Tots hem oblidat el Sudan; ningú sap que més de 12 milions de persones es troben actualment desplaçades, ni que més del doble -dues terceres parts de la població- necessiten assistència sanitària i alimentària urgent. 

Els estats, però, en connivència silenciosa, segueixen testimoniant la devastació del país, i fins i tot contribueixen a les hostilitats subministrant armament a ambdues parts del conflicte.

El 8 de maig Amnistia Internacional va declarar a través d’una investigació prèvia que hi havia presència a Khartum d’armes xineses sofisticades reexportades pels Emirats Àrabs Units (EAU). Utilitzades també a Darfur -regió que es troba sota embargament d’armes declarat per l’ONU-, la provisió d’aquest tipus d’armes contribueix a la perpetuació de les atrocitats sobre la població civil. 

Rússia, Turquia, EAU, la Xina o França són alguns dels països que han subministrat armes que han contribuït (in)directament a la comissió de crims de guerra i violacions flagrants del dret internacional. L’any passat, l’informe d’Amnistia Internacional va documentar aquest tipus de transferències per part dels estats esmentats. Tots i cadascun d’ells han signat -i la majoria també han ratificat- el Tractat sobre el Comerç d’Armes, que prohibeix explícitament qualsevol transferència que “pugui violar els embargaments d’armes del Consell de Seguretat o utilitzar-se per cometre actes de genocidi, crims contra la humanitat o crims de guerra”. 

Els fins lucratius de les entitats públiques i privades tiren pel terra qualsevol intent de cooperació multilateral dut a terme fins ara. Ni tan sols el Consell de Seguretat ha estat capaç d’adoptar una resolució que deixi amb les mans buides les Forces Armades del Sudan (SAF) i a les Forces de Suport Ràpid (RSF). La comunitat internacional segueix fallant a la població civil sudanesa.

Sempre paguen els mateixos

L’Agència de les Nacions Unides per als refugiats (ACNUR)  va descriure la situació al Sudan com “la crisi més gran de desplaçats, així com la de creixement més ràpid a tot el món”. Aquests desplaçats fugen de la guerra; no volen sumar-se a les 28.000 víctimes registrades que, segons el Grup de Dades de Localització i Esdeveniments de Conflictes Armats (ACLED), han mort a causa del conflicte. Tanmateix, la dificultat de comptabilitzar-ho fa probable que la xifra sigui molt més alta. Un informe de Human Rights Watch de l’any passat va dir que les forces paramilitars i els seus aliats àrabs havien comès neteges ètniques i crims contra la humanitat contra comunitats no àrabs a la regió. Més tard, l’experta de l’ONU en genocidi Alice Wairimu Nderitu va dir a la BBC que Darfur afrontava un risc creixent de genocidi, mentre l’atenció mundial segueix a Gaza i Ucraïna.

Els que sobreviuen als trets i a les bombes viuen un veritable infern, en la que es considera una de les principals catàstrofes humanitàries del món. De les persones que han fugit del país, gairebé dos milions han cercat refugi a països veïns com el Txad, el Sudan del Sud i Egipte, que arribaran al límit de la seva capacitat d’acollida si no cessen les hostilitats. Fugen d’un país destrossat, que no té present més enllà de la guerra. Però el futur també s’esvaeix; a set milions de nens i nenes se’ls ha ha privat l’educació i un 70% dels hospitals no funcionen correctament, en un context creixent de brots de còlera i xarampió. Tot això, sumat a les altes taxes de desnutrició i a la baixa immunització a aquestes malalties, fa que els efectes siguin catastròfics, especialment per a la infància. 

Per la inseguretat que es viu al país, sovint les organitzacions humanitàries no poden respondre a les necessitats més bàsiques de la població, ja que són sistemàticament atacades per ambdues parts del conflicte. A més, l’infrafinaçament d’aquestes entitats fa que igualment no puguin contribuir a pal·liar la catàstrofe. En data de 26 de març, només havien rebut el 6,6% dels fons necessaris per respondre a la crisi humanitària. L’estacada més recent a la població sudanesa ha estat la retallada dràstica de fons de cooperació ajuda d’USAID aprovada per Donald Trump als Estats Units.

