Quan la selecció espanyola i França es preparaven per disputar-se un lloc a la final del Mundial de futbol, l'expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy publicava una columna d’opinió on descrivia la selecció francesa com un rival "d'altíssim nivell, això sí, sense francesos". Quatre paraules que no parlaven de tàctica ni de futbol, sinó de qui té dret a dir-se d'un lloc.

Les fronteres no són simplement línies traçades sobre un mapa ni barreres físiques que separen un territori d'un altre. Constitueixen una complexa infraestructura de control, ordenació social i exclusió, configurada a partir de jerarquies racials forjades en històries de colonialisme, esclavitud i altres sistemes d'opressió, com ara el patriarcat. Aquests mecanismes defineixen qui és considerat “dins” i qui queda “fora”, determinen sobre qui recau la sospita, qui es converteix en boc expiatori en temps de crisi, a qui se li restringeix la llibertat de circulació i, en darrer terme, a qui es pot rebutjar.

Aquestes fronteres, però, no s'aturen en els controls duaners ni els límits territorials. També es projecten sobre la idea de nació i de pertinença, qüestionant constantment qui pot ser reconegut com a membre legítim d'una comunitat política. En aquest sentit, davant dels comentaris de Rajoy, l'Ambaixada de França va haver de recordar una obvietat: dels 26 convocats, 23 van néixer a França i tots, tots 26, són ciutadans francesos. El ministre d'Exteriors, Jean-Noël Barrot, ho va resumir sense embuts: allò era "una ximpleria, racisme, o una barreja de totes dues coses".

La resposta més contundent, però, no va venir de la política, sinó del vestidor de la selecciço espanyolo. Lamine Yamal, català fill de mare guineana i pare marroquí, va respondre de forma contundent: "El futbol, si serveix per a alguna cosa, és per integrar. I no hi ha millor exemple que França i nosaltres, que som l'exemple de la integració." Pau Cubarsí hi va afegir una obvietat que hauria de ser innecessària: si un jugador vesteix la samarreta de la selecció francesa, és francès, i el color de la seva pell no hi té res a veure.

L'estadi aplaudeix, el carrer exclou

Els mateixos sectors socials que qüestionen la "francesitat" dels jugadors de l'equip rival, o que en un altre context posarien en dubte que un fill d'immigrants sigui "d'aquí", ovacionen sense embuts Lamine Yamal o Nico Williams —fill de pares ghanesos, criat a Pamplona, basc— quan porten Espanya a una final. 

Així funciona el racisme selectiu: la persona percebuda com a “algú de fora” deixa de ser-ho quan aporta un valor que la majoria vol apropiar-se —un gol, una medalla, un títol—, però recupera la condició de “forastera” quan és un company de feina, un veí o un nen a l'escola dels fills. Es celebra qui genera èxit i espectacle, però es continua qüestionant la pertinença de qui simplement vol viure.

Aquest fenomen no és anecdòtic ni exclusiu de l'esport. Amnistia Internacional fa anys que assenyala que Espanya arrossega un problema estructural amb el racisme i la xenofòbia que les institucions es resisteixen a mesurar i combatre amb seriositat: manca de dades oficials sobre incidents racistes, manca d'òrgans independents que hi facin seguiment i manca de voluntat política per abordar la qüestió.

El discurs de Rajoy no és, doncs, un ocurrència aïllada d'un polític jubilat, sinó el símptoma d'un clima social més ampli que Amnistia documenta cada any: un racisme que la societat tolera millor com més abstracte, llunyà i prescindible és el seu objectiu. El problema ja no és només el discurs d'odi, sinó la indiferència que el fa possible.

Per què necessitem un ‘nosaltres' i un ‘ells’?

Per què una part de la societat necessita jerarquitzar les persones per sentir-se millor? Els psicòlegs Henri Tajfel i John Turner van formular als anys setanta la teoria de la identitat social, que explica com el simple fet de categoritzar-nos com a membres d'un grup —una nació, un equip, una religió— ja genera, per si sol, una tendència a afavorir el propi grup i a menystenir qui no en forma part. 

En aquest sentit, van demostrar que ni tan sols calen conflictes reals ni interessos en joc perquè aparegui aquest biaix: n'hi ha prou que algú se senti "d'un bàndol" perquè comenci a discriminar l'altre, perquè el grup propi forma part de la nostra pròpia autoestima. Així, com més insegura o amenaçada se sent una identitat col·lectiva —per una crisi econòmica, per canvis demogràfics accelerats, per la por a perdre estatus—, més necessitat té de reafirmar-se rebaixant l'altre.

A això s'hi suma el que la sociologia coneix com la teoria del conflicte realista i la teoria de l'amenaça percebuda: quan una part de la població sent que els seus recursos —feina, habitatge, prestacions— estan en risc, tendeix a exterioritzar més hostilitat cap a qui identifica com a "algú de fora", encara que aquesta persona no en sigui responsable. No és casualitat que els discursos xenòfobs es disparin en moments de tensió econòmica o social: el "de fora" es converteix en el boc expiatori perfecte perquè així no cal qüestionar les estructures pròpies. 

La bona notícia és que la mateixa ciència que explica el prejudici també n'assenyala l'antídot. El psicòleg Gordon Allport ja va formular fa dècades la hipòtesi del contacte: la convivència sostinguda i en condicions d'igualtat entre grups diferents redueix el prejudici de manera constatable. El mateix equip de la selecció espanyola —i francesa— n'és, sense voler-ho, un experiment natural: quan l'objectiu és compartit —guanyar un partit o aixecar un títol—, el “de fora” deixa de ser una etiqueta i es converteix en una persona amb nom i cara, un referent, o fins i tot en l'ídol de tota una generació.

El Mundial de 2026 ha posat un mirall davant una part de la societat espanyola i europea. No es tracta de si Lamine Yamal, Nico Williams o els francesos "mereixen" jugar amb la selecció del país on han crescut: òbviament que sí, són ciutadans de ple dret. Es tracta de preguntar-nos com és possible que una societat capaç d'ovacionar la diversitat quan dona victòries esportives continuï tolerant la discriminació quan aquesta mateixa diversitat —però sense una pilota als peus— demana un contracte de lloguer, travessa una frontera o simplement camina pel carrer.