Les comunitats rohingyes del nord de l'estat de Rakhine, a Myanmar, pateixen treballs forçats, crisis alimentàries i de salut, severes restriccions a la llibertat de circulació i un conflicte armat cada vegada més intens. Així ho ha manifestat Amnistia Internacional avui, en advertir sobre les decisions perillosament prematures de repatriar persones refugiades a Myanmar des de Bangladesh.

Avui, l'Assemblea General de les Nacions Unides celebrarà una conferència d'alt nivell sobre la situació de les persones rohingyes musulmanes i altres minories a Myanmar. L'objectiu de la conferència és formular un pla en virtut del qual les més d'un milió de persones rohingyes refugiades que viuen a Bangladesh puguin tornar a casa seva a Myanmar després que la majoria fossin expulsades violentament del país per l'exèrcit el 2016 i 2017.

Amnistia Internacional va mantenir entrevistes amb 15 persones rohingyes refugiades que han arribat a Bangladesh durant l'últim any, alguna en dates tan recents com juliol de 2025. Aquestes persones procedien dels municipis de Maungdaw i Buthidaung, tots dos capturats per l'Exèrcit d'Arakan de mans de l'exèrcit de Myanmar el 2024. L'organització també va parlar amb personal de l'ONU, diplomàtics, investigadors i organitzacions humanitàries internacionals.

A més, Amnistia Internacional es va reunir amb representants de les branques política i humanitària de l'Exèrcit d'Arakan: la Lliga Unida d'Arakan i l'Oficina de Coordinació Humanitària i del Desenvolupament.

“Les condicions existents en el nord de l'estat de Rakhine, a Myanmar, no són en absolut les adequades perquè la població rohingya torni sense perill”, ha manifestat Joe Freeman, investigador d'Amnistia Internacional sobre Myanmar. “Per a moltes comunitats rohingyes, l'Exèrcit d'Arakan ha substituït a l'exèrcit de Myanmar com a opressor. Els militars utilitzen la població civil rohingya com a carn de canó per a lluitar contra l'Exèrcit d'Arakan, i grups armats rohingyes llancen nous atacs al territori. La dràstica reducció d'ajuda nord-americana ha contribuït a una crisi humanitària en que els subministraments escassegen i els preus es disparen.

“Encara que amb la conferència d'avui és d'una importància vital posar el focus internacional en la crisi del poble rohingya, qualsevol intent d'impulsar la repatriació sense abordar els aguts perills a què s'enfronten totes les comunitats —rohingya, rakhine i altres minories ètniques de Bangladesh i Myanmar— podria ser catastròfic.”

“Aquest no és el teu país”

El nord de l'estat de Rakhine, a Myanmar, que fa frontera amb Bangladesh, està ara sota el control de l'Exèrcit d'Arakan, mentre que l'exèrcit de Myanmar continua controlant la capital de l'estat, Sittwe, un punt d'entrada clau per a ajuda humanitària i transport.

Al novembre de 2023, l'Exèrcit d'Arakan, alineat vagament amb una miríada de grups armats d'oposició que lluiten contra l'exèrcit de Myanmar des d'un cop d'estat en 2021, va iniciar una ofensiva que va expulsar als militars d'una gran part del nord de l'estat. L'Exèrcit d'Arakan té ara el control efectiu de tota la frontera entre Myanmar i Bangladesh.

Les tensions, que venen des de lluny, entre la població budista d'ètnia rakhine de l'estat de Rakhine i la població rohingya musulmana han estat explotades per l'exèrcit de Myanmar, que ha treballat amb grups armats rohingyes i ha reclutat forçosament civils rohingyes perquè lluitin contra l'Exèrcit d'Arakan, majoritàriament budista.

A causa del conflicte armat, la població civil rohingya i rakhine s'ha vist atrapada entre l'Exèrcit d'Arakan i l'exèrcit de Myanmar, que ha bloquejat l'arribada d'ajuda humanitària a través de la capital de l'estat, Sittwe, i ha llançat mortífers atacs aeris indiscriminats. Aquest mateix mes, en un d'aquests atacs aeris, l'exèrcit va matar, segons els informes, almenys 19 estudiants rajine mentre dormien.

Centenars de milers de persones rohinyás es troben internament desplaçades, i més de 150.000 homes, dones, nens i nenes rohinyás han fugit a través de la frontera als camps de Bangladesh en els últims 20 mesos, segons l'agència de l'ONU per als refugiats, amb el que el total de persones refugiades pot ser d'1,2 milions, segons estimacions.

Amnistia Internacional i altres grups han documentat violacions del dret internacional humanitari i creixents abusos contra civils per part de l'Exèrcit d'Arakan, abusos que han inclòs atacs indiscriminats i detencions arbitràries.

