Em trobo amb Pablo Daniel Magee, periodista i escriptor francès, un divendres molt plujós i fred de març a l’espai comunitari i veïnal de Can Batlló (Sants). M’hi he acostat per parlar de tortures, règims dictatorials a l’Amèrica del Sud i gravíssimes vulneracions de drets humans. Penso que el temps acompanya. El sol, tot i que metafòricament perquè seguirà plovent, surt quan abordem la figura de Martín Almada.

Amb en Pablo ens saludem, fem un cafè i conversem una llarga estona de «La pluma del Cóndor» (Descontrol editorial), resultat de vuit anys d’intensa investigació de Magee.

Al llibre hi explica la història de l’advocat i pedagog paraguaià Martín Almada. Reconegut internacionalment per la defensa dels drets humans durant el règim d’Alfredo Stroessner al seu país (1954-1989), Almada va descobrir el 1992 cinc tones de documents secrets (més de 700.000), coneguts com els Arxius del Terror, que revelaven la tortura i l’empresonament d’opositors polítics als anys 70 als països del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia) amb patrocini i finançament de la CIA nord-americana. Era el tristament famós Pla Cóndor («una red tejida por unos locos», segons el mateix Almada) que es calcula que va deixar prop de mig milió de víctimes entre persones desaparegudes, assassinades, empresonades o torturades.

Aquells anys de plom va ser tot just quan Amnistia Internacional, alarmada per les informacions que rebia, va començar a documentar i denunciar la tortura com una greu vulneració de drets humans. Martín Almada va ser un cas adoptat per Amnistia, en concret pel grup 46 de Suïssa, a Seltisberg (Basilea). Va recuperar la llibertat el desembre de 1977 després de gairebé quatre anys de presó i tortura per la publicació de la seva tesi doctoral, considerada «comunista, subversiva i terrorista» per part de les autoritats. La seva dona, Celestina, amb qui havia obert i dirigia un centre educatiu, va morir d’un atac de cor quan es va assabentar de la seva detenció.

Com era Martín Almada? En el llibre descrius un personatge amb una força i una determinació molt sòlides, admirables. Sembla que tenia molt clara la seva missió: per una banda, transformar el Paraguai, sota una dictadura, incidint sobretot en l’educació, i de l’altra, la cerca de justícia i reparació pels greus crims comesos després de descobrir els «arxius del terror».

Era així, una persona amb una gran capacitat de mirar el món amb ulls crítics i alhora imaginatius, i amb un missatge humanista molt potent, una idea de com havia de canviar i progressar el món mitjançant aquest instrument extraordinari que és l’educació. Ell era docent, era camperol, estimava els éssers humans. Era un home total... I sempre va tenir por que el matessin, se sabia en perill permanent. Un cop, dormíem a la mateixa casa a l’Argentina i enmig de la nit em va despertar un crit horrible. Quan vaig entrar a la seva habitació el vaig trobar en xoc, tot suat. La seva viuda m'assegurava que allò es repetia cada nit. Que tornava a viure les tortures cada nit. 

Vivia un infern personal i crec que això, més enllà del dolor, era el que el feia ser tan agosarat i decidit. Ell mai no es va recuperar totalment del trauma, trencat per dins. Però de portes enfora carregava amb la força per aconseguir justícia. És el que va fer fins l’últim dels seus dies. Almada sabia provocar el sistema, conscienciar la gent... Era tot un espectacle veure’l en acció. Mirava d’una manera molt peculiar com dient «Sé el que vau fer» i això en certa manera feia que les mateixes autoritats el temessin. Amb ell caminava l’esperit de la justícia i representava la lluita contra la impunitat.

Almada va patir greus tortures, un empresonament de més d’un miler de dies molt dur. En el llibre hi ha un capítol, «Matador», en què no estalvies descripcions de l’horror que es vivia a les presons del règim d’Stroessner...

Sí. Li van cremar els ulls i de fet va arribar a morir, perquè en una d’aquestes sessions de tortura va patir una aturada cardíaca i el van reanimar només per seguir-lo torturant... També va fer tres setmanes de vaga de fam. El camp de concentració d’Emboscada, per on van passar prop de mil persones, el dirigia el coronel Grau, conegut amb el sobrenom de carnisser de la mort. Al Paraguai, a diferència d’altres països, els torturadors anaven a cara descoberta, sense caputxa, perquè se sabien impunes. 

Quan va deixar enrere l’empresonament, Almada va necessitar escriure sobre l’experiència i explicar tot aquell patiment inimaginable, i ho va fer amb un grau de detall terrible; no és una lectura gens agradable. 

En el meu llibre jo en parlo en aquest capítol que esmentes, que és curt. Per mi va ser tot un desafiament parlar d’aquestes tortures sense que el lector tanqués el llibre. No era fàcil. Pensem també que les tortures no només deixen seqüeles molt greus a les persones torturades, sinó també a l’entorn familiar. Almada va ser empresonat amb la seva filla petita, de només set anys, perquè la mare havia mort...

Què va suposar per a Martín Almada la mort d’Stroessner a l’exili, al Brasil el 2006, sense poder ser jutjat. Va considerar que havia guanyat la impunitat?

