Una taula rodona el 25 de març de 2026 a la facultat de Dret de la UAB de la mà d'Amnistia Internacional i People Help aplega activistes i refugiades afganeses per denunciar la situació de les dones a l'Afganistan i els forats del sistema internacional d'asil.

La sala no era del tot plena. Aquesta absència ja deia molt: la poca atenció que les societats occidentals dediquen a la vulneració de drets fonamentals a l’Afganistan. I, tanmateix, les qui hi eren presents —activistes, refugiades, estudiants, juristes— omplien l'espai amb una energia densa, feta d’una mescla d’incertesa i por del que es podia revelar aquell matí.

Abans que l'acte comencés, l’equip d’Amnistia Internacional havia parlat amb les dues ponents principals, la Karima Shujazada i la Najiah Mohammedi. La Karima és periodista i va haver de viure durant sis mesos sota el règim talibà abans de fugir. La Najiah és economista i fundadora d’una escola en línia que ofereix educació a les dones afganeses que no hi poden accedir. 

“Em posa nerviosa pensar que tothom m'estarà mirant i escoltant”, confessava la Najiah. La Karima, per la seva banda, ja ens avançava alguns dels horrors que comentaria més endavant en la seva ponència, “peguen a les dones fins que surt sang”. 

Al cap de pocs minuts, tothom va agafar seient i es va obrir l’acte amb una primera peça audiovisual. Amb la sala a les fosques, tots i totes ens preparàvem per acompanyar durant dues hores a dues de les poques afortunades que han pogut fugir del país que els hi ha arrabassat la identitat, el present i el futur. 

Karima: “Ja no tenim somnis. No veiem la llum al final del túnel”

La primera veu de testimoni directe va ser la de la Karima. Té una predisposició natural a parlar en públic, amb ganes de posar paraules a l’horror que es viu en el seu país d’origen. La Karima es defineix com a periodista, però no és només una etiqueta professional, és també una identitat que el règim talibà li ha robat.

Va obrir la seva intervenció matisant un detall sobre la història de repressió a l’Afganistan. “No vull donar una imatge falsa”, explica. L'època en què els Estats Units controlaven el país “no va ser tan gloriosa com es pensa”. Ella i les seves companyes que vivien a la capital sí que gaudien d’una certa llibertat i drets, però les dones que vivien als pobles llunyans de la metròpoli, les quals eren majoria, “també patien per la seva vida i vivien sota un règim de terror”. L’única diferència entre el règim estatunidenc i el talibà és que “abans es podien tindre somnis i podies veure llum per lluitar. Ara ja no hi ha ni somnis ni llum”. 

El retorn dels talibans al poder va suposar, igualment, un canvi radical. Les dones van deixar de tenir drets de manera immediata. Si es manifestaven, les empresonaven o inclús podien matar les seves famílies. Pel que fa a les dones empresonades, quan eren alliberades “moltes vegades no eren acceptades ni per la seva família ni pel poble”. Es quedaven totalment soles. 

Najiah: construir-se a Catalunya des de zero

La segona veu va ser la de la Najiah, que ha refet la seva vida a Catalunya. Va parlar de la dificultat d'arribar sense xarxa, sense llengua, amb la família molt lluny. La Najiah és d’aquelles persones que t’abracen amb la seva veu. És delicada i tendre. Però això no ha de despistar, ja que darrere d’aquesta delicadesa es troba una dona molt valenta, forta i lluitadora que ha hagut de fer de la soledat una fortalesa. 

"He après molt aquí", es mostrava agraïda. "Però no ha estat fàcil, especialment al principi." Va descriure el malson que va suposar la fugida a l'Iran a l’octubre de 2021 i el laberint burocràtic de la llei d'asil que poc després confirmaria també la Sílvia Sala, de People Help: advocats, litigis, mesures cautelars i incertesa jurídica. Un camí difícil que afecta emocionalment tothom que l'ha de transitar durant anys.

La Najiah ha convertit l'educació en un acte de resistència. Després de treballar amb l'ONG Open Culture Center per oferir formació a migrants i refugiats, l'any passat va fer un pas més i va posar en marxa una escola en línia per a noies afganeses i pakistaneses. Les classes es fan en la clandestinitat. A través d'aquesta iniciativa, intenta estendre l'esperança entre aquelles dones que ho han perdut quasi tot: “passen les vint-i-quatre hores del dia tancades a casa, i aquella hora de classe en línia es converteix en una finestra al món”. El programa inclou classes d'anglès, castellà, fotografia i web, a més de suport psicològic. “Jo no puc estar més de tres dies a casa”, confessa, conscient que el simple fet de poder sortir al carrer ha passat de ser un dret indiscutible a ser una prohibició punible.