Per a la població civil rohingya, la vida sota el govern de l'Exèrcit d'Arakan a l'estat de Rakhine resulta dolorosament similar a la que vivia sota l'exèrcit de Myanmar. Moltes persones afirmen que és pitjor, ja que estan constantment sota sospita de tenir vincles amb grups extremistes rohinyás. Un informe publicat per l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans el 2 de setembre deia que “continuen vigents les restriccions sobre els drets i llibertats de la població rohinyá imposades pels governs anteriors”, i que, igual que l'exèrcit de Myanmar, l'Exèrcit d'Arakan negava a aquestes persones la identitat rohingya referint-s'hi com a bengalís o musulmanes.

Els representants de l'Exèrcit d'Arakán al·leguen que el seu grup és víctima d'una campanya de propaganda alimentada per grups armats i activistes rohingyes.

Segons els testimonis recopilats per Amnistia Internacional, les comunitats rohingyes del nord de l'estat de Rakhine sofreixen severes restriccions de la llibertat de circulació imposades per l'Exèrcit d'Arakan, prohibicions discriminatòries de pescar o optar a altres mitjans de manteniment, treballs forçats i accés inadequat a atenció mèdica, educació i ajuda humanitària. També continuen morint o patinr ferides greus en l'actual conflicte.

Un home d'entre 20 i 30 anys va explicar que, mentre uns soldats de l'Exèrcit d'Arakan els conduïen a ell i a membres de la seva família a un camp per a persones internament desplaçades, va veure almenys quatre persones perdre membres per trepitjar mines terrestres.

Un home de 60 anys que va fugir de Myanmar amb la seva família al juliol de 2025 va descriure la vida en el camp per a persones internament desplaçades del municipi de Buthidaung, on el van traslladar després que l'Exèrcit d'Arakan arrabassés Buthidaung a l'exèrcit de Myanmar al maig de 2024. Segons va dir, l'Exèrcit d'Arakan buscava a membres de grups armats rohingyes en el camp i “es va emportar persones a atzar i les va fer desaparèixer”.

A més, a les persones que vivien en el camp les van obligar a treballar en llocs que incloïen zones de primera línia del conflicte.

“Ens feien implicar pedres i maons fins als seus llocs de control i apilar-los allí mentre passàvem fam. A mi, com que era gran, no em van obligar a fer tota la feina, però els meus fills van haver de fer-lo més de 10 vegades [...] Si ens negàvem a treballar, [els membres l'Exèrcit d'Arakán] ens colpejaven amb brutalitat i ens obligaven a romandre tombats cap per avall mentre ens colpejaven.”

La gent que va viure en els camps de persones internament desplaçades de Myanmar abans de fugir a Bangladesh va dir que menjaven amb poca freqüència, que la seva alimentació es basava en arròs i aigua d'un pou ple de fang i que alguns nens i nenes havien mort després de patir diarrea.

“[Els membres de l'Exèrcit d'Arakan] no ens proporcionaven res; al contrari, semblaven alegrar-se quan algú moria”, va dir l'home de 60 anys. “Deien: ‘Aquest no és el teu país. És el nostre país, la nostra terra, la nostra aigua, el nostre aire... res del que hi ha aquí et pertany. Marxa del nostre país’.”

L'Exèrcit d'Arakan deia a la gent que, si no seguia les seves regles o es negava a treballar, l'expulsarien de Myanmar.

“Ni escola, ni medicines, ni ajuda humanitària”

Un jove de 25 anys que va passar vuit mesos desplaçat de la seva llar del municipi de Buthidaung abans d'arribar a Bangladesh al gener d'enguany va dir que les condicions en el camp per a persones internament desplaçades on vivia eren “terribles”.

“No teníem ni escola, ni medicines, ni aliments, ni ajuda humanitària. Ocasionalment, portàvem en secret una mica d'arròs dels poblats que no havien cremat. Utilitzàvem aigua d'un únic estany i necessitàvem el permís de l'Exèrcit d'Arakn per a anar a qualsevol banda.

Segons va explicar, el seu germà va resultar ferit per trets de l'Exèrcit d'Arakan quan uns soldats estaven tractant de reassentar per la força a grans grups de persones i aquests no es movien prou ràpid. En una altra ocasió, el jove va dir que l'Exèrcit d'Arakan sospitava que ell formava part d'un grup armat rohinyá i va començar a colpejar-lo per a obtenir informació. Quan la dona embarassada del jove els va demanar que es detinguessin, diu que la van colpejar a ella també; la parella creu que, a conseqüència d'aquests cops, el seu bebè va tenir problemes de desenvolupament després de néixer.

“L'Exèrcit d'Arakan ens tractava pitjor que l'exèrcit de Myanmar. Quan es produïen enfrontaments entre les dues forces, ens obligaven a netejar el resultat, recollir els cadàvers i els enderrocs i llançar-lo tot al riu. Em van obligar a fer això més de 10 vegades sense pagar-me. Totes les famílies havien d'enviar a algú d'entre 15 i 70 anys per a fer treballs forçats. Si algú es negava, li donaven una pallissa”, va comptar.

