que uns altres amb nivells de desenvolupament semblants en diferents parts del món. El 2019, la regió només recaptava en mitjana el 22% del seu PIB en impostos, davant del 33% de la mitjana als països de l'OCDE.

A més, en molts països de la regió els sistemes tributaris són regressius, amb impostos que no exigeixen prou als qui poden pagar més, per la qual cosa no compten amb eines per reduir la desigualtat i redistribuir la riquesa. Per exemple, els països d'Amèrica Llatina tenen una gran dependència dels impostos indirectes -que són més regressius, ja que constitueixen una càrrega més gran per als sectors més pobres de la població- i recapten molt poc en concepte d'impostos sobre el patrimoni, dirigits a les elits econòmiques.

"Si no afronten amb audàcia la necessitat de gravar més i millor -com és la seva obligació en matèria de drets humans-, els països d'Amèrica Llatina seguiran veient-se arrossegats per un malestar de desigualtat socioeconòmica que afavorirà una elit rica mentre perjudica la societat en el seu conjunt", ha afirmat Kate Donald.