La violència sexual com a arma de guerra

Si el Sudan roman opac davant la resta de conflictes, les violacions (en grup) i l’esclavitud sexual contra dones i nenes sudaneses és l’oblit dins del conflicte oblidat. Amnistia Internacional va documentar, mitjançant del testimoni de 36 dones i nenes violades per les Forces de Suport Ràpida, algunes de les experiències més traumàtiques que pot viure una persona sota el jou d’una guerra. Les diverses víctimes relataven com els grups paramilitars feien servir la violència sexual com a arma de guerra. Si es negaven a ser violades, aquestes corrien el risc de patir insults, pallisses brutals, tortures i fins i tot l’assassinat. 

Una de les víctimes ho tenia clar: «Les dones no dirigim aquesta guerra ni hi participem, però som les que més patim».

De manera més accentuada que en la resta de violències presents al Sudan, la comunitat internacional fa cas omís a les demandes d’aquestes dones i nenes i resta immòbil davant la presència d’atrocitats. La manca d’atenció sanitària va de la mà de la impossibilitat de justícia i reparació a les víctimes. No hi ha hagut protecció per part de la comunitat internacional a les víctimes ni una voluntat manifesta de fer retre comptes als responsables.

No se’ls pot acusar ni d’hipòcrites

Davant del genocidi israelià contra la població palestina a Gaza, molts dels estats han mostrat un suport simbòlic a la població gaziana mentre proporcionaven a l’exèrcit israelià armament de sotamà. En el cas que ens ocupa, el suport no ha estat ni tan sols testimonial. No s’ha ni dit ni fet. 

El 15 d’abril es van complir dos anys de guerra. Erika Guevara Rosas, directora d’Investigació, Incidència, Política i Campanyes d’Amnistia Internacional, va declarar:

“Avui és un dia de vergonya. Vergonya per als perpetradors d’aquest terrible conflicte a ambdós bàndols, que han causat un patiment inimaginable a la població civil. Vergonya per al món per mirar cap a una altra banda mentre el Sudan crema en flames. Vergonya per als països que continuen llançant combustible al foc.”

En un context en què ambdós bàndols intensifiquen els combats a Khartum i les posicions dels bel·ligerants canvien constantment, la població civil segueix desprotegida, exposada a represàlies quan les línies del front canvien. Activistes civils, defensors i defensores dels drets humans, personal mèdic i d’ajuda humanitària corren el risc de patir atacs mortals si són considerades col·laboradores de l’enemic, inclús s’han rebut informacions sobre presumptes “llistes negres”, on surten només de persones civils que les SAF considera “sòcies de les RSF”.

Un deure pendent

No hem d’oblidar que els crims de guerra i contra la humanitat sempre tenen una cadena de comandament al darrere, i està a les mans de la justícia transnacional, com a mínim, obrir una investigació orientada a la reparació dels danys a les víctimes i una rendició de comptes als responsables.

El Consell de Seguretat té l’oportunitat d’aplicar el dret internacional penal i humanitari al conflicte sudanès, i esmenar d’una altra manera els errors comesos, com per exemple, la decisió de posar fi al mandat de la Missió Integrada d’Assistència per a la Transició al Sudan (UNITAMS).

La coordinació de la Unió Africana (UA) i les Nacions Unides ha de deixar enrere la mediocritat que l’ha caracteritzat fins ara. El pas següent ha de ser l’aplicació de l’embargament al conjunt del país, juntament amb el disseny i aplicació d’un nou pla integral per a restablir la pau al Sudan, que demana asseure ambdues parts del conflicte a negociar una desescalada de les hostilitats que porti finalment a la pacificació del conflicte i a la justícia reparativa. El Tribunal Penal Internacional ja ha començat a prendre nota. El gener passat, el fiscal Karim Khan va anunciar que ja s’havia obert una nova investigació sobre possibles crims de guerra i crims contra la humanitat comesos al Sudan, en especial atenció als esdeveniments a Darfur. El TPI, amb les seves limitacions polítiques i pressupostàries, pot ser una escletxa per a les víctimes, però aquesta s’ha d’obrir de pressa. Cal posar noms i cognoms als responsables i garantir que no hi hagi impunitat per a qui ha ordenat violar, matar i aterrir una població civil esgotada.

El món no pot continuar girant l’esquena al Sudan. Perquè ja no es tracta de no poder fer res. Es tracta de no voler fer-ho.