Virginia Laparra, exmagistrada guatemalenca a l’exili, continua advocant per la lluita contra la praxi nepotista i corrupta del corcat sistema judicial del seu país.

L’exmagistrada de la Fiscalia Especial Contra la Impunitat (FECI) va intentar desarticular des de dins el “pacte entre corruptes” incrustat a les institucions de Guatemala. I en certa manera ho va aconseguir, fins que algú se’n van cansar. El 2022, Laparra va ser empresonada sota l’acusació d’abús d’autoritat. Després de gairebé dos anys entre reixes, va ser alliberada el gener de 2024. Un miratge abans del malson: mesos després, una nova condemna de cinc anys i 50,000 quetzals (aproximadament 6.000 euros) la va colpejar de nou. No obstant, aquest cop Laparra va decidir abandonar la seva estimada terra i emprendre el camí de l’exili. Camí que, mal que ens pesi, encara no ha deixat de recórrer.

“La segona condemna va ser per deixar clar que la persecució, la venjança o l’odi no desapareixerien i que el que s’havia de fer era reinventar-nos lluny de la nostra terra, dels nostres i de tot el que coneixíem o bé ser empresonats i morir dins de Guatemala”, assenyala la jurista des de Catalunya, on ha passat uns dies.

La incoherència del sistema guatemalenc

Paradoxalment, es podria assegurar que l’única raó per la qual Virginia Laparra ha estat perseguida, condemnada, empresonada i finalment forçada a l’exili, ha estat la seva passió per la justícia, la legalitat i el benestar comú. 

Juntament amb altres operadors de justícia, l’exmagistrada va intentar extirpar la corrupció del sistema judicial, denunciant pràctiques il·lícites de polítics, empresaris, fiscals i jutges. Segons ella mateixa, la seva voluntat era "netejar el camí per als que venien i per als que estaven al nostre costat". Però aquesta determinació va marcar el seu destí: les amenaces i extorsions van desembocar en una condemna per abús d’autoritat, arran de la seva denúncia contra el jutge Westher Castellanos per una suposada filtració d’informació reservada a un investigat. 

“En no callar, això va generar odi, rancúnia i ressentiment. Ens van buscar qualsevol fet i li van posar un nom jurídic per poder dir: ‘els corruptes no som nosaltres, sinó ells’”.

La descripció que fa Virginia Laparra sobre el seu empresonament és difícil de pair:

“Et destrueixen completament l’existència. La meva vida i responsabilitat com a mare, la relació amb la família, ho van anul·lar tot. [...] Els meus desitjos de viure els van reprimir al màxim perquè no tingués esperança de sortir amb vida”.

Laparra denuncia que se li va negar el dret a la salut, forçant-la a sotmetre’s a cinc operacions d’emergència. A això s’hi afegeix el subministrament de menjar en estat de descomposició i altres formes de maltractament que evidencien la inhumanitat del sistema penitenciari guatemalenc.

“Tancar en condicions d’aïllament una dona que no ha comés cap delicte, mantenir-la 23 hores tancada, deixant-la sortir a un petit espai una hora al dia és inhumà. Això es clarament tortura, oi?

L’empresonament i l’exili han desterrat Laparra de la seva família, de la seva carrera i del seu país. Però qui l’ajuda, a hores d’ara? Algú vetlla per què es faci justícia en el seu cas?

El president Arévalo, un aliat amb poc marge d’actuació

El 25 de juny de 2023 Guatemala va confiar en el canvi real. Bernardo Arévalo, juntament amb el seu partit, Movimiento Semilla, va guanyar les eleccions decidit a fer minvar el cicle fosc que encega el sistema judicial. Malgrat la seva intenció retòrica, el president no ha aconseguit alliberar cap operador judicial empresonat, ni facilitar el retorn immediat de cap exiliat. Aquest fet, ha provocat desencantament en certs sectors de la societat civil. 

Tot i així, cal remarcar que el president gaudeix d’un marge de maniobra limitat: totes les propostes per a reformar el sistema judicial han estat tombades per la cambra legislativa, i confrontades pel Ministeri Públic (MP), l’òrgan que controla la fiscalia i garanteix la impunitat als corruptes.

“El que declaro pel president és una profunda admiració. No és fàcil ser al seu lloc quan el que tot el grup de corruptes intenten és l’odi contra ell. Ho fan perquè l’acabem odiant i que públicament sembli que no fa res. Però el cert és que no el deixen actuar.”

A l’altre extrem, es troba la figura de Consuelo Porras, Fiscal General del MP, garant del statu quo corrupte, acusada de posar la institució al servei d’una elit política, econòmica i judicial que saqueja el país impunement.

“Es un forat negre per on hi cap tot. És una vergonya. Això és el que sento per Consuelo Porras com a persona, com a ciutadana, com a dona, com a guatemalenca”, sentencia Laparra.

La immunitat de totes dues figures (Arévalo i Porras) fins a la fi dels seus respectius mandats manté el pols entre una reforma democràtica i una perpetuació del “pacte entre corruptes”. De moment, la contesa continua. Caldrà veure qui cau abans.

El paper de la comunitat internacional

“La comunitat internacional ha fet molt, però per algú que ho ha perdut tot, mai no serà prou. Un retorn segur, tornar a les nostres famílies; tornar al que nosaltres érem. I això mai succeirà, ja que encara que tornéssim avui, els nostres fills no tindrien la mateixa edat, les nostres cases no serien les mateixes, hi ha veïns que ja no hi són i hi ha veïns nous. Tot ha canviat.”

La pressió exercida per organitzacions com Amnistia Internacional –que l’ha declarat presa de consciència– i el Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU és necessària, però cal fer molt més. La lluita ha de continuar per evitar l’oblit. Actualment, hi ha aproximadament unes 79 persones exiliadesderivades de la possibilitat de detencions arbitràries per part de les autoritats judicials, entre els quals s’hi troben periodistes, jutges, magistrats i defensors dels drets humans. 

Segons Virginia, amb tots ells comparteix “l’amor per Guatemala, l’amor per la justícia i pel desig de tirar endavant”. 

Un passat i present usurpats, però un futur per construir

A més de 9.000 quilòmetres de la seva ciutat natal, Quetzaltenango, Virginia Laparra es mostra reticent a un retorn immediat. Però lluita des de l’exili explicant al món el que està passant a Guatemala, denunciant l’arbitrarietat de la (in)justícia i els mecanismes que fa servir la corrupció per a obstaculitzar la prosperitat social i democràtica que, de ben cert, vol la ciutadania. 

Quan se li pregunta què és el que troba més a faltar de Guatemala, respon sense vacil·lar: 

“Sentir la primavera”

Com la primavera de Tunis, com la primavera de Praga. Que la vida torni a néixer per a ella i pel seu poble. Que bufin vents de democràcia i de canvi. Això és el que desitja Virginia Laparra. Això és el que desitgem els qui l’acompanyem en la lluita pels drets humans.