Amnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsAmnesty IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid IconsCovid Icons
Actuem pels drets humans a tot el món

Turquia: Les persones amb discapacitat, abandonades després dels terratrèmols

Una dona víctima del terratrèmol. Copyright: Amnistia Internacional
  • Les persones amb discapacitat viuen en campaments en condicions inadequades.
  • La manca d'instal·lacions de sanejament i de suport especialitzat posa en perill la salut.
  • Les autoritats turques i els agents humanitaris han d'actuar amb urgència per garantir una resposta inclusiva.

En un nou informe publicat avui, Amnistia Internacional afirma que la resposta humanitària als devastadors terratrèmols que van sacsejar Turquia ignora les persones amb discapacitat que viuen en els camps per a persones desplaçades.
 
L'informe ‘We all need dignity’: The exclusion of persons with disabilities in Türkiye’s earthquakes response documenta la vida actual de les persones amb discapacitat en refugis inadequats, i com la resposta a la catàstrofe de les autoritats i els agents humanitaris soscava la seva dignitat i el seu dret a la salut.
 
Durant els potents terratrèmols que van sacsejar Turquia el febrer de 2023, més de 48.000 persones van perdre la vida i més de 100.000 van resultar ferides —moltes d'elles van patir amputacions o altres lesions que deixen seqüeles per a tota la vida—. Es calcula que uns 3,3 milions de persones han quedat desplaçades, i que, d'aquestes, 2,3 milions es refugien en campaments de tendes i assentaments de contenidors. Segons una avaluació conjunta del govern turc i l'ONU, es preveu que fins a un 70% de les persones ferides que han sobreviscut al terratrèmol pateixin alguna discapacitat.
 
“L'immens patiment humà causat pels terratrèmols es veu agreujat en el cas de les persones amb discapacitat, que pateixen l'abandonament de la resposta humanitària”, ha manifestat Matthew Wells, director adjunt d'investigació del Programa de Resposta a les Crisis d'Amnistia Internacional.
 
“La resposta indiferenciada a l'hora de proporcionar refugi d'emergència no té en compte les necessitats específiques de les persones amb discapacitat per a viure amb dignitat, i impedeix a moltes l'accés a l'ajuda humanitària en igualtat de condicions.”
 
“El govern de Turquia i els agents humanitaris, inclosos els donants internacionals, han de prendre mesures urgents per a garantir una resposta humanitària que tingui en compte a totes les persones supervivents, incloses les que tenen discapacitat. S'han d'abordar les seves necessitats proporcionant-los el suport especialitzat que necessiten.”
 
Amnistia Internacional és conscient de la dimensió i la gravetat de la crisi humanitària causada pels terratrèmols. No obstant això, independentment de l'envergadura de l'emergència, s'han de respectar plenament els drets de les persones amb discapacitat.
 
L'informe es basa principalment en visites a les províncies d'Adiyaman, Gaziantep, Hatay i Kahramanmaras, en el sud de Turquia. Entre març i abril de 2023, el personal investigador d'Amnistia Internacional va realitzar 131 entrevistes a supervivents dels terratrèmols amb les quals va documentar l'experiència de 34 persones amb discapacitat (10 dones, 15 homes i 9 nens i nenes). Entre les persones entrevistades hi havia 19 amb diferents tipus de discapacitat, 26 familiars de persones amb discapacitat, i 13 treballadors i treballadores humanitaris dels equips de resposta.

Condicions de desplaçament inadequades

En els 21 llocs que va visitar Amnistia Internacional, les persones sense mobilitat o amb mobilitat reduïda no podien accedir a les instal·lacions de sanejament comunes, situació que es repetia de forma generalitzada, segons va confirmar el personal d'ajuda humanitària. El no tenir accés a latrines, ara moltes depenen dels qui les cuiden i de productes com els bolquers per a adults que reben a través de l'ajuda humanitària.
 
Una refugiada siriana de 48 anys que havia sofert l'amputació de la cama esquerra i part del peu dret a causa de la diabetis va explicar: “No m'arreglo jo sola per a usar els banys comuns. Els meus familiars m'han d'ajudar a moure'm des de la cadira de rodes al vàter, i cada vegada que l'utilitzo han de buidar-lo i netejar-lo… Els éssers humans necessitem una mica de privacitat i dignitat, però en aquestes circumstàncies és molt difícil tenir-les”.
 
