La setmana passada va tenir lloc a Nova York el 80è període de sessions de l’Assemblea General de les Nacions Unides.
La cimera va estar eminentment marcada pel genocidi d’Israel a Gaza i la guerra de Rússia contra Ucraïna, però també per la presència de veus que qüestionen desacomplexadament el multilateralisme i la pròpia raó de ser de l’ONU.
Una ONU que arriba als seus 80 anys desgastada, menyspreada per les grans potències i sense capacitat aparent per donar resposta a les greus crisis polítiques, humanitàries i de drets humans que sacsegen el món.
Certament, la institució ha anat perdent operativitat i credibilitat a causa d’una sèrie de disfuncions internes que l’han paralitzat en moments crucials. Al cor d’aquestes disfuncions s’hi troba el Consell de Seguretat, l’organisme que, d’acord amb la Carta de les Nacions Unides, hauria de vetllar per la seguretat internacional. Les limitades representativitat i pluralitat dels seus membres i l’abús del dret de veto per part dels permanents no només ha impedit qualsevol avenç en relació amb Palestina, Ucraïna o el Sudan, per citar només alguns dels exemples més recents, sinó que ha donat via lliure a la perpetració de més atrocitats.
Al desprestigi també hi han contribuït alguns escàndols majúsculs, com els abusos comesos per integrants de missions de pau, especialment els casos de violència sexual. I la frustració que genera la lentitud de molts dels seus processos, sovint percebuts com a estèrils. I una multitud de petites i grans incoherències acumulades al llarg del temps.
Pals a les rodes dels estats
També és cert que no tots són factors interns. L’ONU no és altra cosa que una organització d’estats i veiem com són precisament els estats qui més pals a les rodes hi posen, en nom d’interessos nacionals que tenen a veure ben poc amb els compromisos i valors fonamentals de l’òrgan mundial. Els estats són també els responsables d’assegurar-ne la solvència econòmica i que l’ONU disposi de prou recursos per executar el seu mandat.
Ens els darrers mesos, els EUA –que asseguraven el 25% del pressupost de l’organització – s’han retirat d’algunes de les seves agències i han disminuït dràsticament la seva contribució econòmica. Altres països, entre ells la Xina, segon contribuent més important, acumulen retards en el pagament de les aportacions que els corresponen. Les retallades en l’ajuda exterior del Regne Unit, Alemanya, França, Suïssa, els Països Baixos o Suècia també tenen un impacte econòmic per a l’ONU. La crisi financera és greu –alguns opinen que fins i tot existencial– i afecta directament la seva capacitat d’operar, especialment en l’àmbit humanitari i de drets humans.
S’hi suma l’hostilitat i la insolència de personatges com Donald Trump que la desautoritzen constantment. Precisament en aquest últim període de sessions l’Assemblea General va assistir a una lamentable interferència per part del govern dels EUA. L’administració del país hoste va denegar el visat al president de l'Autoritat Palestina, Mahmmoud Abbas, i aquest no va poder intervenir-hi tal i com estava previst. Alhora, el president nord-americà va rebre amb tots els honors al primer ministre d’Israel Benjamin Netanyahu, malgrat l’ordre de busca i captura del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat.
Veure Netanyahu viatjar amb tota llibertat i adreçar-se al món des del faristol de l’Assemblea General de les Nacions Unies va ser un altre cop dur per a qui creu en un ordre mundial basat en el respecte del dret internacional. La reacció de la gran majora de delegacions abandonant la sala va contraposar d’alguna manera la sensació d’impunitat i impotència i va demostrar, per un moment, que l’ONU és alguna cosa més que el seu Consell de Seguretat i la veu dels més poderosos.
Gestos simbòlics com aquest són significatius i responen a l’esperit fundacional de les Nacions Unides. Però és important que més enllà d’això, els líders mundials es comprometin genuïnament a dotar aquesta institució dels recursos i el suport polític necessaris perquè pugui complir amb el seu mandat de manteniment de la pau i la seguretat internacional i protecció dels drets humans.
Iniciativa UN80 per revifar la institució
Davant les febleses i constriccions financeres de l’ONU del 2025 i la complexitat del món en què ha d’operar, és bo qüestionar el que no acaba de funcionar, reflexionar sobre possibles millores i proposar actualitzacions que en reforcin els impactes. De fet, el propi Secretari General, António Guterres, ha presentat la Iniciativa UN80 amb l’objectiu de revitalitzar l’organització, adaptar-la als nous reptes globals i fer-la més cost-eficient. S’està parlant, entre altres mesures, de reestructuracions considerables i de l’acomiadament d’una cinquena part dels seus treballadors i treballadores.
Qualsevol replantejament d’aquesta institució ha de mantenir els drets humans en el centre i com a un dels seus pilars bàsics i incontestables. Una anàlisi recent de l’International Service for Human Rights adverteix que les reformes i tisorades previstes pel 2026 afectaran de manera desproporcionada el treball en drets humans de l’ONU, un àmbit del sistema internacional que ja pateix infrafinançament crònic. Caldrà estar-hi molt atentes. Les retallades econòmiques poden suposar un greu retrocés en el funcionament dels mecanismes internacionals de protecció de drets humans que s’han creat i desenvolupat al llarg de les últimes vuit dècades i que han servit enormement en la promoció i implementació dels principis universals d’igualtat i dignitat humanes.
Ens trobem en un moment històric crític per als drets humans. Les tendències globals són alarmants. La diplomàcia i el diàleg estan perdent terreny a favor de l’expansionisme i el bel·licisme. S’incrementa la despesa militar a costa de la social a l’hora que augmenten i s’intensifiquen els conflictes armats i es multipliquen les violacions del dret internacional humanitari. La desigualtat s’estén arreu del planeta. El canvi climàtic està fent estralls per tots els continents. El nombre de persones desplaçades per la força no deixa de créixer. A falta de regulació, les noves tecnologies agreugen els nivells de vulnerabilitat i discriminació. Les pràctiques i lleis autoritàries estan en auge i reculen els avenços tan durament aconseguits en matèria de drets humans.
Per fer front a aquests reptes globals necessitem respostes globals que emanin d’un sistema multilateral sòlid i proactiu. Ara mateix, tot i no estar en el seu millor moment, l’ONU és l’única institució amb suficient representativitat i legitimitat encara capaç de projectar i sustentar aquestes respostes. És important que tingui els mitjans per assumir aquest rol i que ho faci amb els drets humans, sempre, com a centre de gravetat.
