Aquest és un dels principals neguits de les víctimes i supervivents de violència sexual quan decideixen denunciar una agressió. La repetició del relat i l’exposició a una atenció no especialitzada revictimitzen les dones i poden agreujar l’impacte físic i psicològic de la violència soferta, allunyant-les dels processos de recuperació i reparació.
Les violències masclistes, en plural, adopten formes diverses —física, psicològica, sexual, obstètrica, econòmica, digital o vicària, entre d’altres— i es produeixen en àmbits molt diferents, com ara la parella o exparella, la família, l’espai públic, el social o el laboral. Totes elles comparteixen una mateixa arrel: la vulneració dels drets humans de les dones com a resultat de la discriminació i de la desigualtat en les relacions de poder dels homes sobre les dones.
La violència masclista és una xacra que travessa tots els àmbits de la nostra societat i pot afectar de manera profunda diferents dimensions de la vida —els drets sexuals i reproductius, la salut psicològica, legalment o l’àmbit sociolaboral. Per això, no totes les violències tenen el mateix impacte, ni afecten totes les dones de la mateixa manera. Les conseqüències es poden veure agreujades per la suma d’altres tipus de discriminació, com ara la classe social, la ruralitat, la discapacitat, la raça i l’ètnia, la pertinença al col·lectiu LGBTIQ+, persones trans o treballadores sexuals. Per això, cal una atenció integral, que abordi les afectacions en els diferents àmbits d’impacte, i interseccional, que doní resposta a les múltiples formes de discriminació i necessitats específiques de cada dona.
Per garantir una atenció integral i interseccional a les supervivents de violència masclista, calen serveis especialitzats amb professionals, com advocades, psicòlogues i treballadores socials, que puguin oferir assessorament i acompanyament. L’atenció especialitzada és clau per contribuir a la recuperació i reparació de les supervivents de la violència masclista. Si com a societat continuem fallant en l’erradicació de les violències masclistes, com a mínim hem de garantir que l’atenció a les supervivents sigui completa, digna i reparadora.
La violència sexual requereix un abordatge específic i diferenciat d’altres violències masclistes. Els primers minuts d’atenció són determinants: poder explicar el relat de l’agressió el mínim nombre de vegades possible i a professionals especialitzats és essencial per garantir la seguretat i recuperació de les supervivents.
La manca d’adaptació dels serveis d’atenció obliga les dones a repetir el seu relat, la qual cosa resulta profundament revictimitzant i que, en alguns casos, les pot portar a desistir de rebre ajuda i afectar el seu procés de recuperació. Hi ha un risc molt gran d’aïllament o cronificació del trauma associat a l’agressió sexual viscuda. L’accés a una primera atenció adequada, accessible i especialitzada és un element decisiu en l’atenció a les víctimes de violència sexual.
En aquest sentit, les autoritats públiques tenen una obligació clara, derivada de nombrosos acords internacionals, de garantir serveis especialitzats per a les víctimes de violència sexual per proporcionar una atenció i un acompanyament adequat.
Els centres de crisi com a resposta
Una resposta clau per garantir una atenció especialitzada a les víctimes de violència sexual són els centres de crisi. Aquests serveis, que van sorgir als anys setanta a països com els Estats Units, el Regne Unit o Austràlia, van ser impulsats inicialment per col·lectius feministes per atendre de manera integral i multidisciplinària les víctimes de violació o abús sexual. Els centres oferien atenció les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, tant presencialment com per via telefònica, i comptaven amb personal especialitzat en atenció psicològica, jurídica i social.
La demostrada eficàcia d’aquest model va fer que, a partir dels anys vuitanta, els centres de crisi s’integressin progressivament com a serveis públics amb suport institucional. Des del 2014, la seva implementació i extensió ha estat impulsada pel Conveni del Consell d’Europa sobre la prevenció i la lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica (Conveni d’Istanbul) i, més recentment, per la Directiva de la Unió Europea sobre la lluita contra la violència contra les dones i la violència domèstica. Per aquest motiu, els estats membres de la UE han rebut un finançament significatiu dels fons Next Generation per desplegar una xarxa d’un centre de crisi per cada 200.000 habitants.