El primer pas, el més difícil 

La Karima va passar tres mesos a l'Iran per fer una entrevista a l'ambaixada d'Espanya, però quan va esclatar la guerra a Ucraïna li van dir que la prioritat eren els ucraïnesos. Sense rendir-se, va marxar al Pakistan, on finalment va aconseguir el visat per venir a Espanya, un país que descriu com un “privilegi”. Des que va arribar, intenta participar en tots els actes que pot per mantenir viva la memòria de la situació afgana: “No és discriminació, és apartheid de gènere”, diu amb contundència, recordant que aquest agost farà cinc anys que les dones afganeses no tenen cap dret reconegut. Es mostra molt agraïda amb les organitzacions i la facultat que impulsen aquests espais de denúncia: “Us vull donar les gràcies: no oblideu ni les dones afganeses ni cap dona al món que no té drets”. 

Najiah, en canvi, va deixar l'Afganistan l'octubre del 2021, tot just quan els talibans van prendre el poder, un règim que ella ja coneixia bé. Va refugiar-se a l'Iran pensant que seria cosa de poc temps i que podria tornar al seu país, però res no ha canviat. Viure a l'Iran tampoc va ser fàcil, especialment per a les afganeses: renovar visats, trobar feina... tot es converteix en un obstacle. Va ser llavors quan la Najiah va començar a buscar la manera de sortir d'allà, i gràcies a l'organització Afghan Women on the Run va poder arribar a Barcelona, on el 2024 va acabar un màster en economía.

Viure esperant un Si

Des del 2021, l'organització People Help acompanya dones afganeses refugiades en un camí ple d'obstacles legals i humans. Sílvia Sala, una de les fundadores i actual vicepresidenta de l'entitat, ho resumeix amb admiració: “Totes les dones afganeses que hem conegut són fortes, valentes, intel·ligents... i aprenem molt amb elles”. La Najiah i la Karima, explica, “són de les afortunades que han pogut arribar”.

La via legal que ho ha fet possible és l'article 38 de la Llei d'Asil del 2009, que permet a una persona refugiada acudir a una ambaixada espanyola en un tercer país per sol·licitar el trasllat i l'asil a Espanya. És un article que no ha estat desenvolupat per cap reglament i que s'ha anat construint a cop de sentència. “Ha estat molt cansat anar lluitant contra advocats que han litigat i contra el Ministeri d'Exteriors”, admet Sílvia Sala. Dues sentències clau han ajudat a consolidar-lo: han establert que és l'ambaixador qui decideix el trasllat, i que aquest també es pot produir per mesures cautelars.

Però darrere de cada batalla jurídica hi ha una persona. Quan algú envia un correu electrònic per demanar una entrevista des del Pakistan o l'Iran, pot trigar entre quatre i cinc anys a obtenir-la. Mentrestant, ha de sobreviure en països on no se li reconeix l'estatus de refugiat, vivint dels estalvis o de l'ajuda familiar, amb una sensació d'incertesa absoluta perquè ningú no els assegura res. Si l'entrevista d'asil és positiva, el trasllat a Espanya es fa efectiu; si és negativa, comença un camí llarg i contenciós. A tot això s'afegeix que els esdeveniments globals també condicionen els casos individuals: una dona que havia recorregut un camí llarg per aconseguir l'asil des de l'Iran ha vist el seu procés paralitzat ara que ha esclatat la guerra al país. “L'activisme civil des dels nostres països és espurnes de llum per a elles”, conclou Sala.

