L'ampliació de les mines de cobalt i coure a escala industrial a República Democràtica del Congo ha suposat el desallotjament forçós de comunitats senceres i greus abusos contra els drets humans, inclosos agressions sexuals, incendis i pallisses.
En l'informe Powering Change or Business as Usual?, Amnistia Internacional i l'organització Iniciativa per la Bona Governança i els Drets Humans (Initiative pour la Bonne Gouvernance et els Droits Humains, IBGDH), amb seu a la República Democràtica del Congo, exposen com la pugna d'empreses multinacionals per ampliar les activitats mineres ha donat lloc a l'expulsió de comunitats dels seus habitatges i terres de cultiu.
“Els desallotjaments forçosos que tenen lloc quan les empreses miren d'ampliar projectes d'extracció de coure i cobalt a escala industrial estan destrossant vides i han d'aturar-se”, ha afirmat Agnès Callamard, secretària general d'Amnistia Internacional.
“Amnistia Internacional reconeix la decisiva funció que exerceixen les bateries recarregables en la transició energètica per abandonar l'ús de combustibles fòssils. Però la justícia climàtica exigeix una transició justa. La descarbonització de l'economia mundial no ha de portar altres violacions de drets humans".
“La població de República Democràtica del Congo va sofrir explotació i abusos importants durant l'època colonial i postcolonial, i es continuen sacrificant els seus drets mentre se la despulla de la riquesa que hi ha al seu voltant.”
L'augment de la demanda de les denominades tecnologies d'energia neta ha generat la conseqüent demanda de determinats metalls, entre els quals coure i el cobalt, que són indispensables per fabricar la majoria de les bateries d'ions de liti que s'utilitzen per alimentar una àmplia varietat de dispositius, des d'automòbils elèctrics fins a telèfons mòbils. República Democràtica del Congo és el primer país del món en reserves de cobalt, i el setè en reserves de coure.
La bateria d'un vehicle elèctric requereix de mitjana més de 13 quilograms de cobalt, i la d'un telèfon mòbil uns 7 grams. S'espera que la demanda de cobalt aconsegueixi les 222.000 tones en 2025, el triple que el 2010.
Donat Kambola, president de la IBGDH, ha afirmat: “Desallotgen per la força la gent, o l'amenacen o intimiden perquè abandoni els seus habitatges, o se l'enganya perquè doni el seu consentiment a acords irrisoris. Amb freqüència no hi havia mecanismes per a la presentació de queixes, la rendició de comptes o l'accés a la justícia.”
Candy Ofime i Jean-Mobert Senga, investigadors d'Amnistia Internacional i coautors de l'informe, han afirmat: “Hem trobat reiterades vulneracions de salvaguardes jurídiques prescrites en el dret i les normes internacionals de drets humans i en la legislació nacional, així com un flagrant menyspreu dels Principis Rectors de l'ONU sobre les Empreses i els Drets Humans.”
Per a produir Powering Change or Business as Usual?, Amnistia Internacional i la IBGDH van entrevistar més de 130 persones en sis projectes miners diferents a la ciutat de Kolwezi i els seus voltants, a la província meridional de Lualaba, durant dues visites efectuades el 2022.
El personal investigador va examinar documents i correspondència, fotografies, vídeos, imatges de satèl·lit i les respostes de les empreses. Les conclusions en quatre emplaçaments s'inclouen en l'informe, i els abusos en tres emplaçaments, que impliquen desallotjaments forçosos, s'exposen infra. En el quart emplaçament, Kamoa-Kakula, l'informe va trobar indicis de reassentament inadequat.
Demolició d'habitatges per ampliar una mina en una ciutat
En el centre de la ciutat de Kolwezi, comunitats assentades des de fa temps han estat destruïdes després de la reobertura ln 2015 d'una extensa mina de coure i cobalt a cel obert.
El projecte és gestionat per la Compagnie Minière de Musonoie Global SAS (COMMUS), una empresa conjunta integrada per la companyia xinesa Zijin Mining Group Ltd i l'empresa minera estatal de República Democràtica del Congo, Générale des Carrières des Minis SA (Gécamines).