A l’Estat espanyol, l’any 2021, el Govern central i les comunitats autònomes van acordar a la Conferència Sectorial d’Igualtat, l’establiment de centres de crisi 24/7 per garantir una atenció especialitzada a les víctimes de violència sexual. Malgrat aquest compromís i de la inversió econòmica, la realitat del desplegament d’aquests serveis no compleix amb els estàndards del Consell d’Europa, ni pel que fa a la cobertura territorial i la disponibilitat horària, ni tampoc pel grau d’especialització del seu personal.
La situació és molt desigual segons la comunitat autònoma. En aquest context, Amnistia Internacional ha publicat l’informe «Me estoy enterando por ti de que estos servicios existen. Situación de los centros de crisis para víctimas y supervivientes de violencia sexual tres años después de la entrada en vigor de la Ley Integral de Libertad Sexual» que analitza els obstacles persistents que troben les víctimes de violència sexual per accedir a una atenció integral i especialitzada, en part a causa del funcionament desigual dels centres de crisi 24 hores, un recurs que hauria de tenir un paper central en el seu acompanyament. L’informe analitza la situació a Andalusia, Aragó, Astúries, Castella-la Manxa, Catalunya i Galícia i, per tant, esdevé una eina continuar demanant a les autoritats públiques catalanes millores en els serveis d’atenció de violència sexual.
Catalunya: perdudes en la xarxa
En l’última dècada, Catalunya ha fet avenços rellevants en l’àmbit de la igualtat de gènere i de l’erradicació de les violències masclistes, com ara l’aprovació de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista o la creació del Departament d’Igualtat i Feminismes.
Pel que fa a l’atenció i acompanyament, Catalunya disposa d’una àmplia xarxa de serveis d’atenció a les víctimes de violència masclista, com la Línia 900, els Serveis d’Atenció i Assessorament a les Dones (SIAD) —PIAD a Barcelona—, els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE), els Serveis d’Acolliment i Recuperació (SAR), el Servei d’Intervenció en Crisi (SIC) d’atenció psicològica d’emergència o l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte (OAVD) per a l’acompanyament judicial. La titularitat i disponibilitat d’aquests serveis varia segons el territori, fet que pot afectar directament els processos de recuperació i reparació de les supervivents.
A més, la diversitat de serveis i nomenclatures pot generar confusió. Supervivents entrevistades per Amnistia Internacional han explicat que aquesta fragmentació provoca informació poc clara, derivacions innecessàries, repetició del relat i fins i tot comentaris inadequats, situacions que revictimitzen i allunyen les dones del seu procés de recuperació.
Tot i que els SIE són sovint anomenats centres de crisi, i que el SIC ofereix atenció d’emergència, no compleixen els requisits establerts per la Directiva de la UE per als centres de crisi especialitzats en violència sexual. D’una banda, no estan especialitzats específicament en violència sexual, sinó en violències masclistes en general, especialment en l’àmbit de la parella o exparella; de l’altra, no compleixen la ràtio d’un centre per cada 200.000 habitants ni la disponibilitat 24/7.
També s’ha identificat una manca de difusió i d’informació clara sobre els serveis especialitzats en violència sexual. Una simple cerca a internet mostra que no és fàcil accedir a informació clara sobre serveis d’urgència o crisi.
Amnistia Internacional treballa perquè els serveis d’atenció a les víctimes de violència sexual s’adaptin realment a les seves necessitats, des d’un enfocament integral i intersectorial, amb l’objectiu d’acompanyar-les en el seu procés de recuperació. Fins que la nostra societat no garanteixi una vida lliure de violència sexual, les autoritats tenen l’obligació d’acompanyar, protegir i garantir els drets de les víctimes en els seus processos de recuperació i reparació.