Va ser molt dur. Quan s’assabenta de la mort del general exclama «No tenia dret a morir!». Martín sempre va tenir una idea curiosa, que em va explicar: anar a l’infern, buscar Stroessner i preguntar-li per què va fer el que va fer. Aquesta idea de Martín em va impactar tant que en vaig escriure una obra de teatre on ell, com a advocat i a instàncies del diable, ha de defensar en un judici el seu botxí, ha de defensar Stroessner. L’obra va ser un èxit al Paraguai i va aconseguir alguns premis i reconeixements. Va ser important, perquè jutjar Stroessner al Paraguai, encara que fos des de la ficció, és gros. Hi ha molta gent que encara defensa la seva figura...

Quina és la situació actual pel que fa a recuperació de memòria històrica i justícia i reparació al Paraguai? El país ha afrontat el seu passat recent com va fer, per exemple, l’Argentina?

Hi ha impunitat. Quan Stroessner marxa a l’exili al Brasil després del cop militar del seu consogre, Andrés Rodríguez, un dels principals narcotraficants del continent americà, el general mira la foto del nou govern i diu: «Només hi falto jo». Els seus fills, els seus nets, segueixen en les estructures de poder; no s’ha passat pàgina, són la mateixa gent. Almada ho vivia molt malament perquè de fet el seu Paraguai era el país de la regió que menys avançava en memòria històrica i de fet mai no s’ha arribat a jutjar la dictadura paraguaiana. És per això que, apel·lant al concepte de justícia i jurisdicció universal, es va obrir una causa a l’Argentina, que encara és viva. 

Avui la Fundació Celestina Pérez de Almada, creada per Martín i amb el nom de la seva primera dona, fa una feina fonamental de recuperació de la memòria. La lidera la viuda, María Stella Cáceres, i ha creat el Centre de Documentació, Investigació i Educació i el Museu de les Memòries, Dictadura i Drets Humans (2006).

El paper que juga Amnistia Internacional en el cas és important, pel que té d’assenyalament al règim d’Stroessner i entenc també pel fet que s’aconseguís que el cas de Martín Almada superés fronteres, sortís del Paraguai. Ell coneixia aquest suport mentre era a la presó?

Sí, va tenir un paper fonamental. Ell va ser alliberat gairebé al mateix temps que Amnistia rebia el Premi Nobel de la Pau (desembre 1977) i no va ser casual. El règim de Stroessner passava un mal moment, per les greus acusacions llançades des de mitjans dels Estats Units, el seu aliat i protector, que el general era pedòfil i també pel tràfic de drogues. I llavors el deixen lliure, sí, però en presó domiciliària, patint una mena d’exili interior i assenyalament. Quan Almada s’exilia definitivament i arriba a París, a França, per treballar a la UNESCO, visita el grup de Suïssa que va treballar pel seu cas i hi manté un vincle molt fort. 

És ben curiós com el grup va persistir en el seu cas, quan tot apuntava que potser havia mort sota custòdia. Una de les integrants del grup va somiar que era viu, literalment. És ben boig, el tema. I aquesta persona lògicament no va esmentar aquest somni, aquest pressentiment; va dir al Secretariat Internacional d’Amnistia, a Londres, que tenia «informació privilegiada» que Martín era viu, i aquesta insistència personal amb Londres, provocada per un somni, va fer que l’organització investigués més a fons, descobrís que sí, que Martín seguia viu i reprengués el cas fins a a alliberar-lo. 

La família guarda les cartes d’Amnistia Internacional que Martín rebia però sense poder llegir-les, no l'hi permetien. Almada mai sortia al carrer sense el pin d’Amnistia Internacional, molt agraït per la feina i el suport que l’organització li va donar. 

¿Creus que hi ha un Cóndor II o, com dius al llibre, és vigent la idea que Martín defensava que «el Cóndor segueix volant»? Què en sabem? 

Això és el resultat de la impunitat. Hi ha una cineasta italiano-paraguaia, Anna Recalde Miranda, que ho detalla bé en un documental recentment estrenat, «De la guerra fría a la guerra verde» [Aquest documental es pot veure a Barcelona en el marc d’Impacte! Festival de Cinema i Drets Humans el 28 de març]. Les estructures del Cóndor no es van desmantellar totalment i segueixen operatives, però han canviat d’objectiu i de target. Han canviat l’enfocament. On abans hi havia lluita contra el comunisme, ara hi ha combat contra els defensors i defensores de la terra o del medi natural a l’Amèrica Llatina, gent i comunitats senceres que s’oposen a forts interessos econòmics privats per explotar la terra. El còndor vermell dels 70-80s ara és un còndor verd que manté una guerra soterrada amb morts, molts d’ells defensors/es, líders de comunitats indígenes o periodistes que investiguen el poder de l’oligarquia de sempre o assenyalen els perpetradors d’abusos. 

Dues frases de Martín Almada per acabar

«Lo que les pido es que eduquemos juntos aquí a la generación que transformará nuestra realidad opresiva y se liberará a sí misma» .

«Nacemos en un mundo cuyo funcionamiento nos es presentado (...) como predeterminado e inamovible. No debemos perder de vista que el principio del cuestionamiento es indispensabe para la supervivencia de la civilización»