Les dones, motor del canvi 

Al final de la ponència pren la paraula Sabina Puig, coordinadora d'Amnistia Internacional Catalunya, que aprofita per fer difusió de l’activisme que promou Amnistia Internacional i per reivindicar el paper del dret internacional com a eina de lluita, tot i la gravetat de la situació. Les seves paraules generen un murmuri d'aprovació entre el públic quan apel·la al Marc de Drets Humans Internacional i al Dret Penal Internacional com a instruments que encara poden ser útils. “Hem d'apostar pels fòrums internacionals”, afirma, i recorda que ja hi ha bones notícies en aquest sentit: el Tribunal Penal Internacional ha emès ordres de detenció internacional contra alguns líders talibans. A més, advoca perquè l'apartheid de gènere sigui tipificat com a crim en la llei internacional. En aquest marc, una possible futura convenció sobre Crims contra la Humanitat podria ser clau per incorporar una dimensió de gènere a la justícia internacional, una justícia que, reconeix, encara arrossega tics patriarcals. Però la Sabina Puig vol deixar clar on rau el veritable motor del canvi: “Per molts avenços que hi hagi a Nova York o a Ginebra, el que realment s'ha de posar en valor és la lluita de les dones i els homes que lluiten per fer valdre els seus drets”.

Moltes mans aixecades

El torn de preguntes arrenca amb moltes mans aixecades. Les inquietuds del públic giren al voltant de la llei d'asil, un sistema que una de les ponents descriu com una “trampa burocràtica”. En aquest sentit, es recorda una sentència del Tribunal de Justícia de la UE que reconeixia que les dones afganeses podien gaudir del dret d'asil pel simple fet de ser dones. En Pol, jove activista d'AIC de cabells arrissats i samarreta groga, pren la paraula per denunciar el racisme institucionalitzat en el dret d'asil: “mentre els ucraïnesos són acollits, les persones africanes troben les portes tancades”. La sala escolta en silenci.

La Karima aprofita per oferir un punt de vista diferent: “No tots els homes estan d’acord amb els talibans”», i afegeix, amb un punt d'esperança, que cada dia la mentalitat de la gent va canviant. Una senyora del públic, però, planteja que el concepte d'apartheid fa curt per descriure el que viuen les dones afganeses. Tota la sala assenteix amb onomatopeies d'aprovació. L'objectiu mínim, expliquen, és “aconseguir que almenys es reconegui oficialment l'apartheid de gènere a l'Afganistan”, tot i que la realitat va molt més enllà. “Si tu no tens dret a parlar, a treballar... tu no existeixes”, sentencia la Karima. “És molt més que un apartheid”. I llança una advertència que planeja sobre la sala: “Si no actuem, en uns anys tindrem un país ple de radicals”. La Najiah tanca el debat amb una frase que recull l’essència del que denuncien: “A l’Afganistan, pensen que les dones no són humanes. No hi ha diferència entre una dona i un animal”. I malgrat tot, “elles no paren”.

Cada acció compta 

Abans de tancar l'acte, apareix la pregunta que sobrevola tota la sala: què podem fer des d'aquí? La Karima ho té clar: “No deixeu de parlar d’aquest tema”. Els mitjans de comunicació i la gent han deixat de parlar de l'Afganistan, i quan el món guarda silenci la situació empitjora. Cada persona, recorda, té una xarxa social, un cercle, una veu. Una dona del públic confessa, amb vestigis de frustració i indignació, que “ha perdut la fe en la comunitat internacional”, i planteja si el canvi ha de venir de dintre o de fora. El canvi, contesten les ponents, ha de venir de dins i de fora alhora, i apunten cap als Estats Units amb contundència: “Els Estats Units han intentat portar una democràcia d’Occident a l’Orient. Això no serveix”. Fins i tot es responsabilitzen als votants de Trump de les conseqüències que les seves decisions tenen més enllà de les seves fronteres. 

Finalment, pren la paraula la Silvia Günther, de People Help, per recordar l'origen d'aquest acte: un professor de Dret de la UAB, Joan Baucells, que havia quedat captivat per l'acte que People Help, Amnistia Internacional i el PEN Català van organitzar el desembre a Barcelona, va pensar que allò s’havia de tornar a repetir. Així doncs, va aconseguir reunir unes trenta persones a la UAB. “Aquest petit acte que ha pensat en Joan pot acabar generant una onada expansiva molt gran”, conclou la Silvia. És exactament d'això que es tracta: d'espurnes que s'encenen d'una en una.

Tanca l'acte, la moderadora de la xerrada, Maria Barcons, professora de Filosofia del Dret de la UAB, que recorda que les dones són massa sovint tractades com a “objectes” i no com a “subjectes”. Justícia patriarcal, crims contra la humanitat, apartheid de gènere: termes que, després de dues hores de testimonis i debat, ja no sonen com a conceptes abstractes, sinó com el nom exacte d'una realitat que continua i que hem de combatre.