Nurcan, una dona de 32 anys amb discapacitat física que depèn de la seva família perquè la portin a les instal·lacions del campament, ens va comptar: “No puc usar el bany. No puc dutxar-me… No menjo a bé. Tinc por que si menjo aquí com menjava abans m'hagin de portar al bany”.
Una nena de 13 anys que va perdre la cama dreta en el terratrèmol en el qual també va morir la seva mare va relatar la seva experiència a Amnistia Internacional. S'ha vist obligada a portar bolquers i depèn de la seva germana de 18 anys perquè els hi canviï i la netegi. La seva germana va dir: “No pot usar el vàter perquè és massa inestable, i una caiguda seria molt perillosa per a la ferida de l'amputació… A vegades em crec que estic en un malson, però després m'adono que és la realitat.”
 
Aquesta resposta d'emergència no compleix les obligacions de drets humans ni els principis humanitaris d'inclusió i no discriminació. Gairebé totes les persones amb discapacitat a les quals va entrevistar Amnistia Internacional —incloses les d'edat avançada amb mobilitat reduïda— eren dependents de familiars, perquè no podien recollir els aliments ni altres articles, com a kits d'higiene personal, en els punts de repartiment.

Necessitat urgent de serveis de salut especialitzats

Amnistia Internacional també ha documentat l'escassetat de dispositius de suport apropiats, com a cadires de rodes, i la interrupció de l'atenció especialitzada, com els serveis de rehabilitació.
 
Bahir Ghazi, un home de 58 anys que viu en un camp per a persones desplaçades del centre d'Antioquia, va afirmar que les seves dues filles amb discapacitat física, de 22 i 32 anys, acudien a un centre de rehabilitació dues vegades a la setmana, però l'edifici s'havia esfondrat durant el terratrèmol. Fins ara no se'ls ha ofert una alternativa.
 
Els terratrèmols van provocar un cessament massiu en el funcionament dels serveis de salut, inclosos els que atenien les persones amb discapacitat, a causa de l'esfondrament o els greus danys soferts per les instal·lacions, i a la mort, les lesions i el desplaçament del personal.
 
Amnistia Internacional també va concloure que era urgent ampliar els serveis de salut mental i de suport psicosocial per a abordar les necessitats existents i futures.
 
Fadime Cetin, de 51 anys, està malalta de càncer i cuida del seu espòs amb alzheimer i els seus dos fills amb discapacitat. Va contar a Amnistia Internacional que la seva família va ser rescatada de sota els enderrocs cinc dies després que el seu edifici de tres plantes s'esfondrés a la ciutat de Kahramanmaras i matés a diversos membres de la família.
 
Fadime va dir que la seguretat del seu fill de 17 anys, que té una malaltia mental, és un motiu de preocupació constant. Va contar que “a vegades agafa els hijabs de les dones” i que “quan fa aquestes coses, la gent li pega i l'insulta”. A més, a vegades deambula pel carrer, prop del lloc de desplaçament informal en el qual estan, i s'asseu enmig del trànsit. Això fa que pel dia hagi de lligar-lo per un peu a un palet de fusta que hi ha fora de la botiga per a restringir els seus moviments. Va afegir: “Abans no el lligàvem dins de casa. A casa era lliure”.
 
Melek, de 35 anys, viu amb els seus tres fills i familiars polítics en un campament de tendes en Narli, als afores de la ciutat de Kahramanmaras. Va relatar que la seva filla de cinc anys presentava signes d'angoixa des del terratrèmol, entre ells parlar en somnis. Melek va comptar: “A vegades, quan la desperto per a anar al bany, el primer que em pregunta és si hi ha un terratrèmol”.

Fa falta una resposta humanitària inclusiva

Turquia és Estat Part en la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i, com a tal, el seu govern té l'obligació de prendre mesures per a promoure, protegir i garantir el ple exercici de tots els drets humans i les llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat.
 
El govern de Turquia i els agents humanitaris han de garantir que les persones amb discapacitat i els qui les cuiden reben el suport adequat, entre altres coses fent accessibles les instal·lacions de sanejament i millorant el lliurament de l'ajuda. Aquest suport també ha d'incloure la recollida i les anàlisis sistemàtiques de dades desglossades per edat, gènere i discapacitat, que han de posar-se a la disposició dels agents humanitaris que participen en la resposta d'emergència a fi de garantir un servei adequat i eficaç basat en les necessitats.
 
“És evident que el suport prestat a les persones amb discapacitat després dels terratrèmols té deficiències fonamentals. Els efectes d'aquesta catàstrofe humanitària deixaran seqüeles durant generacions. És essencial que les persones amb discapacitat tinguin accés igualitari a les instal·lacions i els serveis”, va declarar Nils Muižnieks, director de l'Oficina Regional per a Europa d'Amnistia Internacional.

“Els donants internacionals també han de brindar més suport a la resposta humanitària a Turquia en aquesta crisi sense precedents, i augmentar l'ajuda tècnica i econòmica, la qual cosa inclou satisfer immediatament les necessitats de les persones amb discapacitat.”>