Una dona de 35 anys, que també va arribar a Bangladesh al gener de 2025 després de caminar durant cinc dies per terreny muntanyenc amb els seus fills, va dir que els agricultors havien de pagar impostos en forma d'arròs a l'Exèrcit de Arakán, i els rohinyás havien de presentar sol·licituds, i pagar-les, per a demanar permís per a viatjar.

“Sota el control de l'Exèrcit d'Arakan, cada llar havia de fer guàrdies nocturnes, des de nens de tan sols 10 anys fins a homes de més de 70, i havien d'enviar a membres de la família a fer treballs forçats almenys cinc vegades al mes”, va relatar aquesta dona, que va afegir que també es reclutava forçosament a homes joves perquè lluitessin. “Si algú es negava, ens deien que abandonéssim aquest país o sofriríem un càstig.”

Les descripcions de les restriccions a la llibertat de circulació imposades per l'Exèrcit d'Arakan concorden amb els detalls dels documents de viatge obtinguts per Amnistia Internacional que mostren els permisos necessaris per a moure's d'un costat a un altre. Una persona entrevistada va declarar que calia pagar pels documents obligatoris de viatge, i que alguns només servien durant dos dies. Una altra va dir que l'Exèrcit d'Arakan només permetia a un nombre limitat de persones sortir de les seves cases per a encàrrecs bàsics, i només durant una hora.

En virtut del dret internacional, el treball forçós es defineix com tot treball o servei exigit a un individu sota l'amenaça d'una pena qualsevol i per al qual aquest individu no s'ofereix voluntàriament.

En resposta a aquestes denúncies, els representants de l'Exèrcit d'Arakan van dir a Amnistia Internacional que no utilitzaven el treball forçat amb civils, però que als detinguts, per exemple als delinqüents convictes o als presoners de guerra, els feien treballar o els donaven tasques a mode de “exercici”. Van dir que les activitats de neteja després dels enfrontaments eren treball comunitari voluntari, i que, encara que hi havia taxes per als documents d'autorització per a viatjar, aquestes taxes eren d'entre 2.000 i 3.000 kyats de Myanmar, equivalents a entre 1 i 1,5 dòlars estatunidencs.

“No ens permetien pescar”

L'agost, el Programa Mundial d'Aliments va declarar que “una mortal combinació de conflicte, bloquejos i retallades de fons està provocant un dramàtic augment de la fam i la malnutrició”. El Programa va afegir que, en la part central de l'estat de Rakhine, el nombre de famílies que no podien satisfer les necessitats bàsiques d'alimentació era de fins al 57%, comparat amb el 33% de desembre de 2024. També va dir que la situació en el nord de l'estat, on les organitzacions internacionals no estan actuant, era probablement “molt pitjor”.

Un home de 45 anys que va arribar a Bangladesh al juliol de 2025 va declarar que la població d'ètnia rakhine del municipi de Buthidaung podia pescar i circular lliurement, cosa que la població rohingya no podia fer.

“No ens permetien pescar ni anar al riu. No podíem treballar ni comprar menjar. L'Exèrcit d'Arakan va començar a demanar-nos diners, a utilitzar-nos com a mà d'obra forçosa sense pagar-nos i a prohibir-nos circular d'un poblat a un altre. Qualsevol que es negués, rebia un dur càstig”, va explicar, i va afegir que això incloïa la detenció i la negació d'aliments.

“Un dia vaig mirar d'anar pescar per a sobreviure. L'Exèrcit d'Arakan em va atrapar, em va colpejar amb un rifle [...] i es va emportar els peixos que havia pescat.”

Els representants de l'Exèrcit d'Arakan van explicar a Amnistia Internacional que les restriccions a la circulació i a l'accés als mitjans de manteniment no eren discriminatòries i s'aplicaven també a les comunitats rakhine. Segons van dir, a causa del conflicte armat les restriccions eren necessàries per la seguretat de la comunitat. També van afegir que els rohingyes —a qui es referien com a musulmans— rebien feina, i que els seus drets i llibertats es realitzaven i protegien; com a mostra, van assenyalar la recent obertura d'una mesquita que portava molt de temps tancada a Maungdaw.

“Rebem amb satisfacció qualsevol mesura que l'Exèrcit d'Arakan adopti per a proporcionar a les comunitats rohingyes els drets que durant tant de temps se'ls han negat, i esperem que el seu compromís públic envers la inclusivitat, la justícia i la rendició de comptes coincideixi amb la situació sobre el terreny. L'Exèrcit d'Arakan ha d'evitar mostrar una cara a la comunitat internacional i una altra al poble rohingya”, ha declarat Joe Freeman.