En el barri afectat, Citér Gécamines, viuen unes 39.000 persones. Les cases solen tenir diverses habitacions, estan situades en recintes delimitats per murs i disposen d'aigua corrent i electricitat. Hi ha escoles i hospitals en les proximitats.
Des que es van reprendre les activitats mineres, centenars de residents han rebut l'ordre d'abandonar els seus habitatges, o ja han hagut de mudar-se. No s'ha consultat de manera adequada a les comunitats ni s'han fet públics els plans d'ampliació de la mina. Algunes persones residents només es van assabentar que les seves cases anaven a ser demolides quan van aparèixer creus de color vermell en les seves propietats.
Edmond Musans, de 62 anys, que va haver de desmantellar el seu habitatge i marxar, va dir: “Nosaltres no demanem mudar-nos, l'empresa i el govern van arribar i ens van dir: ‘Aquí hi ha minerals.’”
Persones desallotjades van declarar que les indemnitzacions ofertes per COMMUS no eren suficients per a comprar habitatges equivalents. En conseqüència, moltes persones han hagut de mudar-se a propietats sense aigua corrent ni energia fiable als afores de Kolwezi, la qual cosa els ha suposat una terrible pèrdua del seu nivell de vida. No tenen cap mitjà efectiu d'interposar recursos o d'obtenir reparació.
Una persona exresident va dir: “Jo tenia una casa gran, amb electricitat, aigua. [...] Ara tinc una casa petita que és tot el que vaig poder costejar-me amb la indemnització [...] hem de beure aigua de pous [...] gairebé no hi ha electricitat.”
Cécile Isaka, una altra exresident, va dir que les voladures amb explosius per a ampliar la mina van causar esquerdes tan grans que temia que la seva casa s'esfondrés. En no haver-hi altres opcions viables, va acceptar la indemnització que li van oferir i va desmantellar la seva propietat danyada el 2022 i va poder reutilitzar els maons per a construir en un altre lloc.
Edmond Musans va col·laborar en la creació d'un comitè per a representar els interessos de més de 200 famílies en risc de desallotjament i tractar d'obtenir indemnitzacions majors de COMMUS. El comitè ha compartit els seus motius de queixa amb les autoritats provincials, en va.
COMMUS va dir a Amnistia Internacional que tenia intenció de millorar la comunicació amb les parts interessades.
Cases incendiades i residents lesionats
Les persones entrevistades van descriure com els soldats van incendiar un assentament anomenat Mukumbi prop de l'emplaçament del projecte de Mutoshi, gestionat per Chemicals of Africa SA (Chemaf), filial de Chemaf Resources Ltd., que té la seva seu en Dubái.
Ernest Miji, el cap local, va dir que en 2015, després de l'adquisició de la concessió per Chemaf, tres representants de l'empresa, acompanyats per dos agents de policia, van anar a dir-li que havia arribat l'hora que les persones residents en Mukumbi es mudessin a un altre lloc. Segons el seu testimoniatge, els representants van fer altres quatre visites.
Recordant una de les visites, Kanini Maska, exresidente, va manifestar: “El representant de Chemaf ens va dir: ‘Han de marxar-se ja’. Li preguntem: ‘I on anem? És aquí [...] on criem als nostres fills, on conreem la terra i on els nostres nens i nenes estan inscrits per a anar a escola’”.
Les persones entrevistades van dir que soldats de la Guàrdia Republicana, una forces militar d'elit, van arribar un matí, van començar a incendiar cases i van colpejar als residents que van intentar impedir-li-ho.
“No vam poder recuperar res”, va dir Kanini Maska, de 57 anys. “Ens quedem sense res per a sobreviure, i passem nits en el bosc.”
Una nena, que tenia 2 anys en aquestes dates i el nom de les quals hem decidit no consignar, va sofrir cremades greus que li van causar cicatrius que han canviat la seva vida. El seu oncle va dir que el matalàs en el qual jeia s'havia incendiat.
