Hem ben entrat a l’estiu. A les darreres reunions del teu col·lectiu se t’enganxa el cul a la cadira amb la suor i, de tant en tant, et distreus pensant en unes merescudes vacances. Sabies que un 29,8% de les llars catalanes no es poden permetre fer-ne ni un cop l’any? A l’hora de construir un nou món, ho fas de la mà d’alguna d’aquestes persones? I ja que hi som: mentre canviaves el món últimament, ja has passat prou temps amb amistats i família? Has cuidat la teva casa mentre intentaves ajudar als altres a arreglar la seva?

Aquest article podria parlar de tot allò que podries fer per no deixar de banda l’activisme mentre avança l’estiu, però en realitat tracta, justament, de no fer massa més que frenar, reflexionar i descansar… per tornar amb més força i sentit després.

Mira al teu voltant: a qui veus?

La Juana és la típica que sempre arriba amb antelació a qualsevol acció o assemblea i prepara l’espai; el Pere mai marxa fins que tot ha quedat ben recollit, i la Cristina fa quatre dies que ha entrat al col·lectiu, però des del primer moment ha assumit qualsevol tasca que fes falta. D’elles n’aprens molt i t’il·lusiona treballar-hi colze a colze, però són com el conjunt del col·lectiu: cap ni una es quedarà sense vacances.

Si el teu grup o entitat no compta amb cap d’aquestes persones sense vacances, probablement teniu força camí a recórrer pel que fa a la diversitat interna. Mira al teu voltant: sou persones de diferents edats, orientacions sexuals, orígens, colors de pell, nacionalitats, diversitat de gèneres, etc.? Creus que a l’hora d’abordar debats i propostes ho podeu fer tenint en compte una pluralitat de realitats, problemàtiques i perspectives? El teu col·lectiu s’assembla al global de la societat, o més aviat al teu microclima?

L’estiu pot ser un bon moment per donar voltes, de forma reposada, a aquesta mena de qüestions. A la tornada, valdrà la pena tenir en compte els tempos de la resta del grup quan traslladis les teves idees; no tots i totes hi hauran estat pensant o hauran arribat a les mateixes conclusions. Tan important és fer un bon sacseig a males pràctiques que tenim instaurades, com cuidar el procés col·lectiu per avançar de forma sostinguda.

Mira al teu voltant més proper: a qui no veus?

Quants dies fa que no vas a veure a la teva àvia? Qui diu l’àvia, diu qualsevol altra persona propera a qui no estàs prioritzant prou (però ves a veure l’àvia, en cas que encara ens acompanyi, fes el favor).

L’activisme sovint fa néixer nous vincles molt estrets, fa aflorar noves famílies, però alhora, si no sabem posar límits, pot absorbir-nos i afectar negativament la nostra vida personal. Mentre ens posicionem incansablement en suport a un poble que està patint greus vulneracions dels drets humans, estem destinant temps de qualitat també als vincles més estrets? Quan aquests vincles comparteixen estones amb tu, poden explicar-te amb calma les seves preocupacions o ja ho han donat per perdut perquè tot és a corre-cuita? Aquell sopar que vas fer amb els amics fa vuit dijous i que «hauríem de fer més sovint» (vau dir), segurament té més importància de la que li estem atorgant quan no fem per veure’ns més sovint. O és que teixir comunitat i xarxes de suport no va d’això també?

Hi ha eslògans que anuncien que «qui ens cuida són les veïnes», per contraposar-ho als abusos dels cossos de seguretat («no em cuida la policia»). També existeix la versió «a mi em cuiden les amigues». Escolta, i si donem una volta a com ens hem estat organitzant darrerament; a l’ordre de prioritats? Que l’estiu també ens serveixi per pensar la dedicació que podrem destinar a les diferents causes amb què ens involucrem, mirant de ser el màxim de realistes i conseqüents amb el conjunt de les nostres responsabilitats.

Bernat Oliveres, fill del ja traspassat activista Arcadi Oliveres, diu: «Si el meu pare ha pogut ser l’Arcadi Oliveres, ha estat perquè, a casa, hi havia la nostra mare, la Janine». No deixem mai la mirada de gènere al marge quan afrontem aquests repensaments interns.

Defensem l’alegria!

Hem començat el text en una assemblea calorosa i el cap distraient-se momentàniament amb les vacances; com són els espais que compartim com a col·lectius? Són accessibles, funcionals, segurs i engrescadors per a tothom? Com estem construint l’alternativa al sistema actual? Potser hauríem d’aferrar-nos més sovint a un altre lema: «Organitzar la ràbia, defensar l’alegria».

Si el teu col·lectiu no ha tingut una trobada de cohesió i tancament de curs abans d’agost, un espai més reposat i maco, no et preocupis perquè sempre sereu a temps de convocar-ne d’altres. Són importants. En aquesta línia, un activista d’Amnistia Internacional sovint diu: «El més important és la truita». Posar la truita en el top1 de preocupacions mundials està totalment fora lloc i assignar-li el primer lloc en un rànquing culinari seria, com a mínim, discutible. En qualsevol cas, aquestes paraules apunten en la bona direcció: fer activisme implica moltes coses, però també ha de poder ser divertit i, a vegades, amb l’excusa d’una taula amb truites al centre, ha de permetre’ns acostar-nos a l’altre.

Activista, potser no cal que aprofitis cada moment. Aquest estiu frena, reflexiona i fes unes quantes migdiades, que el món no el canviarem demà.