Una activista organitzada contra el genocidi a Gaza s’entristeix i enfada amb el seu entorn. Troba que som massa poques a les manifestacions.

Un parell de veïnes afectades per l’especulació immobiliària i un col·lectiu d’habitatge debaten com organitzar el conjunt del bloc d’habitatges on viuen. El pessimisme impregna la sala, «la gent passa de tot», apunta una d’elles.

Un grup de defensores de drets humans diuen que tiren la tovallola, que la població ja no s’interessa pels conflictes internacionals. Algú comenta: «Com vols que els interessin? Però si ni es mouen pels seus propis drets».

Un context de desmobilització generalitzat, una societat cada cop més individualista, unes comunitats poc cohesionades, una població poc acostumada a organitzar-se de forma conjunta i àmplia per provocar canvis. Quins ingredients, tu!

L’Angela Davis deia el passat maig, en una visita que va fer a Barcelona en el marc de la Fira Literal, que «l’esperança no és una emoció produïda per allò que és possible d’aconseguir, sinó que es tracta d’una disciplina». Afegia que li encanta la idea de l’esperança com a disciplina, «perquè ens fa entendre que la nostra responsabilitat està també en generar esperança».

L’activisme pot ser desgastant. No tothom està disposat a posar-hi energies en detriment d’altres facetes de la vida. És més, la majoria de les persones no hi estan disposades. Això és així ara mateix i ho seguirà sent durant, almenys, una bona temporada. Qui no s’hi adapti, qui no faci un cop de realisme, està condemnat a la frustració... i al contagi de la frustració.

La responsabilitat de generar esperança

Això vol dir que cal deixar de verbalitzar les frustracions? En cap cas: canalitzem-les, donem-los l’espai oportú. Això vol dir que ens podem quedar tranquil·lessi arribem a poques persones? En cap cas: preguntem-nos per què som les que som, què podem fer per ser una més demà i tres més demà passat. Això vol dir que, si considero que les meves veïnes no mouen gaires dits ni pels seus propis drets, convé deixar-ho córrer i fer un «ja s’ho faran»? No: ni cal que caiguem en un rol bàsicament assistencialista que li fa les coses a qui no se les fa, ni hem de defugir la nostra responsabilitat.

Perquè sí, aquelles entitats i persones organitzades avui dia tenim una responsabilitat amb el nostre entorn. Tenim el deure de convidar-lo, d’acompanyar-lo des dels nostres aprenentatges, d’empoderar-lo incorporant també les seves inquietuds, que fins ara no teníem en compte... tenim la responsabilitat de generar-li esperança.

A Amnistia Internacional, aquests dies estem immersos en la planificació de l’any que comença, posant sobre el calendari totes aquelles campanyes, accions, tasques i activitats que impulsarem. L’esperança de canviar un món, que no canviarà sol, les travessarà totes elles. L’esperança (també) es planifica.