Roland Mimi Ngoy és activista i actor sociopolític de la República Democràtica del Congo (RDC) i parlem amb ell a la nostra oficina.
Va estudiar Economia del Desenvolupament a la Universitat Catòlica del Congo. Tot i no tenir familiars a la zona de l’est del país, l’afecta profundament el patiment i les atrocitats que viu el seu poble des de fa anys. Sempre ha sentit un fort compromís amb la justícia i amb la defensa dels drets humans, i per això s'ha convertit en activista sociopolític. Des del 2020 i fins al 2022, va ser membre d'un partit polític, però per la corrupció va crear-ne un de nou, Dignité RDC. Actualment, Roland Mimi Ngov fa divulgació i activisme digital en diverses xarxes socials, i participa en conferències, entrevistes i projectes de sensibilització. Viu a Catalunya des de 2018 i ha participat en el programa Ciutats Defensores de Drets Humans, impulsat per 27 ajuntaments i 7 organitzacions catalanes implicades en la defensa i promoció dels drets humans a escala local i global.
Roland, vas haver d’abandonar el teu país. Com vas arribar a Europa i, finalment, a Catalunya? Explica'ns com vius el fet de ser refugiat i no poder tornar a casa.
Vaig arribar aquí com a estudiant, em vaig veure obligat a marxar a conseqüència de diferents injustícies, tant en l'àmbit familiar com en l'àmbit de repressió política pel meu activisme. L’any 2016, després que el govern suspengués les eleccions previstes, van esclatar protestes a tot el país, en què vaig participar. Durant aquelles manifestacions, la policia i els guardaespatlles del president em volien matar. Vaig aconseguir escapar i, per por de represàlies, vaig fugir del país, vaig poder aconseguir un visat d’estudiant, per anar a Itàlia i més endavant, el 2018, vaig arribar a Tarragona. Respecte a l’última qüestió, no soc refugiat oficialment, vaig arribar amb visat d’estudiant, però és veritat que si tornés tindria el perill de ser perseguit, detingut i fins i tot assassinat, ja que rebo amenaces regularment. Estar en aquesta situació i ser activista en la diàspora és molt dur perquè vull ajudar el meu país i vull tornar, però des d’aquí el que puc fer és limitat. A més, és molt difícil trobar feina en la meva situació, per tant vaig fugir d’injustícies en el meu país, però aquí n’he trobat d’altres.
Com va començar el teu interès per l’activisme i el lideratge social? En quines causes estàs implicat actualment?
Des de molt jove vaig mostrar interès pel lideratge; sempre era delegat de la meva classe. L’any 2013 vaig representar l’Àfrica Central a la Jornada Mundial de la Joventut a Rio de Janeiro, organitzada pels maristes, on estudiava. Durant aquest viatge, vaig estar en contacte amb diferents ONG que em van inspirar per crear una iniciativa similar. Quan vaig tornar, vaig crear l'Associació de Joves per a l'Èxit del Futur, per intentar donar esperança als joves del país. Però, a la RD del Congo (RDC), cada vegada que la joventut intenta impulsar canvis, el govern intenta controlar-los o cooptar-los. Jo m’hi vaig oposar, i això em va suposar rebre amenaces i assetjament. Però, en definitiva, d’aquí va néixer el meu compromís amb l’activisme. Actualment, continuo implicat en causes socials i polítiques. Treballo per visibilitzar injustícies i denunciar el genocidi i la vulneració constant dels drets humans al meu país.
Pels que potser no coneixen del tot la situació, pots donar-nos un breu context històric i polític del conflicte a la República Democràtica del Congo?
Després del genocidi de Ruanda del 1994, en què els hutus extremistes van orquestrar la matança massiva de tutsis i hutus moderats, una gran part de la població hutu va fugir del país per por de represàlies i de possibles conseqüències judicials, i es va refugiar a l'est de la RDC. Entre aquests refugiats hi havia responsables directes de les atrocitats, però també moltes persones que simplement escapaven del caos posterior al genocidi. Amb els anys, però, la presència d’aquests hutus al meu país s’ha convertit en una excusa per a la intervenció i ocupació de territori congolès per part de Ruanda i de milícies com l’M23. A més, és evident que Ruanda dona suport i finançament a grups armats, sense preocupar-se per les víctimes, sempre que puguin obtenir beneficis a través de l’explotació minera. Ruanda és un país petit i amb pocs recursos naturals, i per això té interès a controlar zones riques en minerals dins del Congo. A aquest escenari s’hi afegeixen els interessos de grans corporacions multinacionals, especialment aquelles que produeixen vehicles elèctrics o dispositius electrònics, que es beneficien del contraban de cobalt i altres minerals, molt més barat que obtenir-los per vies legals. Amnistia internacional i altres organitzacions han denunciat públicament que aquestes forces maten civils congolesos i fomenten el caos per controlar l’extracció de minerals.
