L’actual era d’hiperconnectivitat, els ritmes frenètics i l’incessant bombardeig d’informació ens obliga, sovint, a acomplir tasques a molta velocitat i en temps límit molt ajustats.
A aquesta realitat se suma el recentment batejat fenomen FOMO (de l’anglès “fear of missing out”, temor a perdre’s res), que no fa més que alimentar aquesta necessitat de ser hiperproductius i sempre disponibles. Aquest és un fet constatat que es reprodueix i travessa tots els àmbits, nivells i relacions interpersonals de les nostres vides. I, l’activisme, malauradament, tampoc se n’escapa.
Malgrat ser una problemàtica atemporal, ara que estem a les portes de la pausa estival és un bon moment per rescatar-la i reflexionar col·lectivament de la dificultat que tenim com a societat per descansar i desconnectar durant les vacances. Hem normalitzat estar sempre disponibles al telèfon mòbil, respondre quasi a l’instant als missatges que rebem i mantenir-nos 24/7 informats/des del que passa.
Si bé l’activisme, a diferència dels entorns laborals, no comporta, a priori, represàlies, sí que pot suposar autoinfligir-se una sèrie de responsabilitats i obligacions que poden atemptar contra les pròpies necessitats com a éssers humans.
Per tant, és indispensable establir límits entre la vida privada i la nostra tasca d’activista, trobant la fórmula per tal que puguem seguir contribuint en la defensa dels drets humans i el canvi social, però garantint també el nostre benestar individual i de les persones que ens envolten.
Descans i desconnexió: drets fonamentals per a activistes
L’activisme té un impacte molt positiu en les persones que hi participen, especialment en les més joves, ja que afavoreix el seucreixement personal, fomenta l’adquisició de noves habilitats i en potencia l’empoderament. Així ho demostra un informe de Plan Internacional (2023), amb focus en l’activisme jove femení, on 95% de les dones i adolescents enquestades confirma la repercussió positiva que l’activisme té en les seves vides. No obstant això, un percentatge important (25%) també reconeix que la seva participació té un cost personal i psicològic.
“A vegades sento que no estic fent prou, i aleshores és realment depriment” o “És molt aclaparador. Sé que moltes persones que participen en l'activisme climàtic lluiten contra la depressió i el cansament perquè és molt complicat” són només algunes de les opinions expressades per aquestes joves. Segons molts professionals de la salut mental, la hiperproductivitat s’ha convertit en la "gran pandèmia del segle XXI", atesos els perniciosos efectes que pot tenir en la nostra salut física, mental i emocional.
Resulta complicat, tanmateix, trobar la recepta màgica per evitar el desgast emocional, sobretot quan es treballa en drets humans, i és difícil no implicar-se emocionalment; així com controlar els nivells d’estrès i ansietat davant la sensació que les activistes tenim, sovint, que hi ha molta feia per fer i que facis el que facis mai no serà prou. Contràriament, descansar, gaudir de moments d’oci i habitar el món de forma més conscient és essencial per tenir una bona qualitat del son, més capacitat de concentració, més creativitat i una mirada més oberta i humana cap a tot allò que ens envolta.
A banda dels evidents beneficis per la nostra salut, el descans i la desconnexió digital són drets regulats pel nostre ordenament jurídic. Venen recollits, per exemple, en l'Article 88 de la LO 3/2018 sobre Protecció de Dades Personals i Garantia dels Drets Digitals o la Llei 31/1995 de Prevenció de Riscos Laborals on, en aquest darrer, la sobrecàrrega digital és considerada un risc psicosocial i insta a la necessitat de prendre mesures per prevenir-la. Més enllà de l’àmbit nacional, existeixen diversos marcs internacionals que ho reforcen com a part dels drets laborals i de salut (Art. 31 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea) o la Resolució del Parlament Europeu del 21/01/2921 sobre el dret a la desconnexió.
Cap a una societat de cures que revaloritzi la vida
Tal com va dir encertadament l’escriptor John Steinbeck, “l’art del descans és una part de l’art de treballar”. Tot i que en l'àmbit més individual podem adoptar estratègies per marcar límits clars entre el temps de descans i de feina, cal no perdre de vista que la hiperproductivitat respon a un problemà sistemàtic més ampli, que dona més valor i prioritza el rendiment econòmic per damunt de formes alternatives de vida i benestar, de la construcció comunitària, el lleure i la cura col·lectiva. Així, cuidar-nos esdevé un acte polític de resistència contra les lògiques productives.
En aquest sentit, des d’Amnistia Internacional portem temps promovent una cultura organitzacional que posi les cures al centre de les nostres polítiques, tot incidint en la totalitat d’estructures d’activisme amb l’objectiu de garantir que les persones que treballen pels drets humans puguin dur a terme accions concretes de cura personal i tinguin eines per protegir-se del desgast físic i emocional.
Aquest compromís ve recollit en el Pla GEIA (Gènere, Equitat, Integració i Antiracisme), que concep les cures com una responsabilitat col·lectiva que fonamenta la nostra forma de treballar i relacionar-nos amb els altres i és, a més, l’única via per garantir la sostenibilitat de les nostres accions.
Per a les persones activistes que treballem pels drets humans i el valor de la vida, el descans i la desconnexió són el nucli i la clau per no perdre de vista la humanitat que defensem, ser coherents amb els valors que abracem i fer possible una transformació real i efectiva de la nostra societat. Perquè sense descans ni desconnexió, cap lluita pels drets humans pot sostenir-se.
