Fer-se aquesta pregunta sense tenir en compte la feinada que fan multitud d’entitats pel foment dels drets humans seria injust, però plantejar-se-la és condició obligatòria per continuar enfortint aquest treball. De la mateixa manera, reivindicar l’accés a drets fonamentals per a tothom és bàsic, però treballar per consolidar xarxes àmplies de persones que ho lluitin conjuntament sempre serà essencial.
L’altre dia, una coneguda compartia a xarxes socials quant l’havia inspirat «El 47», una pel·lícula que t’ensenya que «si persegueixes els teus somnis, res és impossible», deia. En temps d’individualisme màgic, no em va sorprendre que fins i tot un film sobre la lluita col·lectiva d’un teixit veïnal pogués interpretar-se des del prisma del «si vols, pots» individual, però sí que em va plantar davant d’algunes preguntes que considero que urgeix fer-nos, si volem respondre la del titular. Les veritables defensores de drets humans es fan preguntes, que diríem reinventant una frase deCarl Sagan.
Diversificar les propostes de sensibilització
Quina idea té el conjunt de la societat de tot allò que envolta els drets humans? Els sembla una cosa abstracta? En general, el gruix de la població participa de l’enèsima xerrada organitzada, amb molt bona intenció, sobre les vulneracions més a prop i més lluny? No és cap secret que ens cal continuar diversificant les propostes de sensibilització que plantegem: provar diferents metodologies, sortir dels espais propis i mirar d’entendre els codis que operen en entorns diferents... l’altre dia, fins i tot, una amiga molt activa en l’àmbit associatiu em deia que ella n’està tipa de les taules rodones, que ja no hi va, que sempre som les mateixes persones, que el format ha caducat.
Els drets humans són la línia vermella que ens aplega a sectors diversos, o que com a mínim té el potencial per fer-ho. Una àmplia pluralitat de col·lectius, idees i propostes ens hi hem de trobar per fer front a la desmobilització generalitzada, al context actual de retrocés de drets, de repressió creixent, de discursos d’odi i reaccionaris. No obstant, si no ho fem des d’una òptica comunitària, d’enfortiment del teixit veïnal i associatiu, no avançarem a bon ritme.
Un exemple potser explica millor la idea: té sentit que una entitatorganitzi una activitat pública a Catalunya sobre els riscos de les persones defensores de drets humans a Colòmbia? I tant. Des d’una lògica d'enfortiment comunitari, al mateix temps, ¿té sentit fer-ho de la mà de la diàspora colombiana, conjuntament amb els seus propis col·lectius i buscant interpel·lar les persones de la mateixa comunitat no organitzades? Aquest treball en conjunt no propicia únicament una activitat amb més sentit, també hauria de permetre gestar xarxes que solidifiquin amb el temps.
Els drets humans es defensen des de la implicació col·lectiva
Des del teixit associatiu no només tenim la responsabilitat de canalitzar les preocupacions de la nostra comunitat; de fer partícips a realitats diferents de la nostra i empapar-nos-en; d’interpel·lar a noves persones fent que les seves necessitats i problemàtiques siguin convidades a entrar en escena. No només tenim la responsabilitat d’acostar-nos a qui, pel motiu que sigui, no s’està acostant a les nostres propostes amb el format actual, sinó que tenim el deure de fer entendre que totes aquestes preocupacions, realitats, necessitats i problemàtiques (en definitiva, drets humans no sempre garantits) es defensen des de la implicació real, directa i col·lectiva.
Per això, quan una altra amiga (que treballa en un equipament municipal fent primeres atencions davant necessitats variades: estudis, feina, habitatge...) m’explica, desanimada, que poc més pot fer cada vegada que atén algú que té un desnonament al caure, em ve al cap de nou la frase que tanca el primer paràgraf: reivindicar l’accés a drets fonamentals per a tothom és bàsic, però treballar per enfortir xarxes àmplies de persones que ho lluitin conjuntament sempre serà essencial.
Davant les limitacions d’un sistema injust, les entitats hem de ser una eina útil d’organització i construcció entre personesdiverses. Allò «col·lectiu» o «comunitari» no són només consignes, són l’ingredient necessari per fer-hi front.
*Una versió d’aquest article es publicarà al pròxim número de la Revista «Ateneus» (Federació d'Ateneus de Catalunya)