Com descriuries avui la situació dels defensors i defensores dels drets humans a la RD del Congo? Has viscut o presenciat casos de persecució, amenaces o intents de silenciar activistes per part de les autoritats o d’altres actors?
En l'actualitat, la situació dels drets humans i de la llibertat d’expressió a la RDC és devastadora i molt preocupant. Un cas recent és el de Delcat Idongo, activista i cantant assassinat el 13 de febrer a la província d’Ituri. Un altre activista que ha patit persecució, detenció arbitrària i violència és Yakin Lala, que va ser violat a la presó. Amnistia Internacional també va denunciar el cas del periodista Stanisław Buzakera, empresonat després d’informar sobre l’assassinat extrajudicial d’un exministre. I la llista és molt llarga.
La violència sexual continua sent una arma de guerra utilitzada per diversos actors armats. Parla’m d’aquesta situació.
Parlaré d’aquesta realitat expressant, primer tot, la meva solidaritat envers les víctimes d’aquestes atrocitats. La violència sexual a la RDC no és només una conseqüència del conflicte: s’utilitza com una autèntica arma de guerra per sembrar el terror, destruir comunitats i trencar el teixit social. Les dones i nenes són convertides en objectius per debilitar els pobles i imposar el poder mitjançant la humiliació i la por. Segons dades de Save the Children, la violència sexual s’ha quadruplicat des que els rebels ocupen el nord i el sud del Kivu: el 2024 es van registrar uns 600 casos, i entre gener i juliol d’aquest any ja superen els 2.700. Tot i que probablement les dades són molt més altes. A més, a la República Democràtica del Congo encara predomina una cultura patriarcal i una desigualtat de gènere estructural, això suma’t al context de violència extrema perpetrada pels grups armats causa que la violència sexual no només sigui una arma de guerra, sinó que després les víctimes siguin estigmatitzades, menyspreades i culpabilitzades.
Després de dècades de conflicte, milions de congolesos s’han vist forçats a desplaçar-se. Quina és la situació d’aquesta població refugiada?
La situació dels refugiats congolesos és crítica. A les províncies de l'est, Ituri i del Kivu del Nord, la població viu atrapada entre milícies rebels, forces governamentals i exèrcits estrangers, que es disputen el control del territori. Molts camps de refugiats son objectiu directe de les milícies i han estat destruïts, Els desplaçats viuen sense seguretat, alimentació ni assistència mèdica, mentre els grups armats els extorsionen amb impostos il·legals per pescar o conrear la terra.
Per què és indispensable que organitzacions com Amnistia Internacional difonguin informació sobre la situació a la RD del Congo?
És indispensable que Amnistia Internacional i altres organitzacions continuïn lluitant per la llibertat i els drets humans al meu país perquè la seva tasca dona veu a les víctimes, visibilitza els abusos i pressiona el govern per respectar els drets humans. Quan els casos de repressió o violència arriben als mitjans internacionals, sovint es produeixen respostes positives, com l’alliberament de persones detingudes o la revisió de decisions injustes. La feina d’Amnistia és clau per trencar el silenci, mantenir el Congo present a l’opinió pública mundial i combatre aquestes injustícies. Com diu Amnistia; “El món pot canviar, però no ho farà sol”, tots hem de contribuir.
Què podem fer des d'aquí perquè la RD Congo no caigui en l’oblit i ajudar? Quin missatge donaries als lectors d’aquesta entrevista?
Per evitar que el Congo caigui en l’oblit, hem de parlar-ne i mantenir-ne viva la memòria. Les institucions i governs com el d’Espanya o Catalunya s’han de posicionar clarament a favor de les víctimes i denunciar la violència i la corrupció. També és essencial que organitzacions i mitjans continuïn difonent informació i creant espais per conscienciar la societat sobre el que passa. Com a ciutadans, podem actuar: participar en manifestacions, campanyes o projectes solidaris, donar suport a ONG com Amnistia Internacional i compartir informació per generar pressió internacional. Cada veu compta. Parlar del meu país és una manera de trencar el silenci i donar esperança a les persones que lluiten per la seva llibertat i dignitat.