Imatges de satèl·lit recolzen els relats que sostenen que Mukumbi —on en algun moment va arribar a haver-hi unes 400 construccions, incloses una escola, un centre de salut i una església— estava destruït el 7 de novembre de 2016.
Arran de les protestes, en 2019 Chemaf va accedir a pagar 1,5 milions de dòlars dels EUA a través de l'autoritat local, però algunes persones exresidentes només van rebre 300 dòlars. Chemaf nega tota irregularitat, responsabilitat o implicació en la destrucció de Mukumbi o a haver ordenat la seva destrucció a les forces militars.
Collites arrasades i agressió sexual
Near Kolwezi, filial de Eurasian Resources Group (ERG), que té la seva seu a Luxemburg i el principal accionista de la qual és el govern del Kazakhstan, gestiona el projecte Metalkol Roseguin Tailings Reclamation (RTR).
Un total de 21 agricultors, que formen part d'un col·lectiu que conrea terrenys confrontants amb la concessió, prop de la població de Tshamundenda, van declarar que al febrer de 2020, sense consulta significativa ni avís de desallotjament, un destacament de soldats, alguns amb gossos, va ocupar la zona mentre s'arrasaven els camps dels quals ells s'ocupaven.
Una dona, a la qual anomenem Kabibi per a protegir la seva identitat, va explicar que quan intentava recol·lectar els seus cultius abans que fossin destruïts, tres soldats la van capturar i la van violar en grup, mentre altres soldats miraven.
Kabibi, que estava embarassada de dos mesos, va necessitar tractament mèdic. Va comunicar l'incident a la seva família i al cap del poblat, però va tenir massa por per a denunciar-lo a Metalkol o a les autoritats locals. El seu bebè va néixer després sense problemes.
Kabibi va dir als investigadors: “Soc vídua, no puc costejar la inscripció dels meus fills a l'escola. [...] Fins avui, no tinc ocupació ni altres fonts d'ingressos. Vaig d'aquí cap allà, de casa a casa, per a trobar alguna cosa de menjar per als meus nens.”
Els agricultors han protestat i advocat reiteradament per una indemnització però no se'ls ha ofert un recurs efectiu.
En la seva resposta, ERG va afirmar que no tenia cap control sobre el desplegament dels soldats, i que el govern havia decidit que el col·lectiu d'agricultors ja havia rebut indemnitzacions d'un operador miner anterior, alguna cosa que els agricultors neguen.
No més desallotjaments forçosos
L'informe insta les autoritats de República Democràtica del Congo a posar fi de manera immediata als desallotjaments forçosos, promoure una comissió de recerca imparcial i reforçar i fer complir la legislació nacional relativa a l'activitat minera i els desallotjaments d'acord amb les normes internacionals de drets humans.
Les autoritats han dut a terme o facilitat desallotjaments forçosos i han incomplert la seva obligació de protegir els drets de les persones, inclosos els consagrats en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals i en els Principis Rectors sobre les Empreses i els Drets Humans. Les forces armades no han d'intervenir en cap cas en els desallotjaments.
S'ha demostrat que quan les empreses afirmen que es regeixen per elevats principis ètics es tracta de meres paraules. Les empreses tenen la responsabilitat d'investigar els abusos identificats, proporcionar reparació efectiva i prendre mesures per a impedir que nous danys. Totes les empreses han de garantir que les seves activitats no perjudiquen les comunitats que estan en primera línia.
Donat Kambola, de IBGDH, ha afirmat: “Les empreses mineres internacionals implicades tenen abundants recursos econòmics i poden costejar fàcilment la introducció dels canvis necessaris per a salvaguardar els drets humans, establir processos que millorin la vida de les persones de la regió i proporcionar reparació pels abusos soferts”.
Agnès Callamard, d'Amnistia Internacional, ha afirmat: “República Democràtica del Congo pot exercir un paper decisiu en la transició del món per a abandonar l'ús de combustibles fòssils, però els drets de les comunitats no han de ser calcigats en la carrera per extreure minerals fonamentals per a descarbonizar l'economia mundial”.